El mon es petit i està ple de coincidències. - El tràfic d'esclaus

Divendres vaig participar en un dinar d’amics i amigues d’un curs a la universitat. En la taula va sorgir una conversa sobre el documental que tv3 ha produït: “Negrers, la Catalunya esclavista”.

La idea tant sols, produeix rebuig. Però el cert es que n’hi van haver. Està clar que el més famós i blasmat va ser l’Antonio Lopez, Marques de Comillas, de qui fins i tot l’any 2018 es va retirar la estàtua que  tenia dedicada a la Plaça del seu nom, al costat de Correus.

 

Però no va ser l’únic i des d’aquí es van noliejar molts vaixells que es dedicaren a aquest tràfic inhumà i innoble. Com per exemple el del capità Ventura Riera, comandant del  llaüt Bayhano construït a les Drassanes de Vilassar de Mar. Mitjançant l’exvot que reprodueixo i que actualment està dipositat en el MNAC, donava les gràcies a la Verge de l’ermita de La Cisa  per la seva intercessió en evitar-li ser capturat per un vaixell de guerra anglès que perseguia transports negrers, fet ocorregut el 1846, davant de la costa del Brasil.    

                            

 

No creieu que la persecució del vaixell anglès es devia a un afany de preservar els drets dels pobres esclaus capturats. La historia es més complexa i l’origen bastant més antic.

 

Essencialment des de Catalunya el que es feia, com he destacat, era noliejar vaixells que anaven a recollir esclaus a les costes d'Àfrica en estacions a càrrec d'holandesos o portuguesos i els transportaven a paisos americans. Allí eren venuts per a utilitzar-los sobretot en explotacions agrícoles, moltes d'elles propietat d'empresaris espanyols.

 

L’Emperador Carlos I d’España i V d’Alemanya ja va tenir intervenció en el negoci negrer i se’n beneficià, mitjançant una mena d’impost sobre els cost de venda dels esclaus, que podia arribar a ser d’un 25%. I que anava directament a la seva butxaca.

 

Aquesta contribució es va mantenir en benefici dels successius membres de la dinastia que ocupaven el tron del país, fins a arribar als Borbons. En Felip V va negociar amb els anglesos la cessió d’aquest “dret” a canvi de la seva retirada de la Guerra de Successió ("Asiento de negros", Tractat d'Utrecht). Amb aquest acord es va deixar de donar suport a Catalunya per part de tots els intervinents i van reconèixer com a Rei en Felip V.

                             

En el segle XIX els britànics van decretar varies lleis sobre l'abolició del tràfic i de  l'esclavitud. I convidaren a altres nacions a imitar-los, si be els resultats no sembla que tinguessin un gran impacte, al menys durant el període entre 1807 i 1870. En tots aquests anys només es va dedicar un miler de vaixells i unes mil persones a tasques de persecució i per a evitar-ho.

 

O sigui, que no se ben be si el que feien els vaixells anglesos era perseguir el tràfic d'esclaus o la intromissió dels navilis estrangers en aquesta antiga “exclusiva”.

 

A Espanya es va declarar l'abolició el 1837, però afectava tant sols a la península, perquè va seguir vigent per les colònies, com Puerto Rico, que la va obtenir el 1873 o Filipines. Cuba on hi van arribar a haver 400.000 esclaus, va ser  la darrera en obtenir-la el febrer de 1880. Una forma d'aplicar-la va ser la de decretar la "Llibertat de ventres", que volia dir que les mares seguien sent esclaves però els fills en néixer ja eren lliures.

 

Malgrat les corrents abolicionistes, la monarquia borbònica, des de la reposició de Fernando VII, passant per la Regent Maria Cristina i fins la reina Isabel II (coneguda com "La Reina Castiza" i a qui el Papa Pius IX evocava com "Puta pero pia"), es va beneficiar de quantioses compensacions, gràcies a acords de protecció per el tràfic amb armadors bascos i catalans. Molts d'aquests cognoms estan avui en les arrels d'empreses que cotitzen a l'Ibex 35.

 

Les dades que es contemplen sobre el tràfic d'esclaus d'Àfrica a Amèrica son les següents:

 

Estats Units / Amèrica del Nord Britànica 1.775.000 al nord i 3.950.000 a les colònies del sud^.

Portugal / Brasil 4.650.000

Gran Bretanya 2.600.000

Espanya 1.600.000

França 1.250.000

Països Baixos 500.000

Dinamarca 50.000

Altres 50.000

 

A part dels armadors que realitzaven el tràfic, molts empresaris catalans establerts en aquelles colònies van utilitzar ma d'obra esclava i se'n van beneficiar. Més o menys el repartiment del rendiment en una explotació sucrera, quedava de la següent manera:

 

Material                                   65,3 %

Personal assalariat                  24,4 %

Esclaus                                    10,3 %

Guanys abans impostos             7,8 %

Rendiment net                           2,5 %

 

Malgrat això aquests rendiments suposaven uns ingressos espectaculars per els empresaris de noms ben coneguts, com l'Antonio López, els Vidal-Quadras, en Güell i Ferrer, els Xifré i Casas, en Biada i altres que no participaven en el tràfic, però si es beneficiaven de la compra d'esclaus. Aquests ingressos els invertien en promoure empreses industrials, de serveis i edificis residencials, com es el cas dels Porxos d'en Xifre al Pla de Palau, promogut per l'arenyenc Josep Xifré i que en el seu moment, 1840, va ser l'edifici més espectacular de Barcelona. On es el restaurant "Les set portes" inaugurat a la mateixa època.

 

O sigui, que es cert que hi van haver catalans embolicats amb temes d'esclavitud, però ni van ser els únics (i no pretenc disculpar-los) ni van ser exclusivament l'origen de l'auge de la industria o de la construcció modernista a Catalunya.

 

I per a rematar-ho, en acabar el dinar se m'acudi tornar a peu a buscar el tren a la Plaça Catalunya, baixant per la Rambla. En arribar a prop de l'encreuament amb el carrer Diputació em cridà l'atenció un vestíbul davant del que hauré passat desenes de vegades, però no se perquè aquesta m´hi vaig fixar millor i hi vaig entrar. A la porta una placa anunciava que l'edifici era conegut com a Casa Rodolf Juncadella. Investigant informació sobre aquesta família, m'he assabentat que va estar lligada al desenvolupament industrial de Barcelona, en el terreny del tèxtil, amb la creació d'una fàbrica de vapor al Barri del Raval. Però això donaria per una altra historia.

 

El que si vull de moment es destacar que el pare del titular d'aquesta casa, Jeroni Juncadella, que arrancà la saga i va fer-se construir un edifici al Carrer Ferran, 30,  va ser fundador el 1863 de l'entitat Crèdit Mercantil. I sabeu qui n'era el principal accionista? L'Antonio Lopez i Lopez, uns dels negrers de qui es tracta més amunt.

 

 

Can Teixidor els Planella i els Fiveller - El Masnou

                                      

Segurament si heu agafat la carretera N-II en direcció al Masnou, o be també des del tren en el mateix sentit, l’haureu albirat. Un edifici amb aspecte fortificat, enfilat al cim d’un turó, des d’on abasta una amplia vista sobre aquesta part de la costa del Maresme i sobre la Barcelona que a la distancia sembla endormiscada.

Es la Masia de Can Teixidor, de la que el darrer propietari fou en Gaietà de Planella i de Fiveller, Comte de Llar, Baró de Granera i Senyor de Castellcir.

Aquest home fou un humanista ben reconegut en el segle XIX, membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Acadèmia de l’Arcàdia de Roma. Va composar nombrosos poemes i realitzà  estudis sobre l’historia de Catalunya especialment en l’època romana.

En morir sense descendència el 1863, va deixar constituïda una Fundació administrada per tres marmessors, que han anat succeint-se segons les normes estipulades per el propietari i avui en dia continua sota aquest règim d’administració. La finca estava dedicada a explotació agrícola i tenia un molí que va funcionar fins el 1957 i del que es conserva la maquinaria i la estructura que la suporta. A l'entrada, a ma esquerra hi ha una capella dedicada a la Verge de Montserrat, on està enterrat el darrer propietari.

Aquesta ubicació ha comptat amb presencia humana des de molt antic. De fet en excavacions realitzades s’hi ha trobat testimonis de construccions i materials corresponents a l’època romana. Conegut com a Torre del Molí fins el 1676 va ser un nou propietari, en Jaume Teixidor, qui li va donar el nom que ostenta en l’actualitat.

La mare d’en Gaietà fou una Fiveller, descendent d’en Joan Fiveller, (*) . Na M. Antonia de Fiveller va tenir un cunyat no menys famós, casat amb la seva germana M. Francesca: en Manuel Felip de Amat, el Virrei Amat de qui porta el nom una famosa plaça de Barcelona.

El Virrei devia de ser un personatge de mocador i traca. Nascut a Vacarisses el 1704, ben aviat va destacar per les seves dots militars, participant en nombrosos fets bel.lics, sempre a favor dels Borbons, que el van portar fins la dignitat de Mariscal de Camp. L’any 1755 va ser nomenat Governador de Xile, on va desenvolupar una important tasca, tant en la vessant militar com en la d’obres públiques.

El 1761 va passar a ser Virrei del Perú on va continuar amb els seus objectius de millorar fortificacions i estaments militars a la vegada que realitzava obres d’acondicionament i millora d’infrastructures civils. Això sense descuidar un increment notable de les remeses que s’enviaven a Madrid, doncs no s’ha d’oblidar que a la zona de la seva competència estaven les més productives mines de plata.

Al Perú va conèixer a na Micaela Villegas, que va convertir en la seva amant quan ella tenia 14 anys. En aquell moment ell en tenia 57. La relació va durar 14 anys i devia de ser realment tempestuosa per les abrandades baralles que tenien sense que els importes fer-ho en públic, cosa que les convertia en l’escàndol social d’aquells temps entre les classes criolles que li tenien jurada. Ell li cridava “Perra Chola”, el que va esdevenir en el malnom que li va quedar: la Perricholi.

Van tenir un fill en Manuel Amat i Villegas, que anys més tard col·laboraria amb el General San Martín en l’emancipació del pais, que es va independitzar d'Espanya

El Virrei va ser acusat diverses vegades de corrupció, però se’n va sortir prou be, tot i que el 1776 va ser cessat i tornà a Espanya, on es va casar per poders amb l’esmentada M. Francesca de Fiveller, que van fer exclaustar amb aquesta finalitat. Per ella va fer construir un també molt conegut Palau: La Virreina de Les Rambles. Ell va morir el 1782.

Manuel Amat i de Junyent

Gaietà de Planella i de Fivaller

El Götheborg

 

Aquest vaixell que des del passat 27 d’Octubre està atracat en el Moll de la Fusta de Barcelona, es una rèplica de l’original que botat a Suècia l’any 1738, va naufragar el 12 de setembre de 1745 en entrar en el Port de Götheborg.

Així va acabar l’efímera existència d’aquest  vaixell, noliejat per la Companyia Sueca de les Índies Orientals a fi de realitzar transport de mercaderies entre Suècia i el llunyà Orient. De fet quan la roca Knipla Börö s’interposà en el seu camí, ben a prop del destí, transportava te, porcellana, espècies i seda, resultat del seu tercer viatge, dels tres únics que va fer.

No es coneixen els motius del naufragi. El mar estava en calma, la ruta era ben coneguda per el capità i el pilot responsables de les maniobres...

Gairebé tota la càrrega es va recuperar, el que va permetre que no es registressin pèrdues econòmiques i fins i tot es va produir algú benefici. Tampoc va haver de lamentar-se cap baixa de persones. M’agradaria conèixer la opinió dels responsables de la asseguradora de l’època.

Les restes del vaixell van romandre molts anys en el lloc del naufragi. El 1983 van començar les tasques per localitzar el que en quedava i tractar d’esbrinar com estava construït, informació que serviria com a base per fabricar una copia el més fidedigna possible de l’original, respectant a més les exigències de la navegació actual.

Finalment el 2003 es va avarar aquesta copia que realment impressiona i que des de aleshores s’utilitza com a vaixell escola, per investigació  i rememoració de les rutes marítimes que seguia l’original. De fet aquesta estada hivernal a Barcelona es una etapa en la navegació cap a mars orientals.

 

 

 Alguns d'aquests canons son originals recuperats

 del vaixell enfonsat 

El dia dels difunts, l'Halloween i els romans

 

Si penseu que Halloween es una invenció moderna esteu en un error.

Des de temps immemorials i per aquestes mateixes dates, a finals d'Octubre, es celebra el culte als morts.  Els Celtes tenien instituït el Samhain  amb el que commemoraven la vinguda de l'hivern, època que consideraven que els esperits dels morts tornaven i campaven al seu aire.

