Tot fent un passeig per les rodalies de La Bisbal de l'Empordà, vaig apropar-me a aquest edifici, situat en un bell paratge. Se l'anomena Castell de l'Empordà, està en el cim del Turó de Marenys i es un d'aquells indrets que acumula una llarga historia darrera dels seus murs.
Les primeres noticies sobre aquest castell daten del 1301, tot i que des de l'època romana ja consta que hi van haver nuclis de població en el lloc, que van persistir durant els regnats visigòtics, van ser conquerits pels musulmans i finalment, desprès de l'alliberament s'integraren en el Comtat d'Empúries. Va ser precisament el Comte Ponç Hug IV qui decidí la construcció del Castell, per marcar la frontera entre el Comtat d'Empúries i el de Girona.
La propietat del Castell a través del temps ha estat majoritàriament dels Margarit, família que be directament o per moltes altres branques - els Vilagut, els Biure, els Requesens, els Gallart, els Caramany, etc. - ha estat des d’antic molt present en la vida política i social de Catalunya, tant per les dignitats que han revestit com per la seva presencia geogràfica. Entrar en la genealogia de la família es com fer un salt a un univers dens i replet.
Em vull centrar en la figura de Pere Bertran i Margarit, que va viure entre el 1455 i 1498. Era fill de Joan Bertran, mercader i navegant, que feia rutes de cabotatge pel Mediterrani. Això podia incloure operacions de contraban amb el Regne de Granada o Berberia, tot i que cal aclarir que en aquella època s'entenia com a contraban aliments i formatge, embarcats a Barcelona o mel recollida als Alfacs a Tarragona. També va ser Oïdor de Compte pel braç militar i en definitiva una persona acabalada. Es va casar en segones núpcies amb Constança de Margarit que pertanyia a la dinastia del Castell de l'Empordà i d'aquesta unió va néixer en Pere.
El 1475, el nostre personatge va incorporar-se a la Cort dels Trastàmares. Els Margarit havien tingut un pes important en la guerra civil a favor de Joan II i en Pere va participar en nombroses accions militars fins a arribar al setge de Granada. Desprès, amb una notable experiència militar, va ocupar càrrecs com agutzil de la Inquisició, a Zaragoza. Es va casar amb una de les Dames de la reina Isabel I, na Maria Carrillo.
En Pere Margarit i en Colom
El 1493 va ser elegit pels Reis Catòlics com a patró d'una de les naus de la segona expedició d'en Colóm a América i Cap Militar. En Colom li va encomanar la exploració de la illa de Santo Domingo i li assignà un Consell, no se sap ben be si per assessorar-lo o per controlar-lo. Malgrat les opinions discrepants, aquí molt possiblement va néixer una oposició entre el descobridor i el militar fins el punt que Margarit va anticipar la seva tornada a la península sense esperar el retorn de Colom que havia anat a Cuba i a Jamaica.
A part de Santo Domingo, en Margarit també va explorar altres illes, com la que avui es coneguda com Illa Margarita, a prop de la costa veneçolana. Sembla però que aquest nom no te res a veure amb el cognom del militar i més be estaria relacionat amb una mena de perles que es troben en les aigües que l’envolten.
Tot i les discrepàncies, en tornar l'Almirall no va malparlar d'en Margarit, al contrari, recomanà que se li reconegués una mena de pensió per ell i els seus descendents, ben nombrosos per cert: sis dones i tres homes. Però el militar si que havia informat negativament dels efectes del descobriment d'Amèrica, que segons ell no serien tant benèfics com es pretenia. I aquesta informació es possible que condicionés la opinió sobre en Colom durant la resta de la seva existència.
En Colom català?
Aquí entro en una especulació curiosa de l'Institut Nova Historia, però que recull referencies d’altres investigadors. Diu en Jordi Bilbeny que la elecció d'en Pere Bertran i Margarit per part dels Reis Catòlics va ser deguda a les peticions de l'Almirall. Hi ha constància de que a Barcelona visqué un tal Francisco Juan de Colom i Bertran, canonge de Barcelona entre 1460 i 1472. Es diu que aquest canonge tingué un "affair" amb Maria de la Cavalleria, neboda del prevere de Girona, com a conseqüència del qual i per allunyar-la de l'escàndol, la van enviar a donar a llum a Gènova, d'on va tornar amb un fill de nom Juan Cristòfol Colom.
La linia que relaciona els Bertran amb els Colom seria la següent:
Genearca: Berenguer Bertran, mort el 1375, titular d’una Taula de Canvi a Barcelona, que li proporcionà gran fortuna.
Fill: Francesc Bertran, Cavaller, amb conspicus càrrecs com el de Camarlenc o el de Falconer reial amb el Rei Martí l’Humà. Tingué nombrosos fills amb la seva muller, Caterina de Miquel, entre els que na
Caterina Bertran que es va casar amb en Jaume Colom i Marimon, que pertanyia a una acreditada família de Barcelona, relacionada amb la política, la economia i el mon de la navegació i tenia arrels genoveses. Entre els seus fills hi figura en
Francisco Juan de Colom i Bertran, el canonge més amunt esmentat i que a part de suposades vel·leïtats amoroses, va arribar a ser Conseller i assistent del Papa Calixte III.
Si això fos cert, tindriem un personatge fill d’en Francisco Juan de Colom i Bertràn i de Maria Cavalleria, que va passar la infantesa a Gènova, que pertanyia a la familia Colom Bertran i que podria ser en Cristòfol Colom. El que tancaria el cercle i explicaria en certa manera el recolzament d’en Cristòfol Colom a en Pere Bertran Margarit, que vindria a ser cosí seu.
Però totes aquestes presumpcions només son “fer volar Coloms” - mai millor dit. La baula feble està en que no hi la certesa definitiva de que en Francisco Juan de Colom i Bertran pertanyés a la linia dinàstica dels Bertran de Gelida, en la que si es segur que hi era en Joan Bertran, pare de Pere Bertran Margarit. A la mateixa època hi ha constància d’un altre Joan Bertran, que també es dedicava a les activitats de navegar i comerciar. Però de mentre aquest provenia d'una família de jueus conversos, els Benvenist, que adoptaren el cognom de Bertran i tenien interessos a Gènova, el primer si que descendia dels Senyors de Gelida.
I per tant no es pot estar segur de que el presumpte pare d'en Cristòfol Colom estigues en la branca dels de Gelida, amb el que decauria la versió de que l'Almirall va demanar la incorporació de Pere Bertran Margarit, perquè era parent seu.
Per acabar, a que no sabeu a que es dedica actualment el Castell de l’Empordà? Doncs si a hotel, a celebracions de casaments i banquets. En fi a lo normal.
El 1999, desprès d’haver estat abandonat per 18 anys i malgrat diverses temptatives de comprar-lo, com la de Salvador Dali a canvi d’obres seves, possibilitat rebutjada per el venedor i del que possiblement es devia penedir, se’l van quedar Albert Diks i Margo Vereijken que el van fer restaurar i dotaren de mobiliari adient, per a destinar-lo a la seva funció actual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada