La Doma

Vista de La Doma des de la població de La Garriga

M’ha vingut l’afecció de recórrer punts propers a on visc per a visitar llocs que desconec o que conec poc. De moment no més lluny de quaranta km.

Per això m’he proveït amb una aplicació que recopila informació sobre aquests punts i els ordena per les seves característiques – arqueològics, religiosos, històrics, culturals, d’interès públic, com biblioteques, museus, edificacions, monuments, etc.

Un dels primers llocs ha estat una Església coneguda per el nom de La Doma, de la que no havia sentit parlar mai. I cap allà que me n’he anat.

La ubicació del GPS m’assenyalava un lloc a prop de La Garriga i m’ha costat una mica arribar-hi, perquè l’accés es una mica enrevessat, havent hagut de fer giragonses varies per l’autovia de l’Ametlla i per l’interior de la població de La Garriga.

Al final en arribar m’he adonat que es tracta d’un lloc que havia albirat un munt de vegades tot circulant per l’esmentada autovia en direcció al Figaró, però que mai havia pensat en desviar-me per a visitar-lo.

El primer que percebo es que l’Església en qüestió es el mig d’un cementiri. D’un extens i solitari cementiri. Be, carrego la càmera de fotos i busco un camí per atansar-me a l’edifici de l’Església, tot provant d’eludir el passar pel mig del cementiri, però al final no em queda altra que pujar per unes escales que em deixen en una plaça rodejada de mausoleus, en la que s’obre la porta principal de l’Església.

El nom de La Doma no ve de cap activitat d’equitació, com malament havia pensat en llegir el nom per primera vegada, sinó que prové del llatí hebdomada, que es referia als torns setmanals que realitzaven els clergues que l’atenien.

La primera referència a aquesta Església es troba en el Testament del Comte Miro de Barcelona, l’any 966. Sembla però que l’entorn havia estat habitat de molt abans, perquè s’hi han localitzat unes sepultures, presumptament d’època tardo romana, segles VI a VIII.

La nau central d’estil romànic data del segle XII, tot i que l’aspecte actual del conjunt prové del segle XVI. A l’interior entre altres objectes i mobiliari antic el més important es el retaule gòtic que presideix l’esmentada nau central, datat del final del segle XV i que lamentablement no vaig poder contemplar, donat que en el recorregut no vaig trobar ningú que em pogués facilitar l’accés a l’interior de l’Església.

Aquest retaule va ser executat per el taller dels Vergós, de molta fama a finals del segle XV i començaments del XVI. A la nau lateral hi ha un altre retaule d’estil plateresc.

He rodejat doncs l’edifici, contemplant la part que està fortificada i he tornat a la placeta de l’entrada on el primer que he copsat es que un dels mausoleus edificats allí tenia la porta oberta, una porta d'aparença pesada i historiada, de ferro forjat, flanquejada per dos enormes canelobres igualment de ferro forjat. Gairebé podria afirmar que quan he arribat no ho estava d’oberta.

Està clar que no crec en histories del més enllà, però aquestes coses no deixen de inquietar una mica en aquell ambient fred i solitari. Així que xino-xano he refet el camí fins on havia deixat el cotxe i he empres la tornada.

Desprès m'he assabentat que el panteó hi es sebollida na Maria Esturgó i fou construït per l'arquitecte modernista Joaquim Raspall. Aquesta dona de La Garriga, vídua d'un fabricant d'Artés, en Ramon Soler, tenia un panteó al cementiri de Sant Gervasi, però ella el va cedir perquè hi reposessin les despulles del Poeta Joan Maragall.