Can Patatetes - 2

 

Els Millet en el Segle XIX

 

Tot i que mes coneguts per la relació d’en Lluís Millet amb el mon de la Música i  l’Orfeó Català, la veritat es que els Millet eren una nissaga de navegants, mariners, capitans de vaixells mercants - com molts dels habitants del Masnou – i comerciants.

 

Posem el focus en el pare d’en Lluís Millet,  en Salvador Millet i Estapé, nascut el 8 d’abril del 1821 i casat amb Francisca Pagès i Estapé. Era Capità de la goleta “l’Araucana”, amb la que feia trajectes entre la Península, el Carib i l’Amèrica del Sud. Aquests viatges tenien una duració d’entre nou mesos a un any, el que vol dir que es passava la major part del temps fora de casa.

 

A l’any 1852 consta una escriptura notarial en règim de cens emfitèutic, a favor d’en Salvador Millet Estapè, per un terreny al carrer del Lavadero del Masnou, avui carrer Lluís Millet i que es a on s’aixecà la casa coneguda a l’època com a Cal Xiquet i que finalment se’n diria Can Millet o en termes més populars Can Patatetes.

 

El matrimoni Millet i Pagès, tot i les llargues absències degudes als viatges, van tenir set fills: Salvador, Josep, Francesc, Joan, Gabriel, Jeroni i Lluís, nascuts entre el 1852 i el 1867. En  moriren joves en Jeroni i en Gabriel, l’un en la infància i l’altre amb 24 anys.

 

De la resta, en Salvador, en Josep i en Francesc van ser mariners: pilots i capitans de vaixells, en Joan corredor de cotó i en Lluís va ser el que es dedicà a la música i promogué junt amb l’Amadeu Vives la fundació de l’Orfeò Català.

 

En l’ofici de capitans de vaixells de vela i també de vapor, en Salvador i en  Josep, com el seu pare, van treballar per empreses que feien rutes  cap a països del Carib, Sud-Amèrica o Filipines i  també  cap a França o Anglaterra. Majorment per compte de la Companyia Transatlàntica i de la Companyia General de Tabacs de Filipines, empreses fundades per l’Antonio López,  un Senyor que fins no fa gaire tenia dedicada una estàtua al Passeig de Colón.

   

Una costum del navegants del Maresme en tornar a casa, era la d'anar a complimentar a la Verge de la Cisa, a l’ermita situada en el terme de Premià de Dalt i celebrar la seva protecció amb una costellada. A l'esmentada ermita s'hi solien aportar ex-vots en forma de quadres com els que es veuen a la fotografia, agraint la protecció de la Verge sobre la gent del mar.  Com a curiositat  reprodueixo un d’aquests ex-vots, entregat a la Cisa en el seu dia i  que  actualment està en el Museu Marítim de Barcelona, mitjançant el qual el capità Ventura Riera, comandant del  llaüt Bayhano construït a les Drassanes de Vilassar de Mar,  donava les gràcies a la Verge per la seva intercessió en evitar-li la captura per un vaixell de guerra anglès que perseguia transports negrers, fet ocorregut el 1846.                                                                               

En Francesc també va començar com a navegant, però a començaments del Segle XX ho va deixar per treballar a l’empresa cotonera del seu germà Joan. A l’any 1908, desprès d’un seguit de problemes financers, la empresa feu fallida i els dos germans es veieren obligats a marxar del país, establint-se a Grècia, a Atenes i mes tard es separaren. En Francesc es traslladà amb la família a Corfú i en Joan a un balneari de Les Escaldes per a tractar-se dels problemes de salut que l’escometien. La relació entre els dos germans va ser difícil, perquè en Francesc li donava la culpa a en Joan de la seva situació, però tots dos invocaven la intervenció del mes petit, en Lluís,  per tractar de reconciliar-se i de resoldre el problema que els havia portat a marxar de Catalunya.

La fallida va tenir uns efectes molt negatius en la economia de tots dos germans. Fins i tot en Joan va haver de vendre's una finca que havia comprat al periodista Eugeni Xammar, ubicada a l'Ametlla del Vallés,  finca  que finalment el 1910 es va quedar l'Industrial Jaume Sindreu. 

En Joan va tenir una participació molt activa en la fundació de l’Orfeó Català des dels seus inicis, el 1891, fins i tot en els temps difícils, estant a l'estranger. Va morir l'any 1911. 

 

Amb la seva dona, na Antònia Maristany va tenir set fills, dels quals el segon va ser especialment significatiu, com explicaré mes endavant.

CONTINUA A

https://itroballes.blogspot.com/2021/04/can-patatetes-3.html