Mas Milans del Bosch: una nissaga molt guerrera - 1

 

Desprès de examinar les circumstancies per les que han travessat històricament els diferents membres d'aquesta família, arribo a la conclusió de que la seva trajectòria es per damunt de tot un homenatge al militarisme i si han actuat en favor o en contra d'un o un altre bàndol ha estat sempre seguint aquesta orientació familiar de professió bèlica.

 

El 1755 es casaren na Rafaela Milans del Bosch, filla d'un terratinent de Sant Vicenc de Montalt, propietari de la finca on s'aixecaría el Castell de l'Oliver (o Mas Milans del Bosch) amb en Ramón Arquer, de la família dels Arquer, els del Mas d'Arenys de Munt. Per capitulacions matrimonials el marit hagué de canviar-se el primer cognom i va passar a anomenar-se Ramón Milans del Bosch i Arquer.

 

Van tenir tres fills i dues filles. Tots els homes es van dedicar a la carrera militar. El membre més destacat dels tres, va ser en Francesc Milans del Bosch, que va néixer el 1769.

 

En Francesc s'incorporà al regiment de Las Reales Guardias Españolas el 1785  i va anar progressant en la seva carrera fins que per la seva participació en la Guerra de la Independència contra els francesos, aquesta va donar un notable salt. La ocupació francesa del 1808 el va sorprendre quan amb el grau de Tinent Coronel estava aquarterat  a la Ciutadella de Barcelona. Com molts soldats disconformes amb els francesos, va desertar i marxà a la finca dels seus pares, a Sant Vicenç de Montalt, des d'on va organitzar a les seves expenses un escamot que mes tard es convertiria en un cos de Miquelets i que es dedicaven a hostilitzar a les tropes franceses mitjançant una guerra de guerrilles. Les seves proclames destinades a encoratjar a la seva tropa, no deixaven de ser curioses: començava els seus discursos de la següent manera "Catalanes, aunque os considere ignorantes, no tengo más que recordaros..."

 

Les autoritats de Cadis van destinar  a un aferrissat lliberal com a Capità General de Catalunya, en Luis de Lacy, amb qui de seguida va tenir bona connexió en Milans del Bosch, que també tenia tendències lliberals. Ascendit en Francesc a Mariscal de Camp, va continuar els combats amb els francesos, que tingueren alts i baixos i alguna anècdota personal. En un enfrontament que va tenir lloc a Arenys de Mar va aconseguir derrotar-los i foragitar-los cap a Arenys de Munt, el que no va obstaculitzar que  al dia següent es cases en segones núpcies a Arenys de Mar.

 

En tornar a España el, rei Ferràn VII va abolir la Constitució de Cadis i es dedicà a perseguir als lliberals, encarcerant a molts d'ells i fent-los executar. Un en va ser en Luis Lacy que fou afusellat al Castell de Bellver a Palma de Mallorca. En Milans del Bosch va aconseguir fugir a Argentina, on va servir a l'exercit d'aquell païs. Anys mes tard, havent-se restablert a España el sistema constitucional, va poder retornar i recuperar el seu càrrec de Mariscal de Camp. A més va fer-se maçó i com a militar va perseguir als absolutistes que havien configurat l'anomenat Exercit de la Fe i havien promulgat una regència pròpia a la Seu d'Urgell. 

 

 

  Afusellament del General Torrijos i els seus companys lliberals a la platja de Màlaga, per ordre de Ferràn VII. Cuadre de Antonio Gisbert al Museu del Prado

 

La derrota d'aquesta facció absolutista, donaria lloc el 1823 a la invasió dels Cent Mil fills de Sant Lluís, tropa afavorida per les monarquies europees, que no acceptaven que a España s'instaurés un règim de caire lliberal. Novament s'enfrontà als francesos, sota les ordres del General Espoz i Mina, però en aquests enfrontaments la sort no va estar de part seva i fou capturat i empresonat a Perpinyà. Tot i així el van deixar en llibertat ben aviat i en sortir de la presó es quedà a França com a exiliat.

 

Quan en  Ferràn VII li va cedir el Govern a la seva dona, Maria Cristina de Nàpols i aquesta en els seus intents de restablir la arruïnada economia del país,  va promulgar entre altres mesures un Decret d'Amnistia, en Milans del Bosch va tornar i es refugià al Mas de Sant Vicenç de Montalt, on va morir el 1834.

