Can Wertheim de Teià

 

A Teià hi ha un edifici amb llarga historia, conegut pel nom de Casa Wertheim, però que ha canviat de nom amb el pas dels temps i depenent de qui fossin en cada moment els seus propietaris.

 

La referencia més antiga l'ubiquem el 1553, registrant com a propietari en Manuel Valls i era coneguda com "Manso Valls" o també com a "Torre dels gegants". L'any 1749 va ser registrada a nom de Salvador Tamarit i Xanmar, esdevenint a conèixer-se com a "Can Tamarit".

 

En el segle XIX l'adquirí Antoni Freixa, originari de Berga i establert com a banquer a la ciutat de Barcelona. Aquest home participava en varies empreses i fins i tot va fundar una fàbrica de ciment a Santa Margarida i els Monjos que seria la matriu de la que més endavant es convertí en Uniland. Els negocis no li van anar be i es va haver de vendre la casa de Teià, que la comprà el fabricant de màquines de cosir Wertheim.

 

En Freixa va morir el 1905 i en el seu enterrament assistiren moltíssims dels  seus empleats que li professaven un gran respecte (LV, 18/11/1905)

 

Com a historia curiosa, en el jardí hi queden les restes d'una palmera devastada segurament pel Picut Roig, de la que els orígens provenen del tractat de pau de Wad-Ras, signat entre Espanya i el Marroc l'any 1860. En aquell acte es van servir dàtils i uns quants ossos d'aquells fruits arribaren a mans del Pintor Marià Fortuny, que en el seu moment li entregà a Buenaventura de Palau, de la Diputació de Barcelona i que al seu torn els donà a l'Antoni Freixa, qui els va fer sembrar a l'esmentat jardí. Com es sabut, en Fortuny va pintar el monumental quadre de la Batalla de Tetuan, dipositat en l'actualitat al MNAC.

                                                        La batalla de Tetuan, Marià Fortuny 1862-1864

 

La casa va romandre en propietat dels Wertheim fins que el 1936 el Govern de la Generalitat la confiscà i  la cedí a l'Ambaixada de Suècia que hi va constituir la Societat Sueca-Catalana. Aquesta entitat, administrada per el suec Eric Ragnar Svensson, bon coneixedor de Catalunya, va proporcionar allotjament i alimentació per infants durant la Guerra Civil, tant del poble com provinents d'Espanya, en una tasca humanitària que va deixar gran record a Teià. El 2017 s´hi va celebrar una reunió en la que participaren persones que havien rebut assistència a la Colònia i també algunes professores sueques ja molt grans.

 

  Svensson va ser amic personal de l'Abat de Montserrat, Antoni     Mª Marcet, gran aficionat a la botànica i també treballà per     l'alemany Karl Faust, creador dels jardins Marimurtra a Blanes.     Desprès es trasllada a Gran Canària per seguir treballant en     projectes relacionats amb jardins botànics, morint el 1973     atropellat per un automòbil. 

   

 Estàtua dedicada a Karl Faust en el Passeig Marítim de Blanes

 

Posteriorment se la quedà la firma Hispano Olivetti, que n'és la propietària actual i que la destina a casa de colònies per els fills dels seu treballadors. Ha mantingut la denominació de Can Wertheim.

 

Inventari Patrimoni Históric Catalunya - 9075

Bens Culturals d'intterés nacional 

 

Can Verboom

 

Dies enrere un amic em va preguntar qui havia estat aquest personatge del que duen el nom uns jardins ubicats a prop d'on visc. Si heu llegit Victus, novel·la d'àmbit històric escrita per l'Albert Sánchez Piñol, ja tindreu alguna referencia de qui va ser aquest senyor, en Joris Prosper Van Verboom.

 

Nascut l'any 1665 a Brussel·les era fill d'un militar al servei d'Espanya en els Països Baixos, en Corneli Verboom. Seguint la tradició familiar també va fer carrera com a enginyer a l'exercit espanyol. Part del seu aprenentatge el va rebre d'un altre "geni" militar, el francès Montauban.

 

En la seva executòria, a part de les accions de caire pròpiament militar, com la seva intervenció en el setge de Barcelona del 1714, el de Mesina el 1718 o el de Gibraltar en el 1727, s'hi pot trobar la generació de nombroses obres de construcció, gairebé sempre relacionades amb objectius militars.

 

Per exemple, va ser el responsable de construir la Ciutadella de Barcelona, instal·lació de trista memòria per els barcelonins i especialment pels del barri de la Ribera, que van ser expulsats de les seves llars amb aquest propòsit. Per a donar una sortida als damnificats va suggerir construir una barriada en el lloc que ocupava antigament l'illa de Maians i fins i tot tingué cura en el disseny de les cases per que no destorbessin la trajectòria dels projectils disparats des dels canons ubicats a la Ciutadella.

 

Aquesta proposta no es va realitzar en aquell moment però el 1753 el Marqués de la Mina la va recuperar i es construí el barri de la Barceloneta, fent servir part de les idees d'en Verboom.

 

A tall de curiositat l'actual edifici del Parlament Català era en origen el polvorí incorporat entre la resta de les construccions.

 

En Verboom tingué un destacat paper en l'assetjament i bombardeig de Barcelona, a les ordres del Duc de Berwick i per això utilitzà els seus coneixements sobre la configuració i estructura de la ciutat, adquirits durant el seu captiveri el 1710, havent estat capturat a la batalla d'Almenar.

 

Anteriorment, el 1709, el rei Felip V li havia encomanat la creació del Cos d'Enginyers Militars Espanyols. Aquest captiveri va interrompre la missió, però un cop alliberat el 1712 des de Viena, a conseqüència de les negociacions del Tractat d'Utrecht, es posà immediatament a les ordres del rei, reprenent la comesa i  responsabilitzant-se dels sistemàtics bombardejos que va patir la ciutat fins que va caure en mans dels borbònics.

 

Desprès va tenir intervenció en moltes activitats relacionades amb obres de caràcter militar i fortificacions, tot i que no es va limitar a aquest camp, sinó que també va impulsar obra civil, en menor intensitat però: l'edifici de la Fàbrica de Tabacs de Sevilla, el Port de Ceuta o el Canal d'Urgell entre altres.

 

Va arribar al càrrec de Capità General de Catalunya i Felip V el va dignificar amb el títol de Marqués. Segurament amb intenció de retirar-se, va adquirir uns terrenys i una masia fortificada del Segle XIV a Premià de Dalt, però només la va habitar durant 8 anys. El mateix any de la seva mort, el 1744 als 79 anys, la va vendre a un llibreter de Barcelona, en Francesc Ribes.

 

En l'actualitat aquesta finca comparteix espai amb una entitat dedicada a l'organització de casaments i banquets, que precisament es el seu nom: "El Banquet".

 

Davant de Can Verboom es pot observar el que queda de l'efímer monument que estava ubicat en aquests jardins: el d'en Jordi Pujol.

 

Joris Van Verboom es un personatge poc conegut i controvertit. El llibre de'n Sánchez Piñol li va posar el focus al damunt, situant-lo en el marc de la guerra de Successió i la imatge que en dona no es precisament massa positiva. Hi ha nombroses coincidències en aquesta valoració, de manera important entre els que s'estimen perjudicats per aquells fets i el tracte rebut posteriorment des dels Governs espanyols. Se´l tenia considerat com un "Carnisser".

 

D'altra banda hi ha qui el defensa, afirmant que en definitiva no era més que un militar professional que complia amb el seu deure. Qui el defensa normalment son persones vinculades a estaments militars o que estan en contra de les posicions catalanistes.

 

 

Masia Freixa

 

A Terrassa s’hi troba enclavat al bell mig de la ciutat el Parc de Sant Jordi.

Es tracta d’una àrea de jardins d’estil romàntic que envolten la Masia Freixa, una edificació  d’estil modernista, inspirada clarament en l’arquitectura gaudiniana, però amb característiques pròpies que la defineixen particularment.

 

Aquesta edificació  realitzada a l’any 1896, havia estat en principi destinada a fàbrica de filats.  Però el propietari, en Josep Freixa i Argemí va decidir convertir-la en la seva residència particular, encomanant la reforma a l’arquitecte Lluis Muncunill que la dugué a terme entre el 1907 i el 1910. Altres professionals que hi van intervenir van ser en Joaquim Vancells, que dissenyà el mobiliari del que se’n conserven moltes peces i el pintor Rafael Benet, que va dissenyar els jardins.

 

En Freixa havia nascut a Olot el 1862, de mare egarenca. Més endavant  la família es traslladà a Terrassa, amb el propòsit de establir-hi la seva fàbrica. Varen adquirir uns terrenys que en la època no formaven part del nucli urbà i al damunt d’una antiga masia van fer edificar la primera construcció fabril i d’aquí ve la denominació com a Masia. Aquest industrial, que va donar una gran empenta al sector del tèxtil egarenc, va morir el 1925.

 

La Masia continuà en mans de la família,  però quan la guerra civil va estar expropiada. Desprès de la contesa la família la va poder recuperar i la va fer servir com a segona residència, fins el 1958 que la vengué a l’Ajuntament de Terrassa.

 

Ha estat Conservatori de Música i posteriorment Seu del Servei Municipal de Turisme, de la Sindicatura Municipal de Greuges i de la Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya. Es pot visitar normalment.

 

Cada any a primers de Maig s’hi celebra la Fira Modernista de Terrassa, a la que molts egarencs assisteixen guarnits amb vestits característics d’inicis dels Segle XX.

 

 

 

Palau Gari

 

Aprop d’Argentona i amagat en mig de boscos i conreus es troba aquest palau, que sorprèn només veure’l. El va dissenyar i construir entre el 1898 i el 1900 l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch per encàrrec del financer Josep Gari i Cañas, que era cosí seu.

En Gari havia estat apoderat de l’Evarist Arnús, fundador de la Banca Arnús, especialitzada en activitats borsàries. A part de banquer i financer, també va exercir de polític.

 

L'Arnús, que morí el 1890, va llegar el negoci financer a un nebot seu, en Manuel Arnús, que era metge i a qui havia estat el seu apoderat, en Josep Gari, que era l'expert en els temes financers. Van establir la raó social Manuel Arnus i Cia., que el 1908 finalment es transformà en la Societat Anónima Arnús-Gari i funcionà fins que el 1942 l'absorbí el Banco Español de Crédito. En Garí morí el 1925.

 

Tant l’Arnús com en Gari devien de tenir gustos semblants en matèria d’habitatge. El primer va adquirir una gran extensió de terrenys a Badalona, ciutat per la que havia estat diputat. Aquests terrenys avui son de propietat pública i coneguts com Jardins de Ca l’Arnús. Una mica descuidats per cert i el que fou la residencia, en la que es diu que es va allotjar  l’Alfons XII quan la Gran Exposició del 1888, està completament malmesa i abandonada.

En Gari també es va fer amb una extensió impressionant de terreny a Argentona i es on va fer construir l’esmentat Palau Gari, que actualment es de propietat privada i no es pot visitar. No obstant la magnificencia de les instal.lacions es pot albirar perfectament des de l’exterior a travers d’una tanca que per si sola ja es una obra d’art.

El palau te apariencia externa de fortalesa, amb espitlleres, garites de vigilancia i demés elements propis d’una construcció defensiva. Un element a destacar, ubicat en el jardi davant de la casa, es una font de cristall de baccarà amb una estatua de Mercuri, que en Garí va adquirir a Josep Altimira, un indià que tot i haver fet una gran fortuna a Cuba, va acabar arruinat.

En Puig i Cadafalch no va dissenyar unicament l’edifici, també la decoració interior, els elements ornamentals,  mobiliari, les làmpades, etc.

 

Hi ha una esglesiola, la capella del Cros, construida el 1929.

 

Llàstima que no es pugui visitar, perquè si el que es pot apreciar dels jardins i les construccions des de l'exterior es impressionant, la descripció del que s'hi pot trobar a l'interior fa sospitar un festival d'art modernista.

 

Avui, dia de l'escultor

Avui 6 de Març, se celebra el dia Internacional de l’Escultor, instituït com a homenatge per tots els artistes professionals d’aquesta disciplina que ens ha aportat treballs tant i tant importants, des de la més remota antiguitat.

 Comptin com a mostra les freqüents imatges de les deesses de la fertilitat, presents a totes les societats antigues, les colossals escultures egípcies, els mestres grecs, Fidias, Praxíteles, Mirón, l’eclosió escultòrica de l’època romana – tot i que sembla que la major part d’escultors en aquella època provenien de Grècia -  els grans escultors italians del Renaixement: Miguel Angel, Donatello, Bernini i els més propers Canova, Rodin, Giacometti, Bourgeois, Botero, Subirats o Plensa. En fi, que no pretenc fer una llista d’escultors que seria inacabable, sinó fer referència d’ells als efectes de la celebració d’avui.

