Part important de
la nostra historia no es coneguda, o ho es a trets molt generalitzats. Per això
de vegades, en obrir una porta et sorprèn el que t’hi trobes al darrera, tot i
que ja en tinguessis informació, però no amb el nivell de detall que assoleixis
en aprofundir.
Escric sobre la burgesia catalana de començaments del segle passat i concretament d’una persona que a priori en diríem en llenguatge actual que era un “self-made man”. Seguint aquesta rutina d’esbrinar el que em trobo a prop, fa uns dies que em vaig situar al davant d’una masia que no havia vist abans, perquè s’amaga al darrer d’una tanca presidida per una gran portalada. Encuriosit hi vaig entrar i vaig parlar amb una persona que em digué que n’era de la família dels propietaris actuals, però que aquella finca era coneguda com la Casa Malagrida.
La persona que em va atendre, m’informà que la casa havia estat propietat d’un “indiano” amb aquest cognom i fins i tot hi ha un carrer a Premia de Dalt que s’anomena així. No va tenir inconvenient en que fes algunes fotografies per la part exterior de la casa que es mol maca, rodejada d’uns jardins atractius i amb una capella al costat mateix.
Sembla que la casa en si no pertanyia a l’indiano, de nom Manuel Malagrida i Fontanet, sinó a la família de la seva muller, però això ho abordaré mes endavant. Fent més esbrinaments he arribat al coneixement de que aquest Malagrida va ser un home nascut el 1864 a Olot, fill d’un notari i descendent d’una família italiana que es va establir a la capital de la Garrotxa.
Tractant-se d’un personatge aventurer, als setze anys marxa d’Olot per anar-se’n a Barcelona, on treballa en una ferreteria. En complir els vint-i-tres, i seguint el seu instint inquiet marxa altra vegada, aquest cop a Paris i sense tenir un propòsit definit,
A Paris s’hi estigué fins el 1890, any en que decebut per no trobar mitjans professionals satisfactoris i possiblement esperonat per les pèrdues econòmiques que li produí la seva afecció a les apostes en curses de cavalls, decidí fer un nou salt, a l’Argentina aquest cop, mogut per la impressió que li va causar l’estand d’aquella nació a la Exposició Universal de Paris del 1889.
Primer s'establí a Córdova i desprès a Buenos Aires. Aquí la seva sort va canviar notablement.
Inaugurà la seva primera fàbrica de cigarrets el 1895 i a partir d’aquí va anar augmentant les seves instal·lacions productores de tabac. Comptant a més amb una nova i agressiva política publicitària va aconseguir configurar-se com el major productor de tabac amb les marques Paris i Centenario.
Una d’aquestes iniciatives fou la creació d’un Concurs Internacional de cartells per anunciar els “Cigarrillos Paris” que va tenir dues edicions i en el que participaren notoris artistes, com per exemple en Ramon Casas, tot i que no va ser guanyador del 1er. Premi. Els originals d’aquests cartells estan dipositats en el Museu de La Garrotxa.
Fotografies (museus.olot.cat) del Museu de La Garrotxa. El cartell es el d'en Ramón Casas
Durant la seva estada a l’Argentina, en Malagrida va desenvolupar una intensa vida social, aparellada amb els seus interessos industrials i comercials. Un dels seus amics allí va ser en Jaume Sensat i Sanjoan, el Marqués de la Manguera de El Masnou, que mes tard, quan tornaren a Catalunya es va allotjar a la casa que en Malagrida va fer construir al Passeig de Gracia, 27.
També va desenvolupar una gran activitat fomentant les connexions entre aquella nació i Espanya i una d’elles tingué un caire eminentment polític, la que el portà a pertànyer a l’Asociación Patriótica Española de clara orientació monàrquica. Un dels comesos principals d’aquesta associació consistia en la recol·lecció de fons econòmics per ajudar a temes tant diversos com desastres naturals, aportacions per ajudar en la guerra de Cuba o fins i tot la construcció d’un creuer de guerra, el Mar del Plata. No es pot oblidar que bona part del tabac amb el que les seves indústries fabricaven els cigarrets procedia de l'Illa de Cuba
Com a membre de
l’esmentada Associació va tenir molt de contacte amb membres de la Monarquia
espanyola, fins i tot el propi rei Alfons XIII, de qui va assistir a la
coronació. El 1910, en ocasió de la donació a Buenos Aires del “Monumento de
los Españoles”, va fer d’amfitrió de l’infanta Isabel de Borbó. Hi ha que dir que aquest monument no es un monument als espanyols, sinó que va ser un regal d'Espanya a l'Argentina pel Centenari de la seva revolució, que va ser encomanat a l'escultor Agustí Querol qui va morir abans de començar-lo, que qui el va substituir Cipriano Folgueras també va morir i que en definitiva la construcció d'aquest monument es va veure afectada per molts contratemps, naufragis inclosos, que van demorar la seva inauguració fins l'any 1936. Però això seria objecte d'una altra historia.
El 1903 s’havia casat amb na Teresa Pons i Pulles, filla d’una família catalana emigrada a Argentina, on la va conèixer, tot i que aquesta família a la data del casament ja havia tornat a Catalunya. La celebració va constituir un esdeveniment notable a la societat barcelonina de l’època, que va comportar la seva obertura als Malagrida. A partir d’aquest moment el nostre personatge anà disminuint la seva presencia a Argentina, passant mes temps a Barcelona, a on es fa construir la casa del Passeig de Gràcia, en la que s’establiria definitivament el 1910.
Casa Malagrida, Passeig de Gracia, Barcelona
En política va exercir càrrecs com diputat provincial per Barcelona i també com a Conseller d’Hisenda de la Mancomunitat de Catalunya, a l’època de la “Dictadura blanda” d’en Primo de Rivera. Malagrida morí a Barcelona el 1946, als 82 anys.
La figura d’aquest home revesteix el que en podríem dir una aparent contradicció entre les seves creences i simpaties polítiques i les característiques dels personatges amb qui es va relacionar per una banda i per l’altra la seva orientació de caire catalanista. No es una contradicció que es redueixi a la seva persona, hi ha molts personatges de pes important en la societat catalana dels segles XVIII, XIX i XX que han mostrat similars comportaments.
Com queda exposat, va tenir molt bona relació amb instàncies monàrquiques i amb moviments associats a aquesta filiació, com la “Unión Monárquica Nacional” acompanyant al seu veí d’Olot el Diputat Lluis Pons i Tusquets. Va ser fidel seguidor del Dictador Primo de Rivera, fins el final del seu règim i son ben coneguts el esforços d'aquest militar per laminar els trets identitaris dels catalans, la seva parla i la seva cultura.
Palau Malagrida, Av, Barcelona, 13, Olot
Amb els esdeveniments que van succeir durant la instauració de la Segona República, es va anar retirant de la vida pública. Quan esclatà la Guerra Civil, marxà a viure a Itàlia, on l’aculli el règim d’en Mussolini. En acabar la guerra i quan va tornar, cedí una part de terrenys dels que havía destinat el seu projecte de Ciutat Jardí a Olot, perquè hi construïssin una caserna de l’exercit que va romandre activa fins als anys seixanta.
Paral·lelament però, sempre va fer gala del seu catalanisme i esmerçà esforços i cabdals en l’execució de iniciatives, no únicament en la construcció del seu projecte, sinó també en obres de caire social o en la organització de concerts i certàmens culturals. El 1957 va ser nomenat Fill Predilecte d'Olot i Ciutadà Il·lustre.
La casa del Passeig de Gracia es avui en dia seu d’una notaria i d’un bufet d’advocats. El Palau Malagrida d’Olot, que va ser cedit al Municipi, es un Alberg de Joventut.
Inventari Patrimoni Arquitectònic de Catalunya Premià de Dalt - 40269
Inventari Patrimoni Arquitectònic de Catalunya Olot - 10308
Bens culturals d'interès nacional
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada