Mas Milans del Bosch: una nissaga molt guerrera - 1

 

Desprès de examinar les circumstancies per les que han travessat històricament els diferents membres d'aquesta família, arribo a la conclusió de que la seva trajectòria es per damunt de tot un homenatge al militarisme i si han actuat en favor o en contra d'un o un altre bàndol ha estat sempre seguint aquesta orientació familiar de professió bèlica.

 

El 1755 es casaren na Rafaela Milans del Bosch, filla d'un terratinent de Sant Vicenc de Montalt, propietari de la finca on s'aixecaría el Castell de l'Oliver (o Mas Milans del Bosch) amb en Ramón Arquer, de la família dels Arquer, els del Mas d'Arenys de Munt. Per capitulacions matrimonials el marit hagué de canviar-se el primer cognom i va passar a anomenar-se Ramón Milans del Bosch i Arquer.

 

Van tenir tres fills i dues filles. Tots els homes es van dedicar a la carrera militar. El membre més destacat dels tres, va ser en Francesc Milans del Bosch, que va néixer el 1769.

 

En Francesc s'incorporà al regiment de Las Reales Guardias Españolas el 1785  i va anar progressant en la seva carrera fins que per la seva participació en la Guerra de la Independència contra els francesos, aquesta va donar un notable salt. La ocupació francesa del 1808 el va sorprendre quan amb el grau de Tinent Coronel estava aquarterat  a la Ciutadella de Barcelona. Com molts soldats disconformes amb els francesos, va desertar i marxà a la finca dels seus pares, a Sant Vicenç de Montalt, des d'on va organitzar a les seves expenses un escamot que mes tard es convertiria en un cos de Miquelets i que es dedicaven a hostilitzar a les tropes franceses mitjançant una guerra de guerrilles. Les seves proclames destinades a encoratjar a la seva tropa, no deixaven de ser curioses: començava els seus discursos de la següent manera "Catalanes, aunque os considere ignorantes, no tengo más que recordaros..."

 

Les autoritats de Cadis van destinar  a un aferrissat lliberal com a Capità General de Catalunya, en Luis de Lacy, amb qui de seguida va tenir bona connexió en Milans del Bosch, que també tenia tendències lliberals. Ascendit en Francesc a Mariscal de Camp, va continuar els combats amb els francesos, que tingueren alts i baixos i alguna anècdota personal. En un enfrontament que va tenir lloc a Arenys de Mar va aconseguir derrotar-los i foragitar-los cap a Arenys de Munt, el que no va obstaculitzar que  al dia següent es cases en segones núpcies a Arenys de Mar.

 

En tornar a España el, rei Ferràn VII va abolir la Constitució de Cadis i es dedicà a perseguir als lliberals, encarcerant a molts d'ells i fent-los executar. Un en va ser en Luis Lacy que fou afusellat al Castell de Bellver a Palma de Mallorca. En Milans del Bosch va aconseguir fugir a Argentina, on va servir a l'exercit d'aquell païs. Anys mes tard, havent-se restablert a España el sistema constitucional, va poder retornar i recuperar el seu càrrec de Mariscal de Camp. A més va fer-se maçó i com a militar va perseguir als absolutistes que havien configurat l'anomenat Exercit de la Fe i havien promulgat una regència pròpia a la Seu d'Urgell. 

 

 

  Afusellament del General Torrijos i els seus companys lliberals a la platja de Màlaga, per ordre de Ferràn VII. Cuadre de Antonio Gisbert al Museu del Prado

 

La derrota d'aquesta facció absolutista, donaria lloc el 1823 a la invasió dels Cent Mil fills de Sant Lluís, tropa afavorida per les monarquies europees, que no acceptaven que a España s'instaurés un règim de caire lliberal. Novament s'enfrontà als francesos, sota les ordres del General Espoz i Mina, però en aquests enfrontaments la sort no va estar de part seva i fou capturat i empresonat a Perpinyà. Tot i així el van deixar en llibertat ben aviat i en sortir de la presó es quedà a França com a exiliat.

 

Quan en  Ferràn VII li va cedir el Govern a la seva dona, Maria Cristina de Nàpols i aquesta en els seus intents de restablir la arruïnada economia del país,  va promulgar entre altres mesures un Decret d'Amnistia, en Milans del Bosch va tornar i es refugià al Mas de Sant Vicenç de Montalt, on va morir el 1834.

 

Del seu primer matrimoni amb na Manuela Pujol i Pastor, casats el novembre del 1796, va tenir tres fills: la Joaquima (1797-1866), en Josep Maria (nat el 1801) i en Ramón (nat el 1806), aquest dos també van ser militars.

 

De la segona esposa, na Francisca Mauri Comas, casats el gener del 1812, va tenir cinc fills més: en Llorenç (nat el 1811), en Joaquim (nat el 1812), en Rafael (nat el 1814),  en Llorenç (segon, 1816 - 1878) i el darrer en Francesch. Excepte en Rafael, que va seguir administrant l'heretat de Sant Vicenç de Montalt, tots els demès ambé foren militars.

 

 

Escut heràldic dels Milans del Bosch

CONTINUA A 

https://itroballes.blogspot.com/2021/05/mas-milans-del-bosch-2.html  

Can Patatetes - i 4

Els hereus Millet

En la línia dels descendents del Mestre Millet, el fill que va tenir amb la Dolors Millet, en Lluis Maria Millet i Millet va seguir la tradició musical del pare. Es va casar amb Isabel Loras i ambdós es van dedicar a la música, vinculats a l'Orfeó Català, ell com a Director Artístic i compositor i ella era pianista.

 

Van tenir dos fills, en Lluis Millet i Loras i la M. Dolors Millet i Loras que també es van dedicar a activitats musicals relacionades amb el Palau de la Música Catalana. A la mort de na Isabel Loras, succeïda l'any 2013, la família va deixar de tenir la propietat de la casa del Masnou, Can Patatetes o Can Millet, que actualment es un residencia particular. Davant mateix però un retol informa sobre la historia de la casa.

 

En la línia de’n Joan, ja he assenyalat que el germà del Mestre, en Joan, havia tingut entre els seus fills un de nom Fèlix Millet i Maristany, que va néixer el 1903. Aquest amb el temps es convertiria en un genuí representant de la burgesia catalana.

 

Seguint la tradició religiosa de la família, s'enquadrà i arribà a dirigir la Federació de Joves Cristians de Catalunya, de tendències catalanistes. El 1926 es va casar amb la filla d'un industrial, en Xavier Tusell, que a més era President de l'Asseguradora Barcelona.

La seva devoció religiosa però li va suposar problemes a Catalunya en començar la Guerra Civil i en el 1936 es va exiliar a Trieste. Allí va entrar a treballar en una coneguda Companyia d'Assegurances: L'Assicurazioni Generali, que havia absorbit a la Companyia del sogre.

 

Tornat a la península, es va establir a Sevilla, a la zona franquista, com a Delegat de la Generali. Allí va fer amistat amb el Cardenal Pedro Segura, que menystenia el republicanisme, però encara menys suportava a en Franco. Per això,  quan van denunciar a en Félix per catalanista la seva intervenció va ser cabdal per aturar el judici que li volien fer.

 

En retornar a Barcelona va prosseguir amb les seves activitats en el mon de les Assegurances i a més entrà a presidir el Banc Popular entre el 1945 i el 1956, donant pas més tard a dos cosins seus que tindrien un importantíssim renom en la gestió bancaria: els Valls i Taberner.

 

Va recuperar la propietat de la casa de l'Ametlla, en la que els anteriors propietaris, els Sindreu, havien estat assassinats quan la Guerra Civil. A partir d'aquell moment va ser la residencia familiar dels Millet descendents de la linia del germà Joan

 

Tot i la situació d'aquells anys,  en Fèlix Millet va seguir desenvolupant activitats de caire catalanista com a mecenes i per mitjans de la Associació Benèfica Minerva. El 1951 va accedir a la Presidència de l'Orfeó Català. Una altra de les seves accions va ser la fundació d'Omnium Cultural, del que va ser-ne el 1er. President.

 

En Fèlix Millet i Maristany va tenir cinc fills. Un d'ells, en Fèlix Millet i Tusell, també va arribar a President de la Fundació Orfeó Català, però es mes conegut per altres qüestions que s'han produït en època contemporània, que van comportar que fos acusat de corrupció i lladronici per la substracció de diners del Palau de la Mùsica Catalana,  jutjat i condemnat  i que produïren la seva destitució del càrrec l'any 2009. Aquests fets son prou coneguts i han estat difosos abastament pels mitjans.

 

 Bibliografía

 Nuria Vila i Miguel i Maria Villanueva i Margalef: “Lluis Millet i Pagés, retalls de vida”

 Albert Manent: “Fèlix Millet i Maristany”

 Josep Pla: “Homenots” Tercera sèrie.

 Marius Armengou i  : “Apunts d’un ex-vot negrer del Maresme"

Inventari Patrimoni Arquitectónic de Cataliunya - 8615

Bens culturals d'interés nacional

 

Can Patatetes - 3

 

En Lluis Millet

 

Tornem a en Lluís, el darrer fill d'en Salvador Millet i Pagés, que va néixer el 18 d’abril del 1867. Ben  aviat va demostrar el seu interès per la música, cosa que no agradava gens ni al seu pare ni als seus germans, que sovint li recomanaven que es dediqués a alguna tasca més productiva, com per exemple la de navegant. Però en Lluís va persistir en el seu empeny i entrà a treballar de ben jove (11 anys) a Can Guàrdia, una botiga de música del Passatge Bacardí. D'aquí passà a fer actuacions com a pianista al Cafè Anglès, del carrer Ferran. Molt actiu en tot el referent a la música, va participar en multitud d'iniciatives, actuacions, composició d'obres i publicacions. Es va orientar cap a la direcció de Cant Coral i el 1891 van fundar junt a l'Amadeu Vives l'Orfeó Català.

 

El 1900 es va casar amb Dolors Millet i Villà. Compartien orígens amb els primers Millet que arribaren a Teià en el Segle XVII, però eren de diferents branques. Van tenir un sol fill, al que l'imposaren  també el nom de Lluís. La  Dolors va morir jove, amb només 25 anys, el novembre de 1907 i la seva  pèrdua  va suposar un gran tràngol per en Lluís Millet que no es tornà a casar i es va dedicar en cos i ànima a l'activitat musical, a l'Orfeó Català i al Palau de la Música Catalana.

 

Va ser un home que tot i de naturalesa reservada, tingué una gran projecció, promoguen i participant pràcticament fins a finals dels anys trenta en activitats musicals: càtedra de solfeig a l’Escola Municipal de Música,  Festa de la Música Catalana, impulsant la Germanor d’Orfeons, assistint a certàmens musicals, com el Festival de Bayreuth o el Congrés de Música religiosa a Bruges, a Worcester o al Centenari de Beethoven a Viena.

 

S'extingí el 7 de Desembre del 1941, a Cardós, terres de l’Ebre, malalt i trist perquè les circumstàncies de la Guerra Civil van paralitzar les activitats de l'Orfeó, que no es van reprendre fins el 1945.

 

Els grans amics de’n Lluis Millet

 

En Lluís Millet va tenir tres amistats molt destacades en la seva vida:

 

L'Amadeu Vives, amb qui fundà l'Orfeó Català, persona amb qui tenia una gran connexió en tot el relacionat amb la música, però a qui no li perdonà que marxes a Madrid per a continuar la seva carrera com a compositor de Sarsueles ( Doña Francisquita, El sombrero de Tres Picos, etc.). El que no l'impedí que seguís col·laborant amb l'Orfeó català, com per exemple en el cas de la composició de "La Balanguera". L'amistat però no es va arribar a trencar mai.

 

La concertista i musicòloga Blanca Selva i Henry amb qui mantingué una col·laboració musical ben prolífica de la que hi ha testimoni a traves de la correspondència mantinguda durant dotze anys. La Blanca Selva va viure temporades a Barcelona i l'amistat amb en Millet es va moure sempre en un pla professional i espiritual, ambdós eren profundament religiosos.  Va marxar als començaments de la Guerra Civil i quan planejava tornar el 1942 la van sorprendre la malaltia i la mort. Te uns jardins dedicats al seu nom en el carrer Numància de Barcelona.

 

I en Francesc Pujol (no confondre amb en Francesc Pujols, filòsof i escriptor, mes o menys de la mateixa època) . Aquest musicòleg i Director d'Orquestra, va ser Administrador i Director de l'Orfeó Català fins a la seva mort el 1945 a les vigílies de que reprengués la seva activitat que ell no va aconseguir veure. Entre les seves obres, a part de nombroses sardanes i composicions  hi figura el recull de "Cançoner Popular Català" que va compilar contant amb la col·laboració d'en Lluís Millet. Com a Administrador va ser “l’anima mater” de l’Orfeo Català, cuidant de la seva organització, logística, contractacions, viatges i manteniment.

