En Lluis Millet
Tornem a en Lluís, el darrer fill d'en Salvador Millet i Pagés, que va néixer el 18 d’abril del 1867. Ben aviat va demostrar el seu interès per la música, cosa que no agradava gens ni al seu pare ni als seus germans, que sovint li recomanaven que es dediqués a alguna tasca més productiva, com per exemple la de navegant. Però en Lluís va persistir en el seu empeny i entrà a treballar de ben jove (11 anys) a Can Guàrdia, una botiga de música del Passatge Bacardí. D'aquí passà a fer actuacions com a pianista al Cafè Anglès, del carrer Ferran. Molt actiu en tot el referent a la música, va participar en multitud d'iniciatives, actuacions, composició d'obres i publicacions. Es va orientar cap a la direcció de Cant Coral i el 1891 van fundar junt a l'Amadeu Vives l'Orfeó Català.
El 1900 es va casar amb Dolors Millet i Villà. Compartien orígens amb els primers Millet que arribaren a Teià en el Segle XVII, però eren de diferents branques. Van tenir un sol fill, al que l'imposaren també el nom de Lluís. La Dolors va morir jove, amb només 25 anys, el novembre de 1907 i la seva pèrdua va suposar un gran tràngol per en Lluís Millet que no es tornà a casar i es va dedicar en cos i ànima a l'activitat musical, a l'Orfeó Català i al Palau de la Música Catalana.
Va ser un home que tot i de naturalesa reservada, tingué una gran projecció, promoguen i participant pràcticament fins a finals dels anys trenta en activitats musicals: càtedra de solfeig a l’Escola Municipal de Música, Festa de la Música Catalana, impulsant la Germanor d’Orfeons, assistint a certàmens musicals, com el Festival de Bayreuth o el Congrés de Música religiosa a Bruges, a Worcester o al Centenari de Beethoven a Viena.
S'extingí el 7 de Desembre del 1941, a Cardós, terres de l’Ebre, malalt i trist perquè les circumstàncies de la Guerra Civil van paralitzar les activitats de l'Orfeó, que no es van reprendre fins el 1945.
Els grans amics de’n Lluis Millet
En Lluís Millet va tenir tres amistats molt destacades en la seva vida:
L'Amadeu Vives, amb qui fundà l'Orfeó Català, persona amb qui tenia una gran connexió en tot el relacionat amb la música, però a qui no li perdonà que marxes a Madrid per a continuar la seva carrera com a compositor de Sarsueles ( Doña Francisquita, El sombrero de Tres Picos, etc.). El que no l'impedí que seguís col·laborant amb l'Orfeó català, com per exemple en el cas de la composició de "La Balanguera". L'amistat però no es va arribar a trencar mai.
La concertista i musicòloga Blanca Selva i Henry amb qui mantingué una col·laboració musical ben prolífica de la que hi ha testimoni a traves de la correspondència mantinguda durant dotze anys. La Blanca Selva va viure temporades a Barcelona i l'amistat amb en Millet es va moure sempre en un pla professional i espiritual, ambdós eren profundament religiosos. Va marxar als començaments de la Guerra Civil i quan planejava tornar el 1942 la van sorprendre la malaltia i la mort. Te uns jardins dedicats al seu nom en el carrer Numància de Barcelona.
I en Francesc Pujol (no confondre amb en Francesc Pujols, filòsof i escriptor, mes o menys de la mateixa època) . Aquest musicòleg i Director d'Orquestra, va ser Administrador i Director de l'Orfeó Català fins a la seva mort el 1945 a les vigílies de que reprengués la seva activitat que ell no va aconseguir veure. Entre les seves obres, a part de nombroses sardanes i composicions hi figura el recull de "Cançoner Popular Català" que va compilar contant amb la col·laboració d'en Lluís Millet. Com a Administrador va ser “l’anima mater” de l’Orfeo Català, cuidant de la seva organització, logística, contractacions, viatges i manteniment.
 | |
CONTINUA A |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada