Obert 24 hores

 Es dilluns, i em dic vaig a aprofitar per portar al sabater per a arreglar unes sabates que tinc malmeses .  Així doncs agafo les sabates, les poso en una bossa i me´n vaig cap a "l'oficina" del professional en qüestió. De petit mirava amb curiositat els tallers d'aquests adobadors de calçat, sempre plens a vessar de sabates arreglades, sabates per arreglar i sabates abandonades pels seus propietaris. I sempre llocs de brutícia notable, cosa que en molts d'ells segueix mantenint-se.

 

M'adono que molt comerços semblen tancats i de cop i volta em recordo de que aquest dilluns, a part de ser dia de lliure disposició pel professors, també es festa al poble i per tant, el sabater roman tancat. Be, viatge en va. Però de tornada copso que els supermercats o botigues de queviures pakistaneses no estan tancades. Tampoc ho estan els nombrosos basars xinesos, les botigues d'ungles asiàtiques o les barberies amb l'acolorit pirulí que en altres èpoques eren típica senyal de totes, no com ara que assenyalen únicament les regentades per magrebins.

 

El cert es que hi ha una mena de comerços que obren tots els dies, festius o no, com per exemple els famosos supermercats 24 hores, normalment regits per pakistanesos. He consultat la normativa sobre apertura de botigues en dies festius i us haig de confessar que el garbuix i varietat de peculiaritats, excepcions i detalls específics m'ha immers en un mar de dubtes. He arribat a la conclusió que gairebé tots els comerços podrien obrir en festius si volguessin, però  hi ha dues línies clares: 

 

• Els gestionats per gent d'aquí, que traient aquells que específicament obren per que son necessaris en hores de festius, com hostaleria, farmàcies (amb la seva normativa específica), centres d'atenció mèdica, pastisseries o els instal·lats en zones turístiques, etc. normalment no obren en dies festius.
• Els gestionats per gent de fora, que independentment de que no siguin necessaris per alguna de les opcions contemplades abans, obren de totes maneres.

 

Es necessaria una regulació de la jornada amb les excepcions que calgui? Penso que si. Es necessari que hi hagi comerços que obrin a tota hora quan no es imprescindible? Penso que no. Perquè al darrera d’això hi ha una explotació tolerada de persones o el mateniment d’activitats de dubtosa legalitat i que a més fan la competencia a altres comerços que es cenyeixen a les pautes horaries normals. 

 

Podrien els responsables de comerços diguem-ne “normals” fer horaris més extensius en dies festius? Segurament, però aquí ensopeguem amb multiples perspectives sobre la qüestió.

 

El petit comerç majoritariament esta regentat per propietaris que no tenen possibilitat de pagar empleats  que cobreixin les hores en festius. Potser podrien fer-ho ells mateixos però tothom te dret al descans. Aleshores, com es que comerços gestionats per foranis ho fan? Perquè la seva filosofía sobre la feina es diferent de la d’aquí, no entenen els nostres conceptes, establerts desprès de molts anys d’avançaments socials, sobre jornada de treball i descans.

 

Coneguts son el episodis d’explotació de gent dels propis paisos dels propietaris dels comerços que estan subjectes nit i dia a la feina, dormint inclús en els locals del seu lloc de treball.

 

I devant d’això em pregunto que fan els organismes que han de vetllar pel compliment de les normes d’aquí i que tant sol.licitament actuen quan el transgressor  te ubicació i control per part d’Hisenda, Treball, Sanitat, etc.

 

Deixant a part que sembla poc acceptable la proliferació excessiva de comerços com els esmentats supers 24 hores, botigues d’ungles (per cert, la moda d’ungles super llargues i decorades com quadres abstractes la trobo horrible) de carcasses,  de telefon, basars en els que es dificil entrar per la ingent quantitat de productes en oferta - molts d’ells absolutament prescindibles. Tot això fa que vagi canviant la fesomia urbana i l’aproximi cada cop més a aquells escenaris de ciencia ficció tipus Blade Runner.

 

El mes d’Octubre passat van inaugurar a prop de casa un super Caprabo amb configuració d’aquestes botigues 24 h., perquè en realitat era una franquicia regentada per pakistanesos. S’hi van esmerçar, en part perqué suposo que la franquiciadora te normes mínimes de la gestió del negoci i de la qualitat dels productes a vendre. I dic era, perqué abans de Nadal ja havia tancat.

