De viatges, altres histories i troballes.

La Doma

 

                                

Vista de La Doma des de la població de La Garriga

M’ha vingut l’afecció de recórrer punts propers a on visc per a visitar llocs que desconec o que conec poc. De moment no més lluny de quaranta km.

Per això m’he proveït amb una aplicació que recopila informació sobre aquests punts i els ordena per les seves característiques – arqueològics, religiosos, històrics, culturals, d’interès públic, com biblioteques, museus, edificacions, monuments, etc.

Un dels primers llocs ha estat una Església coneguda per el nom de La Doma, de la que no havia sentit parlar mai. I cap allà que me n’he anat.

La ubicació del GPS m’assenyalava un lloc a prop de La Garriga i m’ha costat una mica arribar-hi, perquè l’accés es una mica enrevessat, havent hagut de fer giragonses varies per l’autovia de l’Ametlla i per l’interior de la població de La Garriga.

Al final en arribar m’he adonat que es tracta d’un lloc que havia albirat un munt de vegades tot circulant per l’esmentada autovia en direcció al Figaró, però que mai havia pensat en desviar-me per a visitar-lo.

El primer que percebo es que l’Església en qüestió es el mig d’un cementiri. D’un extens i solitari cementiri. Be, carrego la camera de fotos i busco un camí per atansar-me a l’edifici de l’Església, tot provant d’eludir el passar pel mig del cementiri, però al final no em queda altra que pujar per unes escales que em deixen en una plaça rodejada de mausoleus, en la que s’obre la porta principal de l’Església. 

El nom de La Doma no ve de cap activitat d’equitació, com malament havia pensat en llegir el nom per primera vegada, sinó que prové del llatí hebdomada, que es referia als torns setmanals que realitzaven els clergues que l’atenien.

La primera referència a aquesta Església es troba en el Testament del Comte Miro de Barcelona, l’any 966. Sembla però que l’entorn havia estat habitat de molt abans, perquè s’hi han localitzat unes sepultures, presumptament d’època tardo romana, segles VI a VIII.

La nau central d’estil romànic data del segle XII, tot i que l’aspecte actual del conjunt prové del segle XVI. A l’interior entre altres objectes i mobiliari antic el més important es el retaule gòtic que presideix l’esmentada nau central, datat del final del segle XV i que lamentablement no vaig poder contemplar, donat que en el recorregut no vaig trobar ningú que em pogués facilitar l’accés a l’interior  de l’Església.

Aquest retaule va ser executat per el taller dels Vergós, de molta fama a finals del segle XV i començaments del XVI. A la nau lateral hi ha un altre retaule d’estil plateresc.

He rodejat doncs l’edifici, contemplant la part que està fortificada i he tornat a la placeta  de l’entrada on el primer que he copsat es que un dels mausoleus  edificats allí tenia la porta  oberta, una porta d'aparença pesada i historiada, de ferro forjat, flanquejada per dos enormes canelobres igualment de ferro forjat. Gairebé podria afirmar que quan he arribat no ho estava d’oberta.

Està clar que no crec en histories del més enllà, però aquestes coses no deixen de inquietar una mica en aquell ambient desangelat i solitari. Així que xino-xano he refet el camí fins on havia deixat el cotxe i he empres la tornada.

Desprès m'he assabentat que el panteó hi es sebollida na Maria Esturgó i fou construït per l'arquitecte modernista Joaquim Raspall. Aquesta dona de La Garriga, vídua d'un fabricant d'Artés, en Ramon Soler,   tenia un panteó al cementiri de Sant Gervasi, però ella el va cedir perquè hi reposessin les despulles del Poeta Joan Maragall.

 

 

 

Àngels protectors del Portal

Un rellotge de sol de l'any 1699, pintat amb sang de brau.

 

 

     La façana principal que fins no fa     gaire no es podia apreciar per la   presencia d'un frondós xiprer que   una tempesta es va endur el 2014

 

 

 

Des d'aquest comunidor els capellans feien exorcismes per allunyar les tempestes.

 

 

 

            L'escalinata de pujada a l'Església
 

 

           

                    Aquesta fotografia, que no es meva, correspon al retaule que no                                                             vaig poder veure.