 

Del seu primer matrimoni amb na Manuela Pujol i Pastor, casats el novembre del 1796, va tenir tres fills: la Joaquima (1797-1866), en Josep Maria (nat el 1801) i en Ramón (nat el 1806), aquest dos també van ser militars.

 

De la segona esposa, na Francisca Mauri Comas, casats el gener del 1812, va tenir cinc fills més: en Llorenç (nat el 1811), en Joaquim (nat el 1812), en Rafael (nat el 1814),  en Llorenç (segon, 1816 - 1878) i el darrer en Francesch. Excepte en Rafael, que va seguir administrant l'heretat de Sant Vicenç de Montalt, tots els demès ambé foren militars.

 

 

Escut heràldic dels Milans del Bosch

CONTINUA A 

https://itroballes.blogspot.com/2021/05/mas-milans-del-bosch-2.html  

Can Patatetes - i 4

Els hereus Millet

En la línia dels descendents del Mestre Millet, el fill que va tenir amb la Dolors Millet, en Lluis Maria Millet i Millet va seguir la tradició musical del pare. Es va casar amb Isabel Loras i ambdós es van dedicar a la música, vinculats a l'Orfeó Català, ell com a Director Artístic i compositor i ella era pianista.

 

Van tenir dos fills, en Lluis Millet i Loras i la M. Dolors Millet i Loras que també es van dedicar a activitats musicals relacionades amb el Palau de la Música Catalana. A la mort de na Isabel Loras, succeïda l'any 2013, la família va deixar de tenir la propietat de la casa del Masnou, Can Patatetes o Can Millet, que actualment es un residencia particular. Davant mateix però un retol informa sobre la historia de la casa.

 

En la línia de’n Joan, ja he assenyalat que el germà del Mestre, en Joan, havia tingut entre els seus fills un de nom Fèlix Millet i Maristany, que va néixer el 1903. Aquest amb el temps es convertiria en un genuí representant de la burgesia catalana.

 

Seguint la tradició religiosa de la família, s'enquadrà i arribà a dirigir la Federació de Joves Cristians de Catalunya, de tendències catalanistes. El 1926 es va casar amb la filla d'un industrial, en Xavier Tusell, que a més era President de l'Asseguradora Barcelona.

La seva devoció religiosa però li va suposar problemes a Catalunya en començar la Guerra Civil i en el 1936 es va exiliar a Trieste. Allí va entrar a treballar en una coneguda Companyia d'Assegurances: L'Assicurazioni Generali, que havia absorbit a la Companyia del sogre.

 

Tornat a la península, es va establir a Sevilla, a la zona franquista, com a Delegat de la Generali. Allí va fer amistat amb el Cardenal Pedro Segura, que menystenia el republicanisme, però encara menys suportava a en Franco. Per això,  quan van denunciar a en Félix per catalanista la seva intervenció va ser cabdal per aturar el judici que li volien fer.

 

En retornar a Barcelona va prosseguir amb les seves activitats en el mon de les Assegurances i a més entrà a presidir el Banc Popular entre el 1945 i el 1956, donant pas més tard a dos cosins seus que tindrien un importantíssim renom en la gestió bancaria: els Valls i Taberner.

 

Va recuperar la propietat de la casa de l'Ametlla, en la que els anteriors propietaris, els Sindreu, havien estat assassinats quan la Guerra Civil. A partir d'aquell moment va ser la residencia familiar dels Millet descendents de la linia del germà Joan

 

Tot i la situació d'aquells anys,  en Fèlix Millet va seguir desenvolupant activitats de caire catalanista com a mecenes i per mitjans de la Associació Benèfica Minerva. El 1951 va accedir a la Presidència de l'Orfeó Català. Una altra de les seves accions va ser la fundació d'Omnium Cultural, del que va ser-ne el 1er. President.

 

En Fèlix Millet i Maristany va tenir cinc fills. Un d'ells, en Fèlix Millet i Tusell, també va arribar a President de la Fundació Orfeó Català, però es mes conegut per altres qüestions que s'han produït en època contemporània, que van comportar que fos acusat de corrupció i lladronici per la substracció de diners del Palau de la Mùsica Catalana,  jutjat i condemnat  i que produïren la seva destitució del càrrec l'any 2009. Aquests fets son prou coneguts i han estat difosos abastament pels mitjans.

 

 Bibliografía

 Nuria Vila i Miguel i Maria Villanueva i Margalef: “Lluis Millet i Pagés, retalls de vida”

 Albert Manent: “Fèlix Millet i Maristany”

 Josep Pla: “Homenots” Tercera sèrie.