 

Em surten moltes dubtes sobre si els que ho van impulsar sabien ben be que estaven fent: el lloc, la mena de negoci, sobre si en dos mesos ja en tenien prou per saber que el negoci no aniría be… La inversió no devia de ser nímia, en un local d’uns 300 m2., parament,

frigorífics, carteleria, etc. L’altra sospita es si en realitat aquest es el negoci que es pretenia impulsar o hi havia altra mena d’interessos derivats sota aquesta aparença.

Lectures de vells libres

Aquest estiu m'ha donat per llegir llibres vells, que ja havia llegit fa temps però que ara el rellegir-los els trobo nous matissos que potser la primera vegada no havia copçat. Entre ells "M'enterro en els fonaments" del Pedrolo, "El primer home" del Camús, "Assassinat al Comité Central" de'n Vazquez Montalban, "La dona trencada" de la Beauvoir i "Malditos Toscanos" de'n Curzio Malaparte, aquesta en castellà. De la última em salten a la vista passatges com aquest:

"Hay hombres y pueblos que sufren por no ser queridos: son aquellos que tienen una naturaleza femenina. Pero una nación fuerte, sin perjuicios, osada, como es la nación toscana, a la cual no ha querido nunca nadie y que desde hace siglos está acostumbrada a la sospecha y a la envidia de los demás, ¿por qué tendría que sufrir por ello? 

Be segueix més o menys per aquesta linia i a mi, no se, em recorda algo. Tot i aixì no sembla que la Toscana s'hagi independitzat d'Italia. Qui ho haurà sabut fer millor? El llibre es del 1959 i suposo que aleshores els censors no s'hi devian de fixar massa. 

En Malaparte va fer tots els papers de l'auca: de fascista amb en Mussolini, periodista per nombrosos mitjans de diferents colors, escriptor de llibres,  col laborà amb uns i altres, fins i tot amb els nord-americans, va viure mil embolics i la mort el va cercar poc després de rebre el carnet del PC Italiá, això si, comfortat amb les liturgies catòliques a les que s'havia acullit oportunament. 

Abraçada de tarda de somnolencia i vent a l'Empordà, la Toscana catalana

Art fotogràfic

Un dia d'aquesta setmana passada vaig visitar l'exposició fotogràfica que es celebrava a la Torre Mapfre, en el Port Olímpic.

L'exposició glosa les fotografies de dos artistes: l'Edward Weston, nord-americà, que va viure entre els anys 1886 i 1958 i el foto-periodista català J. Andreu Puig Farran nascut el 1904.

 

Sobre en Weston trobo que es interessant veure a traves de les fotografies exposades la seva evolució durant els anys, tant des del punt de vista tècnic, com des del punt de vista de la creació fotogràfica que queda reflectida en les imatges. Al principi, en els primers anys del segle XX prenia imatges, per dir-ho ras i curt, del que trobava davant de la camera. Més endavant va anar seleccionant l’escenografia i la temàtica de les seves fotografies, amb un notable domini de la llum i amb algunes incursions a temàtiques més socials, com les imatges que va fotografiar, sobre tot en els seus viatges a Mèxic. Va fer fotografies d'objectes, de natura - moltes - d'objectes i de models.

 

La fotografia d'ell mateix que obre l'exposició podria considerar-se una precursora de les actuals selfies. Per cert, a la vista del ambient en les diverses sales, hi havia més gent fent-se selfies que contemplant les fotografies exposades i la seva descripció.

 

D'en Puig Farràn el que puc dir es que les seves fotografies, que sobre tot publicava en diaris i revistes barcelonins, reflectiren la vida esportiva, social, d'actualitat (va treballar molt per la Exposició Internacional del 1929) i de successos, en les dues dècades dels anys 20 i 30 del segle passat.

 

Tràgicament també li toca viure els esdeveniments històrics previs i simultanis de la guerra civil espanyola. Contemplar les imatges es com tenir una visió directa dels esdeveniments que van succeir, el que afegeix una capa més de repulsió pel que van suposar aquells fets, El periodista va  fer freqüents visites als fronts, a Mallorca i a l'Aragó. En acabar la guerra civil es va haver d'exiliar a França i al tornar el van internar en el Camp de Concentració de Miranda d'Ebre on el condemnaren a mort.

 

En últim extrem es va salvar per la intervenció del seu cunyat, aviador franquista i en ser alliberat tornà a la fotografia, però en la faceta industrial i publicitària. Morí l'any 1982

 

Objectes: una ratlladora d'ous, Weston

Weston fent-se una selfie en els seus inicis 

                     

Una model d'en Weston

 

Weston, fotografia d'un nu, 1936    

 

Productes i productes

 

La setmana vinent s'inaugura aquesta exposició en la que participo amb tres fotografies. El tema es molt obert: Productes.

Hi poden haver milions de temes susceptibles de ser objectiu de les fotografies i es fa una mica difícil el.legir-ne algun que tingui un factor diferencial que li doni caràcter exclusiu.

Es clar que es pot triar un tema i donar-li caràcter per mitjans de tècniques fotogràfiques, sigui en directe forçant les escenes o be per mitjans de tècniques d'edició, tipus photoshop o d'altres programes semblants.

Per no parlar de la utilització de Intel·ligència Artificial, amb la que segons el meu parer s'entra en una altra concepció que no te res a veure amb l'art fotogràfic, tot i que com a base es puguin fer servir fotografies convencionals.

Com he dit, participo amb tres fotografies, que son les que a continuació comento i que seguint la meva costum no es tracta únicament d'imatges sinó que al darrera hi han conceptes o histories que tenen relació amb el que les fotografies mostren.

La primera es un bodegó, tema ben conegut en l'Art Fotogràfic i amb connexions orientades cap a la fotografia gastronòmica, que en si es pot considerar en dues vessants: la professional en el camp de la publicitat que pretén destacar les qualitats de sabor i paladar i l'artística que emmarca el producte centrant-se en les imatges però sense entrar en les seves qualitats gustatives.

En aquesta fotografia hi apareixen com a temes centrals un formatge, portat des de Zamora per la meva dona (i del que pràcticament ja em donat un bon compte i l'hem assaborit be) i una ampolla de vi, un Rioja criança, La particularitat es que aquesta botella es de l'any 2000; ens la va regalar gent de la família i en teoria el vi - de 25 anys -hauria d'estar passat o malmès. 

El vaig agafar de la bodega per fer la fotografia i pensant en llençar-lo després. La sorpresa va ser que el vi estava en bones condicions i el vam poder beure amb tranquil·litat.

En la segona vull destacar les contradiccions entre els objectes tecnològics actuals i la utilització d'allò que en diríem estris de tota la vida: una ploma estilogràfica. Malgrat les facilitats enormes que ens proporciona una Tablet  encara som molts els que ens agrada sostenir en les mans una cosa que sembla tant passada de moda com aquesta ploma i en trèiem satisfacció ni que la fem servir només per redactar la llista de la compra. Experimentant aquesta sensació comprenc molt be els mestres de la cal·ligrafia  japonesa, el shodo, que més enllà de fer unes curoses obres d'art, els serveix per aconseguir harmonia entre el cos i la ment.

El text de la carta es autèntic, la vaig trobar entre la correspondència del meu avi, si be no he pogut identificar a ningú dels personatges que es mencionen ni al signant de la carta, però clar, es un escrit de l'any 1905, 42 anys abans de néixer jo. 

Es curiosa la intencionalitat de l'escrit, demanant a un personatge informació per verificar la certesa de les manifestacions d'un pretendent i les seves intencions respecte de la noia a qui pretenia. Suposo que aquesta mena de coses eren habituals en la societat d l'època.

I la última no te massa historia al darrera, es una fotografia dels cargols continguts en una caixa que guardo en el garatge. Son cargols dels que es van fent servir per mil coses i dels que sempre en sobren uns quants i com que no saps que fer-ne els vaig dipositant en aquesta caixa, per si son necessaris en alguna altra ocasió. Ocasió que rarament arriba, perquè quant en necessites algun difícilment coincidirà amb les característiques dels que tinc guardats.

O sigui que res de pensar que aquests cargols son els que vaig perdent i en conseqüència se m'afluixa la xaveta,

El catxoflino

 

Si alguna vegada voleu menjar un plat especial, veniu a Palafrugell, al Carrer Sant Antoni, on es  al restaurant que presideix aquesta escultura, La Xicra i demaneu un Catxoflino. 

Es un plat creat per qui va ser l'amo d'aquest restaurant, en Pere Bahí, que a més de cuiner també va ser escultor (la senyora de l'escultura es obra seva i tambe ho son els fanals que decoren la entrada i la sortida del carrer), decorador i escriptor.  