 

Amb la dominació romana, aquests es van empeltar de les tradicions celtes i instituïren la Feralia, honorant els difunts i La Pomona, homenatge a la deessa de la fruita i els arbres, que seria possiblement precursor dels jocs amb pomes que es fan entre les activitats pròpies del Halloween.

 

Fins que en el segle VII el Papa Bonifaci IV seguint el criteri d'adaptar les festivitats paganes a la tradició cristiana, va fixar l'1 de Novembre com a dia de Tots Sants, que en realitat es el preludi de la celebració del següent dia 2 de Novembre, el dia dels Fidels Difunts. D'anècdotes com aquesta la Església Catòlica en va ple, tot i que no es l'única religió que fa servir aquesta mena d'estratagemes.

 

Una de curiosa es que tothom creu que a les catacumbes romanes s'hi enterraven els cristians perseguits i massacrats pels romans. Sembla que no, que això va ser resultat de que el Papa Damàs I, nascut a l'actual Portugal, baixant  un dia a les esmentades Catacumbes va començar a identificar els allí enterrats segon qualsevol adorno o senyal que estigués present en la làpida: que hi havia una fulla, aquest cristià, un símbol tot i que no es conegués el significat: aquest o aquesta cristià. I així va crear la llegenda que ha estat  present històricament i que fins i tot Hollywood ha recollit en molts "peplums"

 

Una altra curiositat es com l'Església en la seva penetració en les estructures de l'imperi, tant d'orient com d'occident, va anar adoptant les formes pròpies de projecció i identificació dels poders imperials, com cerimonial, administració, protocols, organització, etc.. Algunes d'aquestes formes perduren encara avui en dia. Però aquesta es una altra matèria.

 

El terme Halloween es una derivació de Old Hallowmass en angles antic, que es transformà, tenint en compte la data de celebració del Samhain el 31 d'Octubre, en All Hallow Eve i finalment per contracció en Halloween.

 

Casa Coll i Regàs a Mataró

 

L'arquitectura modernista va suposar una transició que trencà amb els estils més clàssics vigents fins el segle XIX, derivant cap a formes més suaus i introduint en la construcció corbes, adorns, figures i escultures integrades en les estructures tant en els exteriors com en els interiors i la utilització de materials diferents  en arquitectura com el ferro forjat. El Modernisme va canviar el concepte d'edificació, per a simultaniejar-lo amb el de obra artística.

Es conegut que a Catalunya entre els anys 1885 al 1910 es va produir una notable eclosió de l'arquitectura modernista, propiciada per la presencia de grans arquitectes com Rogent i Amat, Domènech i Montaner,  Puig i Cadafalch i el propi Antoni Gaudí, entre molts altres. I també per la presencia d'una burgesia propietària de grans negocis, que aprofitant aquesta corrent va encomanar la construcció de palaus, edificis, cases i també monuments funeraris, que els donaven una empremta especial en el seu àmbit econòmic i en la seva projecció social.

 

A la Casa Coll i Regàs  vull referir-me en particular, dissenyada per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, dissenyador de nombrosos edificis modernistes per tot Catalunya i natural de Mataró, on va néixer.

 

Joaquim Coll i Regàs fou un empresari del sector del tèxtil, nascut el 1855 i descendent d'una família que arrencant des del seu besavi,  s'havia dedicat a la fabricació de peces de calceteria, mitges i gèneres de punt en general. A part dels mercats peninsulars, va tenir una gran projecció cap mercats centre americans, Cuba i Puerto Rico.

 

L'any 1897 va decidir transformar dues cases de la seva propietat, situades en el Carrer Argentona de Mataró, per a habitatge propi i li encomanà el projecte a l'esmentat Puig i Cadafalch, que el va dur a terme, tot i que no va ser ell qui va signar els planells de la construcció, segurament per temor a una possible incompatibilitat al haver estat l'Arquitecte Municipal.

 

Joaquim Coll no va ser un empresari típic de l'època. De fet, els seus competidors i altres empresaris el consideraven ben malament degut a les seves accions i reconeixements per al empleats de la seva fàbrica: va instituir un Patronat d'Obrers i Obreres l'any 1892, que estipulava la percepció d'estipendis per els treballadors i treballadores en situació de baixa deguda a infermetat o per part. A les dones se'ls reconeixia un permís d'un mes abans i un mes posterior al part.