 Marius Armengou i  : “Apunts d’un ex-vot negrer del Maresme"

Inventari Patrimoni Arquitectónic de Cataliunya - 8615

Bens culturals d'interés nacional

 

Can Patatetes - 3

 

En Lluis Millet

 

Tornem a en Lluís, el darrer fill d'en Salvador Millet i Pagés, que va néixer el 18 d’abril del 1867. Ben  aviat va demostrar el seu interès per la música, cosa que no agradava gens ni al seu pare ni als seus germans, que sovint li recomanaven que es dediqués a alguna tasca més productiva, com per exemple la de navegant. Però en Lluís va persistir en el seu empeny i entrà a treballar de ben jove (11 anys) a Can Guàrdia, una botiga de música del Passatge Bacardí. D'aquí passà a fer actuacions com a pianista al Cafè Anglès, del carrer Ferran. Molt actiu en tot el referent a la música, va participar en multitud d'iniciatives, actuacions, composició d'obres i publicacions. Es va orientar cap a la direcció de Cant Coral i el 1891 van fundar junt a l'Amadeu Vives l'Orfeó Català.

 

El 1900 es va casar amb Dolors Millet i Villà. Compartien orígens amb els primers Millet que arribaren a Teià en el Segle XVII, però eren de diferents branques. Van tenir un sol fill, al que l'imposaren  també el nom de Lluís. La  Dolors va morir jove, amb només 25 anys, el novembre de 1907 i la seva  pèrdua  va suposar un gran tràngol per en Lluís Millet que no es tornà a casar i es va dedicar en cos i ànima a l'activitat musical, a l'Orfeó Català i al Palau de la Música Catalana.

 

Va ser un home que tot i de naturalesa reservada, tingué una gran projecció, promoguen i participant pràcticament fins a finals dels anys trenta en activitats musicals: càtedra de solfeig a l’Escola Municipal de Música,  Festa de la Música Catalana, impulsant la Germanor d’Orfeons, assistint a certàmens musicals, com el Festival de Bayreuth o el Congrés de Música religiosa a Bruges, a Worcester o al Centenari de Beethoven a Viena.

 

S'extingí el 7 de Desembre del 1941, a Cardós, terres de l’Ebre, malalt i trist perquè les circumstàncies de la Guerra Civil van paralitzar les activitats de l'Orfeó, que no es van reprendre fins el 1945.

 

Els grans amics de’n Lluis Millet

 

En Lluís Millet va tenir tres amistats molt destacades en la seva vida:

 

L'Amadeu Vives, amb qui fundà l'Orfeó Català, persona amb qui tenia una gran connexió en tot el relacionat amb la música, però a qui no li perdonà que marxes a Madrid per a continuar la seva carrera com a compositor de Sarsueles ( Doña Francisquita, El sombrero de Tres Picos, etc.). El que no l'impedí que seguís col·laborant amb l'Orfeó català, com per exemple en el cas de la composició de "La Balanguera". L'amistat però no es va arribar a trencar mai.

 

La concertista i musicòloga Blanca Selva i Henry amb qui mantingué una col·laboració musical ben prolífica de la que hi ha testimoni a traves de la correspondència mantinguda durant dotze anys. La Blanca Selva va viure temporades a Barcelona i l'amistat amb en Millet es va moure sempre en un pla professional i espiritual, ambdós eren profundament religiosos.  Va marxar als començaments de la Guerra Civil i quan planejava tornar el 1942 la van sorprendre la malaltia i la mort. Te uns jardins dedicats al seu nom en el carrer Numància de Barcelona.

 

I en Francesc Pujol (no confondre amb en Francesc Pujols, filòsof i escriptor, mes o menys de la mateixa època) . Aquest musicòleg i Director d'Orquestra, va ser Administrador i Director de l'Orfeó Català fins a la seva mort el 1945 a les vigílies de que reprengués la seva activitat que ell no va aconseguir veure. Entre les seves obres, a part de nombroses sardanes i composicions  hi figura el recull de "Cançoner Popular Català" que va compilar contant amb la col·laboració d'en Lluís Millet. Com a Administrador va ser “l’anima mater” de l’Orfeo Català, cuidant de la seva organització, logística, contractacions, viatges i manteniment.

 

CONTINUA A

https://itroballes.blogspot.com/2021/04/can-patatetes-i-4.html

 

Can Patatetes - 2

 

Els Millet en el Segle XIX

 

Tot i que mes coneguts per la relació d’en Lluís Millet amb el mon de la Música i  l’Orfeó Català, la veritat es que els Millet eren una nissaga de navegants, mariners, capitans de vaixells mercants - com molts dels habitants del Masnou – i comerciants.

 

Posem el focus en el pare d’en Lluís Millet,  en Salvador Millet i Estapé, nascut el 8 d’abril del 1821 i casat amb Francisca Pagès i Estapé. Era Capità de la goleta “l’Araucana”, amb la que feia trajectes entre la Península, el Carib i l’Amèrica del Sud. Aquests viatges tenien una duració d’entre nou mesos a un any, el que vol dir que es passava la major part del temps fora de casa.

 

A l’any 1852 consta una escriptura notarial en règim de cens emfitèutic, a favor d’en Salvador Millet Estapè, per un terreny al carrer del Lavadero del Masnou, avui carrer Lluís Millet i que es a on s’aixecà la casa coneguda a l’època com a Cal Xiquet i que finalment se’n diria Can Millet o en termes més populars Can Patatetes.

 

El matrimoni Millet i Pagès, tot i les llargues absències degudes als viatges, van tenir set fills: Salvador, Josep, Francesc, Joan, Gabriel, Jeroni i Lluís, nascuts entre el 1852 i el 1867. En  moriren joves en Jeroni i en Gabriel, l’un en la infància i l’altre amb 24 anys.

 

De la resta, en Salvador, en Josep i en Francesc van ser mariners: pilots i capitans de vaixells, en Joan corredor de cotó i en Lluís va ser el que es dedicà a la música i promogué junt amb l’Amadeu Vives la fundació de l’Orfeò Català.

 

En l’ofici de capitans de vaixells de vela i també de vapor, en Salvador i en  Josep, com el seu pare, van treballar per empreses que feien rutes  cap a països del Carib, Sud-Amèrica o Filipines i  també  cap a França o Anglaterra. Majorment per compte de la Companyia Transatlàntica i de la Companyia General de Tabacs de Filipines, empreses fundades per l’Antonio López,  un Senyor que fins no fa gaire tenia dedicada una estàtua al Passeig de Colón.

   

Una costum del navegants del Maresme en tornar a casa, era la d'anar a complimentar a la Verge de la Cisa, a l’ermita situada en el terme de Premià de Dalt i celebrar la seva protecció amb una costellada. A l'esmentada ermita s'hi solien aportar ex-vots en forma de quadres com els que es veuen a la fotografia, agraint la protecció de la Verge sobre la gent del mar.  Com a curiositat  reprodueixo un d’aquests ex-vots, entregat a la Cisa en el seu dia i  que  actualment està en el Museu Marítim de Barcelona, mitjançant el qual el capità Ventura Riera, comandant del  llaüt Bayhano construït a les Drassanes de Vilassar de Mar,  donava les gràcies a la Verge per la seva intercessió en evitar-li la captura per un vaixell de guerra anglès que perseguia transports negrers, fet ocorregut el 1846.                                                                                                                               

En Francesc també va començar com a navegant, però a començaments del Segle XX ho va deixar per treballar a l’empresa cotonera del seu germà Joan. A l’any 1908, desprès d’un seguit de problemes financers, la empresa feu fallida i els dos germans es veieren obligats a marxar del país, establint-se a Grècia, a Atenes i mes tard es separaren. En Francesc es traslladà amb la família a Corfú i en Joan a un balneari de Les Escaldes per a tractar-se dels problemes de salut que l’escometien. La relació entre els dos germans va ser difícil, perquè en Francesc li donava la culpa a en Joan de la seva situació, però tots dos invocaven la intervenció del mes petit, en Lluís,  per tractar de reconciliar-se i de resoldre el problema que els havia portat a marxar de Catalunya

La fallida va tenir uns efectes molt negatius en la economia de tots dos germans. Fins i tot en Joan va haver de vendre's una finca que havia comprat al periodista Eugeni Xammar, ubicada a l'Ametlla del Vallés,  finca  que finalment el 1910 es va quedar l'Industrial Jaume Sindreu. 

                                                                                                                                     En Joan va tenir una participació molt activa en la fundació de l’Orfeó Català des dels seus inicis, el 1891, fins i tot en els temps difícils, estant a l'estranger. Va morir l'any 1911. 

 

Amb la seva dona, na Antònia Maristany va tenir set fills, dels quals el segon va ser especialment significatiu, com explicaré mes endavant.

CONTINUA A

https://itroballes.blogspot.com/2021/04/can-patatetes-3.html