 Que es realitza el 6 de març, perquè en aquesta data del 1475 va néixer Miguel Àngel. I també vull evocar un escultor molt més modest, el meu avi. De fet ell va treballar en el taller d’escultura d’en Josep Llimona. Com es sabut aquest escultor va crear obres emblemàtiques per la ciutat de Barcelona i per molts altres llocs de la península i també a Buenos Aires.

A part d’aquestes obres també es dedicava a la branca de l’escultura funerària, que durant molts anys i sobre tot des del punt de vista modernista, va tenir gran ressò entre gent acabalada. Va tenir molts clients indians i entre ells algun de notable que darrerament ha despertat expectació com a conseqüència de l’emissió d’un espai televisiu... 

 En una d’aquestes escultures treballava el meu avi, que era el del barret, quan li van fer la fotografia del principi. L’estàtua està en el cementiri de Figueres, presidint el sepulcre de la família d’en Manuel Janer i Destort.

 

       

El taller d'en Josep Llimona es va encarregar de les escultures incloses en les estacions del Viacrucis de Montserrat, tot i que qui se'n va responsabilitzar en directe va ser l'escultora Margarida Sans Jordi, deixeble d'en Llimona i que va fer servir els recursos del taller. El meu avi hi participà.

En la fotografia la meva avia i el meu avi, visitant les estacions del Viacrucis. De les originals en queden poques, degut a que van quedar malmeses com resultat de despreniments de roques. En concret la que es veu a la fotografia era la Quarta, "Crist amb la Creu".

Les que no van poder ser recuperades ni parcialment, es substituïren per representacions creades per l'artista multidisciplinari Domènec Fita i Molat.

 

El mon es petit i està ple de coincidències. - El tràfic d'esclaus

Divendres vaig participar en un dinar d’amics i amigues d’un curs a la universitat. En la taula va sorgir una conversa sobre el documental que tv3 ha produït: “Negrers, la Catalunya esclavista”.

La idea tant sols, produeix rebuig. Però el cert es que n’hi van haver. Està clar que el més famós i blasmat va ser l’Antonio Lopez, Marques de Comillas, de qui fins i tot l’any 2018 es va retirar la estàtua que  tenia dedicada a la Plaça del seu nom, al costat de Correus.

 

Però no va ser l’únic i des d’aquí es van noliejar molts vaixells que es dedicaren a aquest tràfic inhumà i innoble. Com per exemple el del capità Ventura Riera, comandant del  llaüt Bayhano construït a les Drassanes de Vilassar de Mar. Mitjançant l’exvot que reprodueixo i que actualment està dipositat en el MNAC, donava les gràcies a la Verge de l’ermita de La Cisa  per la seva intercessió en evitar-li ser capturat per un vaixell de guerra anglès que perseguia transports negrers, fet ocorregut el 1846, davant de la costa del Brasil.    

                            

 

No creieu que la persecució del vaixell anglès es devia a un afany de preservar els drets dels pobres esclaus capturats. La historia es més complexa i l’origen bastant més antic.

 

Essencialment des de Catalunya el que es feia, com he destacat, era noliejar vaixells que anaven a recollir esclaus a les costes d'Àfrica en estacions a càrrec d'holandesos o portuguesos i els transportaven a paisos americans. Allí eren venuts per a utilitzar-los sobretot en explotacions agrícoles, moltes d'elles propietat d'empresaris espanyols.

 

L’Emperador Carlos I d’España i V d’Alemanya ja va tenir intervenció en el negoci negrer i se’n beneficià, mitjançant una mena d’impost sobre els cost de venda dels esclaus, que podia arribar a ser d’un 25%. I que anava directament a la seva butxaca.

 

Aquesta contribució es va mantenir en benefici dels successius membres de la dinastia que ocupaven el tron del país, fins a arribar als Borbons. En Felip V va negociar amb els anglesos la cessió d’aquest “dret” a canvi de la seva retirada de la Guerra de Successió ("Asiento de negros", Tractat d'Utrecht). Amb aquest acord es va deixar de donar suport a Catalunya per part de tots els intervinents i van reconèixer com a Rei en Felip V.