 

CONTINUA A

https://itroballes.blogspot.com/2021/04/can-patatetes-i-4.html

 

Can Patatetes - 2

 

Els Millet en el Segle XIX

 

Tot i que mes coneguts per la relació d’en Lluís Millet amb el mon de la Música i  l’Orfeó Català, la veritat es que els Millet eren una nissaga de navegants, mariners, capitans de vaixells mercants - com molts dels habitants del Masnou – i comerciants.

 

Posem el focus en el pare d’en Lluís Millet,  en Salvador Millet i Estapé, nascut el 8 d’abril del 1821 i casat amb Francisca Pagès i Estapé. Era Capità de la goleta “l’Araucana”, amb la que feia trajectes entre la Península, el Carib i l’Amèrica del Sud. Aquests viatges tenien una duració d’entre nou mesos a un any, el que vol dir que es passava la major part del temps fora de casa.

 

A l’any 1852 consta una escriptura notarial en règim de cens emfitèutic, a favor d’en Salvador Millet Estapè, per un terreny al carrer del Lavadero del Masnou, avui carrer Lluís Millet i que es a on s’aixecà la casa coneguda a l’època com a Cal Xiquet i que finalment se’n diria Can Millet o en termes més populars Can Patatetes.

 

El matrimoni Millet i Pagès, tot i les llargues absències degudes als viatges, van tenir set fills: Salvador, Josep, Francesc, Joan, Gabriel, Jeroni i Lluís, nascuts entre el 1852 i el 1867. En  moriren joves en Jeroni i en Gabriel, l’un en la infància i l’altre amb 24 anys.

 

De la resta, en Salvador, en Josep i en Francesc van ser mariners: pilots i capitans de vaixells, en Joan corredor de cotó i en Lluís va ser el que es dedicà a la música i promogué junt amb l’Amadeu Vives la fundació de l’Orfeò Català.

 

En l’ofici de capitans de vaixells de vela i també de vapor, en Salvador i en  Josep, com el seu pare, van treballar per empreses que feien rutes  cap a països del Carib, Sud-Amèrica o Filipines i  també  cap a França o Anglaterra. Majorment per compte de la Companyia Transatlàntica i de la Companyia General de Tabacs de Filipines, empreses fundades per l’Antonio López,  un Senyor que fins no fa gaire tenia dedicada una estàtua al Passeig de Colón.

   

Una costum del navegants del Maresme en tornar a casa, era la d'anar a complimentar a la Verge de la Cisa, a l’ermita situada en el terme de Premià de Dalt i celebrar la seva protecció amb una costellada. A l'esmentada ermita s'hi solien aportar ex-vots en forma de quadres com els que es veuen a la fotografia, agraint la protecció de la Verge sobre la gent del mar.  Com a curiositat  reprodueixo un d’aquests ex-vots, entregat a la Cisa en el seu dia i  que  actualment està en el Museu Marítim de Barcelona, mitjançant el qual el capità Ventura Riera, comandant del  llaüt Bayhano construït a les Drassanes de Vilassar de Mar,  donava les gràcies a la Verge per la seva intercessió en evitar-li la captura per un vaixell de guerra anglès que perseguia transports negrers, fet ocorregut el 1846.                                                                                                                               

En Francesc també va començar com a navegant, però a començaments del Segle XX ho va deixar per treballar a l’empresa cotonera del seu germà Joan. A l’any 1908, desprès d’un seguit de problemes financers, la empresa feu fallida i els dos germans es veieren obligats a marxar del país, establint-se a Grècia, a Atenes i mes tard es separaren. En Francesc es traslladà amb la família a Corfú i en Joan a un balneari de Les Escaldes per a tractar-se dels problemes de salut que l’escometien. La relació entre els dos germans va ser difícil, perquè en Francesc li donava la culpa a en Joan de la seva situació, però tots dos invocaven la intervenció del mes petit, en Lluís,  per tractar de reconciliar-se i de resoldre el problema que els havia portat a marxar de Catalunya

La fallida va tenir uns efectes molt negatius en la economia de tots dos germans. Fins i tot en Joan va haver de vendre's una finca que havia comprat al periodista Eugeni Xammar, ubicada a l'Ametlla del Vallés,  finca  que finalment el 1910 es va quedar l'Industrial Jaume Sindreu. 

                                                                                                                                     En Joan va tenir una participació molt activa en la fundació de l’Orfeó Català des dels seus inicis, el 1891, fins i tot en els temps difícils, estant a l'estranger. Va morir l'any 1911. 

 

Amb la seva dona, na Antònia Maristany va tenir set fills, dels quals el segon va ser especialment significatiu, com explicaré mes endavant.