Un restaurant immers a prop del nucli central de la ciutat i que precisament està en el carrer que en Josep Pla, natural de Palafrugell, nat el 1897 ben a prop d'on es La Xicra, va glosar en la seva novel.la "El carrer Estret". Tot i que l'escriptor no es refería a Palafrugell com a escenari de la narració, sinó a una inventada Torrelles.

A l'entrada del carrer, en el terra, podem llegir una frase gravada en el terra, referint-se a les caractéristiques d'aquest carrer , i que es una frase continguda en el libre de'n Pla, capitol V : 

"Aquesta forma fa que de l'entrada del carrer no es vegi la sortida –malgrat ésser un carrer tan curt– i que de la sortida no es vegi l'entrada. Fa encara que des del centre del carrer no es vegi ni l'entrada ni la sortida."

Fa temps que no he anat a aquest restaurant. La darrera vegada hi vam anar amb una parella d'amics dels que desafortunadamente ella ja no hi es entre nosaltres i ens va fer molt bona impressió. será qüestió de tornar a probar el catxoflino i comprovar si segueix tan bo com quan el menjaven en Pla i el veterinari del carrer Estret.

Un mosqueig

"Unos días antes de que empezara, la noches se hicieron más oscuras. Según el registro astronómico, la descripción de mi padre coincide con una rotura de la boveda celeste por causas desconocidas. En todo caso el cristal de la gran cúpula se recompone en unas horas, así que con el canto del gallo ya debería haber luz…Si se rompe la bóveda, ¿porqué hay menos luz? - Porqué se cuela la oscuridad del Universo."

 

Pàgina 119 del llibre del Xavier Ucles “La península de las casas vacías”. El dia 28 d’abril estava llegint aquestes paraules i reflexionava sobre l’escenari que pretenia evocar l’escriptor: els moments anteriors a la guerra civil, l’any 1936.

 

L'atmosfera que l'escriptor recrea d'aquells moments penso que te una certa correspondència amb l'atmosfera que estem vivint actualment: enfrontament de col·lectius diferents de persones, que bàsicament s'alineen en dos grans grups per la seva tendència:  esquerres i dretes.

 

Però dins de cadascun d'aquests grups també hi ha diferencies i controvèrsies entre subgrups atenent les diferents afiliacions a partits, si de cas de manera més notòria entre les fileres dels d'esquerra que entre les dels de dreta. Aquests estàn més orientats cap a una ideologia conservadora i de caràcter patriòtic (a conveniència) que exalten i obeeixen per damunt de tot, professant una unitat de criteri que els fa minimitzar les dissensions.

 

Contràriament al que fan els altres, els pretesos esquerrans, que les exacerben i les fan servir com eines per desacreditar-se entre si, obrint enormes forats que els impedeixen assolir objectius d'interès per la ciutadania.

 

I, segons l'Uclés, aleshores, en el juliol del 1936, es va produir una apagada. No se si metafòrica - he provat d'esbrinar si va ser real, però no n'he tret l'entrellat  - o va ser una evocació de la negror que se li venia al damunt a el país.

 

I el dia 28 d'abril passat sobrevingué una apagada general, de la que ningú en sap encara les causes. Una apagada general que de manera similar a quan vam patir la pandèmia ha obligat a la gent a quedar-se tancats a casa, a recórrer a la despensa per  cercar alguna cosa per menjar que no fos necessari cuinar, a fer servir una radio a piles per saber que estava passant, donat que no funcionaven ni els telèfons ni la TV i a il·luminar-se amb lots o espelmes.

 

Tot això m'ha portat a pensar en les recomanacions de l'Úrsula von der Leyen sobre la necessitat de disposar de kits de supervivència. I la suma de tot plegat m'ha produït un mosqueig notable.

 

De què ens estava tractant d'advertir l'Úrsula? Veient el panorama mundial amb conflictivitat per tot arreu: Russia- Ukraina, Israel-Gaza-Síria, l'Índia- Paquistà, repercussions de droga i delinqüència en paisos europeus, bel·licisme en nombrosos països africans...es possible que una apagada es pugui produir en qualsevol moment.

 

Les presses

Les noticies sobre accidents d'automòbil amb resultat de mort s'han incrementat notablement durant els primers mesos d'aquest 2025, han augmentat un 40% les víctimes mortals amb 52 defuncions, respecte al mateix període del 2024.