Can Marti de Premià de Dalt

Aquesta es una masia que va construir l'any 1722 en Miquel Marti, del que informa un retol ubicat a les llindes del terreny.

En aquella època la edificació estava rodejada de bosc, no existía la C32 que hi passa per davant, ni  estava envoltada pels terrenys de Can Font o Can Tecla Sala on hi tenía una segona residencia aquesta famosa empresaria i benefactora.

Des de fa trenta anys la Masia es un restaurant, eminenment de cuina catalana i aquest es el motiu degut al qual no es pot fotografiar frontalment la façana, perquè al davant van instal.lar un rafal per menjador.

En la façana destaca un rel.lotge de sol del 1854. La Masia està catalogada en l’inventari del Patrimoni Arquitectónic de Catalunya.

Can Bastard o el Café dels Terrassans

 

Avui la historia no va d'Indians, ni de militars, ni de personatges mes o menys il.lustres.

Va d'aquesta casa, bastida el 1854 i que des de aleshores fins a l'actualitat gairebé sempre ha estat destinada a funcions d'Hostaleria, Sala de ball i a ser un lloc de reunió, esbarjo i activitats socials pels vilatans de Blanes. El 1928 l'edifici va ser adquirit per la Cambra Sindical Agrícola i continuà amb les esmentades funcions.

Les limitacions de la construcció antiga i de les instal·lacions, haguessin requerit fortes inversions o potser fins i tot la substitució de l'edifici per un altre de més modern, si el propòsit hagués estat el de continuar amb aquestes activitats. Davant de la situació, la decisió va ser la de reduir àmbits com la Sala de Ball, que es va vendre a l'Ajuntament situat al costat, per a establir-hi la Sala de Plens.

Però els propietaris no van renunciar a la elaboració d’una cuina de tapes de qualitat, que va començar a tenir fama en els anys seixanta del segle passat. Amb una terrassa ben instal·lada en el Passeig de Dintre, que es on està ubicat aquest edifici a Blanes i que en l'actualitat s'anomena Cafè Terrassans, aquí ve la qüestió central: en aquesta Cafeteria diu que s'elaboren els millors calamars a la romana de tot Catalunya!

Nosaltres ho vam descobrir com a conseqüència de que per aquelles coses estranyes de l'administració de Gencat Salut, ens van enviar a la meva dona i a mi a Blanes per a vaccinar-nos contra el Covid. I fent temps, en espera de l'hora de la convocatòria, vam ensopegar amb aquest lloc. I jo us ho puc dir: son dels mes bons que he tastat. No m'atreveixo a afirmar si son o no els millors, però hi ha qui si que prova de fer-ho: VaDeGust

A l’actualitat el local es propietat d’en Joan Bota i na Pepeta Gibert. A Blanes paga la pena fer-hi un tomb.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ermita de Sant Joan, al costat del Castell del mateix nom

E

Edifici al Passeig de Cortils i Vieta

Un indiano: En Manuel Malagrida i Fontanet

 

Casa Malagrida, Premià de Dalt

Part important de la nostra historia no es coneguda, o ho es a trets molt generalitzats. Per això de vegades, en obrir una porta et sorprèn el que t’hi trobes al darrera, tot i que ja en tinguessis informació, però no amb el nivell de detall que assoleixis en aprofundir.

Escric sobre la burgesia catalana de començaments del segle passat i concretament d’una persona que a priori en diríem en llenguatge actual que era un “self-made man”. Seguint aquesta rutina d’esbrinar el que em trobo a prop, fa uns dies que em vaig situar al davant d’una masia que no havia vist abans, perquè s’amaga al darrer d’una tanca presidida per una gran portalada. Encuriosit hi vaig entrar i vaig parlar amb una persona que em digué que n’era de la familia dels propietaris actuals, però que aquella finca era coneguda com la Casa Malagrida.

La persona que em va atendre, m’informà que la casa havia estat propietat d’un “indiano” amb aquest cognom i fins i tot hi ha un carrer a Premia de Dalt que s’anomena així. No va tenir inconvenient en que fes algunes fotografies per la part exterior de la casa que es mol maca, rodejada d’uns jardins atractius i amb una capella al costat mateix.