                             

En el segle XIX els britànics van decretar varies lleis sobre l'abolició del tràfic i de  l'esclavitud. I convidaren a altres nacions a imitar-los, si be els resultats no sembla que tinguessin un gran impacte, al menys durant el període entre 1807 i 1870. En tots aquests anys només es va dedicar un miler de vaixells i unes mil persones a tasques de persecució i per a evitar-ho.

 

O sigui, que no se ben be si el que feien els vaixells anglesos era perseguir el tràfic d'esclaus o la intromissió dels navilis estrangers en aquesta antiga “exclusiva”.

 

A Espanya es va declarar l'abolició el 1837, però afectava tant sols a la península, perquè va seguir vigent per les colònies, com Puerto Rico, que la va obtenir el 1873 o Filipines. Cuba on hi van arribar a haver 400.000 esclaus, va ser  la darrera en obtenir-la el febrer de 1880. Una forma d'aplicar-la va ser la de decretar la "Llibertat de ventres", que volia dir que les mares seguien sent esclaves però els fills en néixer ja eren lliures.

 

Malgrat les corrents abolicionistes, la monarquia borbònica, des de la reposició de Fernando VII, passant per la Regent Maria Cristina i fins la reina Isabel II (coneguda com "La Reina Castiza" i a qui el Papa Pius IX evocava com "Puta pero pia"), es va beneficiar de quantioses compensacions, gràcies a acords de protecció per el tràfic amb armadors bascos i catalans. Molts d'aquests cognoms estan avui en les arrels d'empreses que cotitzen a l'Ibex 35.

 

Les dades que es contemplen sobre el tràfic d'esclaus d'Àfrica a Amèrica son les següents:

 

Estats Units / Amèrica del Nord Britànica 1.775.000 al nord i 3.950.000 a les colònies del sud^.

Portugal / Brasil 4.650.000

Gran Bretanya 2.600.000

Espanya 1.600.000

França 1.250.000

Països Baixos 500.000

Dinamarca 50.000

Altres 50.000

 

A part dels armadors que realitzaven el tràfic, molts empresaris catalans establerts en aquelles colònies van utilitzar ma d'obra esclava i se'n van beneficiar. Més o menys el repartiment del rendiment en una explotació sucrera, quedava de la següent manera:

 

Material                                   65,3 %

Personal assalariat                  24,4 %

Esclaus                                    10,3 %

Guanys abans impostos             7,8 %

Rendiment net                           2,5 %

 

Malgrat això aquests rendiments suposaven uns ingressos espectaculars per els empresaris de noms ben coneguts, com l'Antonio López, els Vidal-Quadras, en Güell i Ferrer, els Xifré i Casas, en Biada i altres que no participaven en el tràfic, però si es beneficiaven de la compra d'esclaus. Aquests ingressos els invertien en promoure empreses industrials, de serveis i edificis residencials, com es el cas dels Porxos d'en Xifre al Pla de Palau, promogut per l'arenyenc Josep Xifré i que en el seu moment, 1840, va ser l'edifici més espectacular de Barcelona. On es el restaurant "Les set portes" inaugurat a la mateixa època.

 

O sigui, que es cert que hi van haver catalans embolicats amb temes d'esclavitud, però ni van ser els únics (i no pretenc disculpar-los) ni van ser exclusivament l'origen de l'auge de la industria o de la construcció modernista a Catalunya.

 

I per a rematar-ho, en acabar el dinar se m'acudi tornar a peu a buscar el tren a la Plaça Catalunya, baixant per la Rambla. En arribar a prop de l'encreuament amb el carrer Diputació em cridà l'atenció un vestíbul davant del que hauré passat desenes de vegades, però no se perquè aquesta m´hi vaig fixar millor i hi vaig entrar. A la porta una placa anunciava que l'edifici era conegut com a Casa Rodolf Juncadella. Investigant informació sobre aquesta família, m'he assabentat que va estar lligada al desenvolupament industrial de Barcelona, en el terreny del tèxtil, amb la creació d'una fàbrica de vapor al Barri del Raval. Però això donaria per una altra historia.

 

El que si vull de moment es destacar que el pare del titular d'aquesta casa, Jeroni Juncadella, que arrancà la saga i va fer-se construir un edifici al Carrer Ferran, 30,  va ser fundador el 1863 de l'entitat Crèdit Mercantil. I sabeu qui n'era el principal accionista? L'Antonio Lopez i Lopez, uns dels negrers de qui es tracta més amunt.

 

 

Can Teixidor els Planella i els Fiveller - El Masnou

                                      

Segurament si heu agafat la carretera N-II en direcció al Masnou, o be també des del tren en el mateix sentit, l’haureu albirat. Un edifici amb aspecte fortificat, enfilat al cim d’un turó, des d’on abasta una amplia vista sobre aquesta part de la costa del Maresme i sobre la Barcelona que a la distancia sembla endormiscada.

Es la Masia de Can Teixidor, de la que el darrer propietari fou en Gaietà de Planella i de Fiveller, Comte de Llar, Baró de Granera i Senyor de Castellcir.

Aquest home fou un humanista ben reconegut en el segle XIX, membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Acadèmia de l’Arcàdia de Roma. Va composar nombrosos poemes i realitzà  estudis sobre l’historia de Catalunya especialment en l’època romana.

En morir sense descendència el 1863, va deixar constituïda una Fundació administrada per tres marmessors, que han anat succeint-se segons les normes estipulades per el propietari i avui en dia continua sota aquest règim d’administració. La finca estava dedicada a explotació agrícola i tenia un molí que va funcionar fins el 1957 i del que es conserva la maquinaria i la estructura que la suporta. A l'entrada, a ma esquerra hi ha una capella dedicada a la Verge de Montserrat, on està enterrat el darrer propietari.

Aquesta ubicació ha comptat amb presencia humana des de molt antic. De fet en excavacions realitzades s’hi ha trobat testimonis de construccions i materials corresponents a l’època romana. Conegut com a Torre del Molí fins el 1676 va ser un nou propietari, en Jaume Teixidor, qui li va donar el nom que ostenta en l’actualitat.

La mare d’en Gaietà fou una Fiveller, descendent d’en Joan Fiveller, (*) . Na M. Antonia de Fiveller va tenir un cunyat no menys famós, casat amb la seva germana M. Francesca: en Manuel Felip de Amat, el Virrei Amat de qui porta el nom una famosa plaça de Barcelona.

El Virrei devia de ser un personatge de mocador i traca. Nascut a Vacarisses el 1704, ben aviat va destacar per les seves dots militars, participant en nombrosos fets bel.lics, sempre a favor dels Borbons, que el van portar fins la dignitat de Mariscal de Camp. L’any 1755 va ser nomenat Governador de Xile, on va desenvolupar una important tasca, tant en la vessant militar com en la d’obres públiques.

El 1761 va passar a ser Virrei del Perú on va continuar amb els seus objectius de millorar fortificacions i estaments militars a la vegada que realitzava obres d’acondicionament i millora d’infrastructures civils. Això sense descuidar un increment notable de les remeses que s’enviaven a Madrid, doncs no s’ha d’oblidar que a la zona de la seva competència estaven les més productives mines de plata.

Al Perú va conèixer a na Micaela Villegas, que va convertir en la seva amant quan ella tenia 14 anys. En aquell moment ell en tenia 57. La relació va durar 14 anys i devia de ser realment tempestuosa per les abrandades baralles que tenien sense que els importes fer-ho en públic, cosa que les convertia en l’escàndol social d’aquells temps entre les classes criolles que li tenien jurada. Ell li cridava “Perra Chola”, el que va esdevenir en el malnom que li va quedar: la Perricholi.

Van tenir un fill en Manuel Amat i Villegas, que anys més tard col·laboraria amb el General San Martín en l’emancipació del pais, que es va independitzar d'Espanya

El Virrei va ser acusat diverses vegades de corrupció, però se’n va sortir prou be, tot i que el 1776 va ser cessat i tornà a Espanya, on es va casar per poders amb l’esmentada M. Francesca de Fiveller, que van fer exclaustar amb aquesta finalitat. Per ella va fer construir un també molt conegut Palau: La Virreina de Les Rambles. Ell va morir el 1782.

Manuel Amat i de Junyent

Gaietà de Planella i de Fivaller