I no m'estranya, perquè les afectacions circulatòries son notables i qualsevol les pot apreciar:

1. Increment de trànsit de camions, més densitat de vehicles a les vies urbanes i interurbanes deguda a les deficiències del transport públic -especialment rodalies.
2. Les pressions que reben els repartidors de mercaderies o de encàrrecs gastronòmics perquè facin les seves entregues en el menor temps possible.
3. L'esverament de ciclistes o portadors de patinets que no respecten cap norma de circulació ni els espais que els estan reservats per ells.
4. El consum de substancies estupefaents, alcohol o simplement medicines que tenen recomanacions inhabilitants per la conducció.
5. La pressa. Amb o sense altres condicionants que la produeixin. Simplement la sensació de que tenir el comandament d'un vehicle ens permet empènyer l'accelerador, córrer, efectuar maniobres imprudents i tot per la sensació prepotent d'avançar a un altre vehicle o sortir els primers quan es posa verd el semàfor. O apurar el temps passant davant d'altres, tot i que els altres tinguin preferència de pas, com en les rotondes, els encreuaments de vies o les incorporacions en les autovies.
6. Tot el descrit, si a més es fa descuidant l'atenció al govern del vehicle, si es parla per telèfon o es manipulen estris o documents de mentre es porta el manillar o el volant.

En fi i com a prova, el que em vaig trobar fa uns dies. Si hi una cosa que em posa molt neguitós es que un altre vehicle se m'enganxi al darrera sobre tot perquè sempre condueixo respectant al màxim la velocitat marcada. Tant es així que moltes vegades en el moment que puc m'aparto per deixar-lo passar i que em deixi tranquil.

 

Dons be jo estava circulant per la autovia i em dirigia al tanatori de la Vall d'Hebron, on m'havia de trobar amb un amic que hi havia hagut d'anar per assistir les exèquies d'un tercer a qui jo no coneixia, però amb qui el meu amic hi tenia una bona relació. Va ser per això que aquest amic em va demanar que l'acompanyes, perquè ell no s'hi veia amb cor d'anar-hi sol.

 

I de cop vaig notar el que dic, un altre vehicle se m'havia enganxat al darrera i m'estava pressionant perquè anés més de pressa i no em podia avançar per l'esquerra degut a la densitat de la circulació.

 

Pel retrovisor me'l vaig mirar i el vaig veure com desencaixat. Vaig pensar que segurament estava arribant tard a algun lloc i aquesta circumstancia el duia a arriscar la seva integritat i la dels demes. De cop va començar a fer-me ràfegues de llum per demanar-me pas o perquè acceleres.

Molts anys de conduir, no sempre amb tranquilitat ho haig de reconeixer, m’han fet arribar al criteri de que no paga la pena arriscar-se i per això em vaig arrimar tant com vaig poder a la dreta i va passar pel meu costat com una exhalació. De seguida el vaig perdre de vista i el meu pensament va ser "Au ves, un altre dia surt abans, coi!"

 

Amb tranquil·litat i en arribar al tanatori vaig aparcar i la meva mirada es fixà en que una mica més enllà estava el cotxe que m'havia avançat i que ara, veient-lo pel seu costat de l’esquerra, m'adonava de que tot el lateral lluïa uns desperfectes notables. No m'estranyà, tenint en compte la precipitació que havia lluït el seu conductor uns moments abans.

 

Uns instants desprès em trobava amb el meu amic en el vestíbul del tanatori i pujàvem a la sala de vetlla. Em va dir que la mort del seu amic havia estat com a conseqüència d'un accident de trànsit que li havia ocasionat un infart i em preguntà si l'acompanyaria a l'interior de la sala  per a fer-li el seu darrer comiat.

 

En principi m'hi vaig negar, al·legant que jo no el coneixia i que si era allí era per fer-li costat a ell. Va insistir dient-me que precisament per això em necessitava i finalment vaig accedir. Desprès de donar el condol a la vídua i a la filla que eren presents a l'entrada, ens atansarem, jo amb molta recança, a l'interior, on era dipositat el difunt en el seu taüt.

 

I allí un calfred em recorregué  l'esquena. La persona que hi havia a dins del taüt era la mateixa que moments abans m'estava pressionant a l'autovia perquè corregués més.