Sembla que la casa en si no pertanyia a l’indiano, de nom Manuel Malagrida i Fontanet, sinó a la familia de la seva muller, però això ho abordaré mes endavant. Fent averiguacions he arribat al coneixement de que aquest Malagrida va ser un home nascut el 1864 a Olot, fill d’un notari i descendent d’una família italiana que es va establir a la capital de la Garrotxa.

Tractant-se d’un personatge aventurer, als setze anys marxa d’Olot per anar-se’n a Barcelona, on treballa en una ferreteria. En complir els vint-i-tres, i seguint el seu instint inquiet marxa altra vegada, aquest cop a Paris i sense tenir un propòsit definit,

A Paris s’hi estigué fins el 1890, any en que decebut per no trobar mitjans professionals satisfactoris i possiblement esperonat per les pèrdues econòmiques que li produí la seva afecció a les apostes en curses de cavalls, decidí fer un nou salt a l’Argentina, mogut per la impressió que li va causar l’estand  d’aquella nació a la Exposició Universal de Paris del 1889, primer a Córdoba i desprès a Buenos Aires. Aquí la seva sort va canviar notablement.

Inaugurà la seva primera fàbrica de cigarrets el 1895 i a partir d’aquí va anar augmentant les seves instal·lacions productores de tabac. Comptant a més amb una novedosa i agressiva política publicitària va aconseguir configurar-se com el major productor de tabac amb les marques Paris i Centenario.

Una d’aquestes iniciatives fou la creació d’un Concurs Internacional de cartells per anunciar els “Cigarrillos Paris” que va tenir dues edicions i en el que participaren notoris artistes, com per exemple en Ramon Casas, tot i que no va ser guanyador del 1er. Premi. Els originals d’aquests cartells estan dipositat en el Museu de La Garrotxa.

 

Fotografies (museus.olot.cat) del Museo de La Garrotxa El cartell es el d'en Ramón Casas 

Durant la seva estada a l’Argentina, en Malagrida va dur a terme una intensa vida social, aparellada amb els seus interessos industrials i comercials. Un dels seus amics allí va ser en Jaume Sensat i Sanjoan, el Marqués de la Manguera de El Masnou, que mes tard, quan tornaren a Catalunya es va allotjar a la casa que en Malagrida va fer construir al Passeig de Gracia, 27.

També va desenvolupar una gran activitat fomentant les connexions entre aquella nació i Espanya i una d’elles tingué un caire eminentment polític, la que el portà a pertànyer a l’Asociación Patriótica Española de clara orientació monàrquica. Un dels comesos principals d’aquesta associació consistia en la recol·lecció de fons econòmics per ajudar a temes tant diversos com desastres naturals, aportacions per ajudar en la guerra de Cuba o fins i tot la construcció d’un creuer de guerra, el Mar del Plata. No es pot oblidar que bona part del tabac amb el que les seves indústries  fabricaven els cigarrets procedia d’aquella illa.  

Com a membre de l’esmentada Associació va tenir molt de contacte amb membres de la Monarquia espanyola, fins i tot el propi rei Alfons XIII, de qui va assistir a la coronació. El 1910, en ocasió de la donació a Buenos Aires del “Monumento de los Españoles”, va fer d’amfitrió de l’infanta Isabel de Borbó. Hi ha que dir que aquest monument no es un monument als espanyols, sinó que va ser un regal d'Espanya a l'Argentina pel Centenari de la seva revolució, que va ser encomanat a l'escultor Agustí Querol qui va morir abans de començar-lo, que qui el va substituir Cipriano Folgueras també va morir i que en definitiva la construcció d'aquest monument es va veure afectada per molts contratemps, naufragis inclosos, que van demorar la seva inauguració fins l'any 1936. Però això sería objecte d'una altra historia.

El 1903 s’havia casat amb na Teresa Pons i Pullés, filla d’una família catalana emigrada a Argentina, on la va conèixer, tot i que aquesta família a la data del casament ja havia tornat a Catalunya. La celebració va constituir un esdeveniment notable a la societat barcelonina de l’època, que va comportar la seva obertura als Malagrida. A partir d’aquest moment el nostre personatge anà disminuint la seva presencia a Argentina, passant mes temps a Barcelona, a on es fa construir la casa del Passeig de Gràcia, en la que s’establiria definitivament el 1910.