CONTINUA A

https://itroballes.blogspot.com/2021/04/can-patatetes-3.html

Can Patatetes - 1

 

 

 

Aquest nom per una casa sembla una broma. Però la broma es treure el cap per una de les seves finestres i conèixer coses de la seva historia i de la dels que hi han viscut.

 

D’entrada, es una casa d’estil modernista, que de fet es el resultat d’una reforma realitzada a finals del XIX que va unir dues cases localitzades a Masnou.  Els orígens dels seus propietaris mes coneguts s’han de cercar als Pirineus Francesos, a la localitat de Bèthvéder de Comenge, un poble que avui en dia te poc més de 100 habitants.

 

Les guerres religioses a França entre catòlics i protestants en el Segle XVII, les epidèmies i les poques perspectives econòmiques propiciaren una immigració des de l’Occitania cap a Catalunya, orientada en bona part  cap a les terres del Maresme: a Teia, a Alella, al Masnou... I entre els components d’aquesta onada migratòria, devien de venir els Millet i els Pagès, cognoms molt freqüents en les terres d’origen, encara avui en dia.

 

La constància més acreditada de la línia genealògica d’aquesta família es troba en el matrimoni celebrat el 1664 entre Joan  Millet, declarat nascut a Bèthvéder i pescador d’ofici, amb na Elisabet Elias de Teià. Al 1671 van fer construir una casa al Masnou, a la Pujada de l'Esglèsia. Tingueren vuit fills.

 

En enviduar el 1679, en Joan va casar-se de nou amb na Paula Carles de Premià de Dalt, amb qui va tenir quatre fills més. Sembla que aquesta nombrosa prole va donar lloc a encreuaments amb altres famílies, en les que es repetiren molt sovint els mateixos cognoms, tot i que no tinguessin res que veure. Es troben amb freqüència Millets, Estapé, Pages, Bertran, Maristany...I això dificulta el fer un seguiment acurat de les dinasties familiars.

CONTINUA A

https://itroballes.blogspot.com/2021/04/can-patatetes-2.html

 

La Casa del Marqués de la Manguera

Si passeu per la Carretera N-II en travessar  el Masnou, o be agafeu el tren de Rodalies cap a la Costa Nord, es fàcil que la hagueu vist, perquè aquest edifici, construït en estil àrab, destaca.

El va fer edificar en Jaume Sensat i Sanjoan,  en retornar de les seves aventures per diferents llocs: va viure dos anys a Egipte; com a Capità de vaixell, professió molt arrelada en els masnovins, va navegar durant deu anys amb el seu propi vaixell, que havia heretat del seu pare. Finalment es va assentar a Buenos Aires, on va fer fortuna com a Corredor de Borsa. 

Des d’Argentina va exercir una gran influencia política i económica, com a pont entre aquella nació i Europa. A finals del XIX es va casar amb na Rosa Pagés i Orta i decidiren tornar a Catalunya.

La casa del Masnou era una residencia d’estiueig, perquè com a residencia principal habitaven un pis del Passeig de Gracia a Barcelona. En la remodelació van fer que li donessin l'aspecte que ara té, segurament influenciat per la seva estada a Egipte. 

La nominació com a Casa del Marqués de la Manguera no ve per cap títol nobiliari que tingués el propietari, sinó mes be com a atribució popular per la costum que tenía el Sr. Sensat de regar cada dia la part davantera de la casa amb una mànega. Fins i tot uns estudiants li dedicaren els següents versos: 

Vós que sou home sensat

I en teniu tanta fa.lera

En regar la carretera

Des d’avui quedeu nomenat

El marquès de la manguera

En morir la darrera hereva del matrimoni que la va fer construir, la casa va passar a domini de l'Ajuntament del Masnou, que seguint la voluntat de la finada la destinà a Casa de Cultura.

La passió del matrimoni per l’arquitectura i l’escultura queda palesa en la tomba que la vidua va fer construir al Cementiri del Masnou, dos anys desprès de la mort del seu marit. A més de la construcció realitzada per l’Arquitecte Bonaventura Bassegoda, l’adorna una escultura de’n Rafael Atché, ambdos genuins representants del modernisme català en les seves respectives professions. 

El Cementiri del Masnou està considerat un veritable museu a l’aire lliure. I periódicament competeix en un certamen nacional per a el.legir el millor cementiri. Jo també em vaig quedar parat en saber-ho.

Inventari Patrimoni Arquitectónic de Cataliunya - 8599

Bens culturals d'interés nacional

Ca l'Arquer - Arenys de Munt

 

A la Catalunya Nord, ben a prop dels contraforts dels Pirineus, hi ha la Vila de Ceret, que es un lloc ben curiós.

A part de la bellesa de l’entorn, destaca per el cultiu de les cireres (d’aquí el seu nom), però també per haver estat lloc de trobada o de residència temporal de nombrosos artistes, com per exemple en Pablo Picasso. El seu Museu d’Art Modern alberga nombroses pintures i escultures d’aquest autor. Una altra curiositat xocant es que a Ceret hi ha una Plaça de Toros en funcionament, des de l’any 1922, i a més, la tradició taurina de la zona es remunta al segle XVI.

Doncs be, l’any 1266 en Pere d’Arquer, procedent de Ceret, es va casar amb na Brunissenda de Goscons, pertanyent a la familia propietaria de la finca on avui en dia s’aixeca aquesta masia, a la Vall de Goscons i passaren a adoptar el nom de Arquers de Goscons, esdevenint una familia ben important en la constel.lació del senyoriu feudal de l’època. Tambe eren castlans de Montpalau i Senyors de Sacreu. 

L’adveniment del ceretà suposà canvis importants ens els conreus de la zona i especialment en el cultiu de les cireres, que han aportat fama a Arenys de Munt.

De la casa original dels Arquer-Goscons, es troben referències des del Segle X: era una fortificació que havia estat bastida sobre antics basaments de l’època romana, tot i que podrien ser anteriors, donades les restes arqueològiques que s’hi van trobar quan la restauraren a meitats del Segle passat per a destinar-la a residència estival.

La construcció actual es va fer sobre l’anterior edificació fortificada que va passar nombroses vicissituds en el temps: Quan la Guerra de Successió i degut a l’alineació dels Arquer amb el bàndol austriacista, va ser atacada i pati greus danys. Restaurada un cop acabada la Guerra, es van canviar les característiques de caire militar transformant-se en una mansió rural.

Novament va ser destruïda i cremada el 1812, quan la Guerra amb el Francés i com a represàlia pel recolzament que els Arquer havien donat al General Francesc Milans del Bosch i Arquer, sí, sí, el rebesavi d’en Jaume Milans del Bosch, el que va treure els tancs al carrer a València, el 1981.

En els anys quaranta del Segle XX es va procedir a la restauració de l’edifici i va ser aleshores quan es van trobar dos hipogeus visigòtics, un en estat inaccessible i un altre, a uns 20 m. de profunditat per sota del celler de la casa, configurat per una sala rodona, set urnes i una creu càtara al mig de la sala.

En els anys quaranta també, aquest palau va ser centre de conspiracions monàrquiques, en les que sembla que hi participaven entre altres en Jose M. De Areilza, valedor monàrquic i propiciador de la transició del ’78, en Viver i el propi Don Juan. Per la època, i tenint en compte el càrrec de l’ambaixador Areilza a prop d’en Franco, es possible que preparessin la reunió que va tenir lloc a bord de l’Azor el 1948 i que permeté la vinguda d’en Joan Carles a Espanya, per la seva educació.  

En el 1813 els Arquer de Goscons van perdre el dret al manteniment del títol nobiliari de barons, però la nissaga ha proporcionat personatges de tota mena: governadors, eclesiàstics, naviliers, militars, notaris, polítics, escriptors, directius de “La Caixa” o del “Cercle del Liceu” i fins i tot l’únic lama català, conegut per el nom de Lama Djinpa.

El descobriment dels hipogeus i el coneixement de que fins el Segle XIV s’hi celebraven allí cultes herètics i mitriàtics d’inspiració càtara, ha donat peu a que a la casa se li atorgui un halo misteriós de reminiscències esotèriques, sobretot durant l’època en que va estar abandonada. No s’ha d’oblidar que el lloc es a prop del conegut Pla de les Bruixes de Vallgorguina, famós per les abundants restes neolítiques disseminades i per la llegenda sobre els ritus iniciàtics que celebraven allí les organitzadores d’aquelarres.

Finalment, la família Arquer-Goscons i la seva casa han estat escollits per molts escriptors com a personatges i escenari de moltes novel·les, com ara “El vidu Rius” o “La Catedral del Mar”. 

Inventari Patrimoni Arquitectónic de Cataliunya - 8282

Bens culturals d'interés nacional