 

                      Casa Malagrida, Passeig de Gracia, 27 de Barcelona

El 1913 inicià el seu projecte de convertir una zona de la seva població nadiua, Olot, en un barri dissenyat com a Ciutat Jardí. Aquest projecte començà per la construcció de la seva pròpia residència, el Palau Malagrida,  residència en la que s’hi allotjaren personalitats polítiques i econòmiques d’importància rellevant en aquells moments, com el propi Alfons XIII que el 1927 assistí junt amb la seva família a la inauguració del que s’anomenà l’Eixample Malagrida. Va convertir-se en un mecenes de la ciutat, fomentant i finançant nombroses obres i institucions: com la Biblioteca Popular, la instal·lació de la xarxa telefònica o una Escola que porta el seu nom. Aixì, repartía el seu temps entre Barcelona, Olot i la casa de la familia de la dona, a Premià de Dalt.

En política va exercir càrrecs com diputat provincial per Barcelona i també com a Conseller d’Hisenda de la Mancomunitat de Catalunya, a l’època de la “Dictadura blanda” d’en Primo de Rivera. Malagrida morí a Barcelona el 1946, als 82 anys.

La figura d’aquest home revesteix el que en podríem dir una aparent contradicció entre les seves creences i simpaties polítiques i les característiques dels personatges amb qui es va relacionar per una banda i per l’altra la seva orientació de caire catalanista. No es una contradicció que es redueixi a la seva persona, hi ha molts individus de pes important en la societat catalana dels segles XVIII, XIX i XX que han mostrat similars comportaments.

Com queda exposat, va tenir molt bona relació amb instàncies monàrquiques i amb moviments associats a aquesta filiació, com la “Unión Monárquica Nacional” acompanyant al seu veí d’Olot el Diputat Lluis Pons i Tusquets. Va ser fidel seguidor del Dictador Primo de Rivera, fins el final del seu règim i son ben coneguts el esforços d'aquest militar per laminar els trets identitaris dels catalans, la seva parla i la seva cultura.

Palau Malagrida, Av, Barcelona, 13, Olot

Amb els esdeveniments que van succeir durant la instauració de la Segona República, es va anar retirant de la vida pública. Quan esclatà la Guerra Civil, marxà a viure a Itàlia, on l’aculli el règim d’en Mussolini. En acabar la guerra i quan va tornar, cedí una part de terrenys dels que havía destinat el seu projecte de Ciutat Jardí a Olot, perquè hi construïssin una caserna de l’exercit  que va romandre activa fins als anys seixanta.

Paral·lelament però, sempre va fer gala del seu catalanisme i esmerçà esforços i cabdals en l’execució de iniciatives, no únicament en la construcció del seu projecte, sinó també en obres de caire social o en la organització de concerts i certàmens culturals. El 1957 va ser nomenat Fill Predilecte d'Olot i Ciutadà Il·lustre.

La casa del Passeig de Gracia es avui en dia seu d’una notaria i d’un bufet d’advocats. El Palau Malagrida d’Olot, que va ser cedit al Municipi, es un Alberg de Joventut.

 

inventari Patrimoni Arquitectónic de Catalunya Premià de Dalt - 40269

inventari Patrimoni Arquitectónic de Catalunya Olot - 10308

Bens culturals d'interés nacional

Castell de l'Empordà i els Margarit

Tot fent un passeig per les rodalies de La Bisbal de l'Empordà, vaig apropar-me a aquest edifici, situat en un bell paratge. Se l'anomena Castell de l'Empordà, està en el cim del Turó de Marenys i es un d'aquells indrets que acumula una llarga historia darrera dels seus murs.

 

Les primeres noticies sobre aquest castell daten del 1301, tot i que des de l'època romana ja consta que hi van haver nuclis de població en el lloc, que van persistir durant els regnats visigòtics, van ser conquerits pels musulmans i finalment, desprès de l'alliberament s'integraren en el Comtat d'Empúries. Va ser precisament el Comte Ponç Hug IV qui decidí la construcció del Castell, per marcar la frontera entre el Comtat d'Empúries i el de Girona.

 

La propietat del Castell a través del temps ha estat majoritàriament dels Margarit, família que be directament o per moltes altres branques - els Vilagut, els Biure, els Requesens, els Gallart, els Caramany, etc. - ha estat des d’antic molt present en la vida política i social de Catalunya, tant per les dignitats que han revestit com per la seva presencia geogràfica. Entrar en la genealogia de la família es com fer un salt a un univers dens i replet. 

 

Em vull centrar en la figura de Pere Bertran i Margarit, que va viure entre el 1455 i 1498. Era fill de Joan Bertran, mercader i navegant, que feia rutes de cabotatge pel Mediterrani. Això podia incloure operacions de contraban amb el Regne de Granada o Berberia, tot i que cal aclarir que en aquella època s'entenia com a contraban aliments i formatge, embarcats a Barcelona o mel recollida als Alfacs a Tarragona. També va ser Oïdor de Compte pel braç militar i en definitiva una persona acabalada. Es va casar en segones núpcies amb Constança de Margarit que pertanyia a la dinastia del Castell de l'Empordà i d'aquesta unió  va néixer en Pere.

 

El 1475, el nostre personatge va incorporar-se a la Cort dels Trastàmares. Els Margarit havien tingut un pes important en la guerra civil a favor de Joan II i en Pere va participar en nombroses accions militars fins a arribar al setge de Granada. Desprès, amb una notable experiència militar,  va ocupar càrrecs com agutzil de la Inquisició, a Zaragoza. Es va casar amb una de les Dames de la reina Isabel I, na Maria Carrillo.

 

En Pere Margarit i en Colom

El 1493 va ser elegit pels Reis Catòlics  com a  patró d'una de les naus de la segona expedició d'en Colóm a América i Cap Militar.  En Colom li va encomanar la exploració de la illa de Santo Domingo i li assignà un Consell, no se sap ben be si per assessorar-lo o per controlar-lo.  Malgrat les opinions discrepants, aquí molt possiblement va néixer una oposició entre el descobridor i el militar fins el punt que Margarit va anticipar la seva tornada a la península sense esperar el retorn de Colom que havia anat a Cuba i a Jamaica.

 

 

Aquesta estatua d’en Pere Bertran i Margarit està incorporada entre les de la base del Monument a Colom, a la Porta de la Pau de Barcelona.

A part de Santo Domingo, en Margarit també va explorar altres illes, com la que avui es coneguda com Illa Margarita, a prop de la costa veneçolana. Sembla però que aquest nom no te res a veure amb el cognom del militar i més be estaria relacionat amb una mena de perles que es troven en les aigües que l’envolten. 

 

Tot i les discrepàncies, en tornar l'Almirall no va malparlar d'en Margarit, al contrari, recomanà que se li reconegués una mena de pensió per ell i els seus descendents, ben nombrosos per cert: sis dones i tres homes. Però el militar si que havia informat negativament dels efectes del descobriment d'Amèrica, que segons ell no serien tant benèfics com es pretenia. I aquesta informació es possible que condicionés la opinió sobre en Colom durant la resta de la seva existència.

La efigie llaurada en un capitell del claustre del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra a Badalona es            pressumptament el cap d’en Cristofor Colom, com em va explicar un amable senyor que em va mostrar les dependencies del Monestir.

En Colom català?

Aquí entro en una especulació curiosa de l'Institut Nova Historia, però que recull referencies d’altres investigadors. Diu en Jordi Bilbeny que la elecció d'en Pere Bertran i Margarit per part dels Reis Catòlics va ser deguda a les peticions de l'Almirall. Hi ha constància de que a Barcelona visqué un tal Francisco Juan  de Colom i Bertran, canonge de Barcelona entre 1460 i 1472. Es diu que aquest canonge tingué un "affair" amb Maria de la Cavalleria, neboda del prevere de Girona, com a conseqüència del cual i per allunyar-la de l'escàndol, la van enviar a donar a llum a Gènova, d'on va tornar amb un fill de nom Juan Cristòfor Colom.

 

La linia que relaciona els Bertran amb els Colom seria la següent:

 

Genearca: Berenguer Bertran, mort el 1375, titular d’una Taula de Canvi a Barcelona, que li proporcionà gran fortuna.

 

Fill: Francesc Bertran, Cavaller, amb conspicus càrrecs com el de Camarlenc o el de Falconer reial amb el Rei Martí l’Humà. Tingué nombrosos fills amb la seva muller, Caterina de Miquel, entre els que na

 

Caterina Bertran que es va casar amb en Jaume Colom i Marimon, que pertanyia a una acreditada familia de Barcelona, relacionada amb la política, la economía i el mon de la navegació i amb arrels genoveses. Entre els seus fills hi figura en

 

Francisco Juan de Colom i Bertran, el canonge més amunt esmentat i que a part de suposades veleitats amoroses, va arribar a ser Conseller i assistent del Papa Calixte III.

 

Si aixó fos cert, tindriem un personatge fill d’en Francisco Juan de Colom i Bertràn i de Maria Cavalleria, que va passar la infantesa a Genova, que pertanyia a la familia Colom Bertran i que podria ser en Cristofor Colom. El que tancaria el cercle i explicaría en certa manera el recolzament d’en Cristofor Colom a en Pere Bertran Margarit, que vindria a ser cosi seu.

 

Però totes aquestes presuncions només son “fer volar Coloms” - mai millor dit. La baula feble està en que no hi la certesa definitiva de que en Francisco Juan de Colom i Bertran pertanyés a la linia dinàstica dels Bertran de Gelida, en la que si es segur que hi era en Joan Bertran, pare de Pere Bertran Margarit. A la mateixa època hi ha constancia d’un altre Joan Bertran, que també es dedicava a les activitats de navegar i comerciar. Però de mentre aquest provenia d'una familia de jueus conversos, els Benvenist, que adoptaren el cognom de Bertran i tenien interessos a Gènova, el primer si que descendia dels Senyors de Gelida.

I per tant no es pot estar segur de que el pressumpte pare d'en Cristofor Colom estigues en la branca dels de Gelida, amb el que decauría la versió de que l'Almirall va demanar la incorporació de Pere Bertran Margarit, perqè era parent seu.

El Castell de l'Empordà a l'actualitat

Per acabar, a que no sabeu a que es dedica actualment el Castell de l’Empordà? Doncs si a hotel, a celebracions de casaments i banquets. En fi a lo normal. 

 

El 1999, desprès d’haver estat abandonat per 18 anys i malgrat diverses tentatives de comprar-lo,  com la de Salvador Dali a canvi d’obres seves, possibilitat rebutjada per el venedor i del que possiblement es devia empenedir, se’l van quedar Albert Diks i Margo Vereijken que el van fer restaurar i dotaren de mobiliari adient, per a destinar-lo a la seva funció actual.

Bibliografía:        Manel Guell   "Els Margarit del Castell de l'Empordà".

                             Inst. Nova Historia "Darrers Personatges Capdals"

                             Fundació Estudis Històrics de Catalunya

                             Geneanet - Genealogía.

                             Xavier Deulonder "És segur que Colom era català?"

                             Charles J. Merrill "Colom: 500 anys enganyats"

                             Santiago Sobrequés Vidal "Documentos relativos a la familia Margarit"

                             

Les torres de guaita a la Catalunya medieval

Caldes d’Estrac: Torre dels Encantats i Torre de Busquets

Per tot Catalunya podem veure aquestes torres, que van ser bastides com a part de instal·lacions militars  i el seu comés principal era el de albirar des de lluny l'arribada a les costes dels pirates sarraïns i en tocar les alarmes, donar temps a que la gent s'aixoplugués en  l'interior de les fortificacions.

Altra cosa era que a lo millor els pirates ja eren dins de casa, com el cas d'en Sunyer II d'Empúries per exemple, (Segle IX) però aquesta es una historia diferent.

Hi van haver de dues menes: les de planta quadrada i les de planta rodona. No hi ha constància de si primer van ser les unes o les altres, però si que sembla que les rodones eren més resistents que les quadrades i podien suportar millor els impactes de les armes balístiques emprades en els atacs.

A Caldes d'Estrac hi ha tres de circulars, airoses, que envolten vigilants la població des de les altures que la encerclen. De dues d'elles es guarda una llegenda antiga, del caire romàntic que tant agradava als oients que volien abstreure's d'una quotidianitat mes be grisa. La Torre dels Encantats i la de Busquets.

Una princesa sarraïna, de nom Fàtima, va contraure un terrible malaltia,  que feia presumir un fatal desenllaç: lepra. Una esclava que havien capturat en el poble de Caldes,  segurament quan l'expedició  d'Abd-ar-Rahman III de l'any 935, li va parlar de les aigües termals del seu poble com a possible remei per la seva infermetat.

La princesa va fer cas de la Lionor, que així s'anomenava l'esclava  i escortada per un escamot de sarraïns es va desplaçar a la Costa barcelonina i allí, a Caldetes, va seguir un tractament d'aigües que la van guarir. De mentre s'amagaven a una de les torres, la dels Encantats així coneguda per les aparicions fantasmals dels guàrdies que acompanyaven la princesa.

Tant satisfeta va quedar la Fàtima, que li concedí la llibertat  a la Lionor. I no en va tenir prou amb això, sinó que es va enamorar d'un gentilhome de la població, amb qui es va casar i que donà lloc al nom de l'altra torre, la torre Busquets.

Peratallada i Torre de Can Maians, a Vilassar de Dalt

Ullastret i Torre a Mongat. Aquesta darrera curiosament

es mixta, cuadrangular i rodona.

nventari Patrimoni Arquitectónic de Cataliunya - RI -51-0005222   I    RI-0005223

Bens culturals d'interés nacional

Mas Milans del Bosch - 2

                        

Els descendents d'en Francesc Milans del Bosch: Llorenç Milans del Bosch

De entre els sis fills varons d'en Francesc, va destacar en Llorenç Milans del Bosch i Mauri (el segon de nom Llorenç), que arribà a Director General de Cavalleria, Capità General de Castilla la Nueva i Diputat a Corts per Barcelona i Huelva. Va participar en nombroses accions militars a la península, com la Primera Guerra Carlina apuntat al bàndol Cristí, va propiciar la caiguda del General Espartero. Amic personal del General Prim, també junt amb ell prengué part a accions a l'exterior, a Crimea, a Àfrica, a Mèxic, etc. D'inspiració lliberal, va prendre part a la revolució "La Gloriosa" del 1868, que va suposar la expulsió de la reina Isabel II i l'inici del Sexenni Democràtic. Va morir el 1878 a Madrid.

Necrològica sobre en Llorenç Milans del Bosch, publicada a 

"La Ilustración Española y Americana" el 22/1/1878

 

Joaquim Milans del Bosch i Carrió

Un altre dels germans, en Joaquim, Tinent Coronel de Cavalleria destinat a Les Balears, va ser possiblement el darrer lliberal de la nissaga. Casat amb na Joana Carrió de Ciutadella, van tenir un fill, en Joaquim Milans del Bosch i Carrió, (1854 - 1936). 

Aquest home que es va orientar en servir a l'absolutisme, va ser Tinent General, Capità General de Catalunya i Governador Civil de Barcelona durant la Dictadura d'en Primo de Rivera. Seguint instruccions del dictador va reprimir la cultura catalana i clausurà el Club de Futbol Barcelona i l'Orfeó Català. Morí afusellat a Madrid a l'inici de la Guerra Civil.

 

Jaume Milans del Bosch i Nuñez del Pino

En Joaquim va tenir nou descendents, entre els que s'hi comptava en Jaume Milans del Bosch i Nuñez del Pino, (1895 - 1983). En Jaume, seguint la tradició familiar s'incorporà a l'exercit i va tenir una participació notable a la fallida Sanjurjada del 1932. Mes tard es va unir a les tropes franquistes a Sevilla, arribant a la posició de Tinent General i Cap de la Brigada Mixta de Cavalleria del Marroc. Es va casar amb na Maria Consolación de Ussia i tingueren tres descendents, la Maria Consolació, en Josep i en...

 

Jaume Milans del Bosch i Ussia

En Jaume Milans del Bosch i Ussia (1915 - 1995) s'incorporà a l'Acadèmia d'Infanteria de Toledo i com a cadet va combatre a l'Alcazar de Toledo en la Guerra Civil, a les ordres del General Moscardó. Desprès es va integrar a la VII Bandera de la Legió i en acabar la Guerra Civil s'afegí a la División Azul i anà a combatre a Rússia al costat de les tropes nazis. En la seva carrera militar va arribar al càrrec de Tinent General.  

 

En tornar va desenvolupar tasques com Agregat Militar a les Ambaixades d'Espanya a Argentina, a Xile, a Uruguai i Paraguai. Reforça la seva formació com a estratega militar mitjançant varis cursos a EEUU. i en els '70 el van nomenar Cap de la Divissió Cuirassada Brunete i Capità General de la III Regió Militar, amb seu a Valencia.

Però més que per els seus mèrits militars i desenvolupament com a teòric estratega se'l coneix per la seva participació en el cop d'estat del 23 de febrer del 1981, quan va treure els tancs de la Divissió Acorazada Brunete al carrer.

 

Amic personal d'un altre participant en el Cop, el General Armada i del propi Rei Joan Carles, mai s'ha acabat d'esbrinar d'on va sortir la veritable inspiració d'aquell Cop d'Estat, tot i que ell mateix va reconèixer que creia estar actuant en nom del Rei.

 

Hi ha un llibre escrit per en Santiago Segura (Advocat defensor d'en Milans del Bosch) i en Julio Merino (Director del diari El Heraldo Español): "Jaque al Rey". Aquest llibre va ser prologat per el propi Jaume Milans del Bosch, pròleg en el que s'inclou aquest paragraph:

"1. Porqué en los sucesos del "23F" y procesos subsiguientes he sido y soy uno de los principales protagonistas. No digo el primero, que no es cierto. Ese honor le correspondió entero a Su Majestad el Rey".

En Jaume Milans del Bosch es va casar el 1943 a Zaragoza amb Amparo Portoles i Balaguer. Van tenir quatre fills, en Jaume, en Carles, en Joan, i l'Ivan, dels que sembla que l'únic militar de carrera ha estat en Joan.

Els membres de la família a l'actualitat

No tot els membres de la família son militars, però si que molts han continuat amb aquesta orientació. Per exemple, dels nou descendents d'en Jaume Milans del Bosch i Carrió hi va haver un, en Mariano Milans del Bosch y Nuñez del Pino, (1884) Coronel de Caballeria, oncle d'en Jaume Milans del Bosch i Ussia i que va originar una altra branca en la que hi podem trobar molts membres de vocació militar.

 

Un dels fills d'aquest Mariano va ser en José Joaquin Milans del Bosch i Solano, que en primeres núpcies amb Inés Jordan de Urries van tenir cinc fills i en segona, amb Maria Pilar Ramos Socasau, va tenir-ne set més. O sigui en total dotze germans, dels que vuit han estat dedicats a la professió militar amb diferents càrrecs, des de soldat professional a Tinent Coronel.

 

Els altres quatre s'han dedicat a l'educació o a l'advocacia, com l'advocat Santiago Milans del Bosch i Jordán de Urries, amb bufet a Madrid, que en el 2019 se li va atribuir  la representació de la Fundación Francisco Franco (possiblement per un article publicat al diari El Español) en contra de l'exhumació del Dictador, tot i que posteriorment el bufet ho va desmentir..

El Mas a l'actualitat

Com en moltes finques de similars caracteristiques, el Mas Milans del Bosch o Castell de l’Oliver, es dedica en l'actualitat a hotel, a la organització de reunions i a celebracions de casaments, festes familiars, etc. La seva explotació te forma jurídica de Societat Anònima i es propietat de la família Robert de Calella de la Costa.

 

 

 

 

Bibliografía:                     -  "Los Milans del Bosch"   Gabriel Cardona

                                         -   Geneanet, Biblioteca Genealógica

                                         -  "Contando historia antiguas de militares"                                                                Guillermo C.R.G. Pérez

                                         -  "Els Milans del Bosch" Abelard Chimisans i Julià

                                         -  "Jake al Rey" Santiago Segura y Julio Merino

                                         -  Hemeroteca La Ilustración Española y Americana

                                         -  Hemeroteca La Vanguardia

                                         -  Hemeroteca El Faro de Ceuta

nventari Patrimoni Arquitectónic de Cataliunya - 9052

Bens culturals d'interés nacional