 

Va ser el primer empresari que permeté l'acabament de la setmana laboral el dissabte al migdia i promogué salaris per damunt dels usuals en el sector. Tot això com he assenyalat, li procurà l'animadversió de la resta d'empresaris de la ciutat i per contra, el reconeixement dels seus empleats i de organitzacions i premsa de caire republicà, que així ho manifestà a la seva mort el 1904. També era conegut per les seves accions de mecenatge en l’ordre social (Hospital de Mataró) o artístic (Coral La Perla).

 

Joaquim Coll es casà una primera vegada amb Maria Magdalena Surià i Prats i tingueren cinc filles i un fill en l'espai de set anys, del 1882 al 1889. Aquest darrer any va morir la dona.

 

Casat en segones núpcies amb na Dolors Jaumandreu, la família va començar a viure en la casa del carrer Argentona l’any 1898. L’any 1903 l’industrial va emmalaltir d’una infermetat mental que va dur a la seva inhabilitació i de la que en va morir l’any 1904, el dia abans de la celebració de Les Santes de Mataró.

 

La fàbrica havia experimentat una notable davallada econòmica, degut a la malaltia del seu propietari i també per la pèrdua del mercats centre-americans. Tant va ser així que una setmana abans de la seva mort l’havien subhastat i se la va quedar el metge barceloní Rafael Bofill.

 

La casa del carrer Argentona es va vendre també i a finals del segle passat pertanyia a la Caixa Laietana, que va utilitzar part dels jardins posteriors per a construir-hi un casal per la gent gran, d’un estil arquitectònic que xoca notablement amb el disseny modernista de la casa. Actualment la Fundació Iluro gestiona la casa Coll i Regàs i s’hi poden fer visites guiades.

 

 https://www.casacolliregas.cat/activitats/visites-guiades/ 

La façana de la casa està farcida de elements escultòrics

que refereixen a l'activitat industrial del seu propietari, en aquest cas La Filosa, que sosté un fus. 

La sala central de l'edifici, il·luminada per la llum

d'una claraboia modernista.

                                                                                                                                                               

                 Aquesta làmpada es l'original, 

    signada per l'arquitecte Puig i Cadafalch.                                                                                                                                                                                                                                                              

                                                                       Despatx del propietari de la casa                                                      

Això no es un baix-relleu, es una pintura decorativa

El menjador. Les parets estan decorades amb pintures que evoquen paisatges del Nil. Es creu que segurament degut a que l'empresa comprava a Egipte el cotó amb el que manufacturava els seus productes.

Aspecte de la part posterior de la casa

Reixa exterior, envoltada de símbols referents al mon tèxtil, com el gripau de l'esquerra, que es vesteix uns pantalons 

La Torre del Baró de Ribelles a Alella

 

Carta de Poblament de Lleida del 1150. Document en restauració, dipositat al Museu Municipal de l'Ajuntament de Lleida

Hi ha referencies de la dinastia dels Ribelles des de molt antic. El  Castell de Ribelles, ubicat al municipi de Vilanova de l'Aguda, a La Noguera, està documentat des de l'any 1075.

Un Ponç de Ribelles col·laborà com a magnat de l' Ermengol  VI d'Urgell assistint a la conquesta de Lleida, realitzada per en Ramón Berenguer IV. A la Carta de Poblament de Lleida del 1150 hi figura com a beneficiari de concessions que se li van fer gràcies a la seva participació en aquells fets.

 

Els Ribelles han tingut una destacada presencia en l'historia de Catalunya, en estaments militars, eclesiàstics i administratius. Alguns dels seus membres van acompanyar a representants de la noblesa catalana en les seves gestes per la Mediterrània, com  per exemple Joan de Ribelles a Sardenya. Altres van emigrar, situant-se a Valencia com Violant de Ribelles i Elvira de Ribelles, primera Senyora de la Baronia d'Alcantera. O a Portugal com Jordi Joan Ponts,  que es canvia el nom per Jorge Juan Ponces. L'any 1658 la Baronia de Ribelles va passar  al Monestir de Ripoll, que degut a dificultats econòmiques la cedí de nou  i aquí va començar una etapa de nombrosos canvis, anades i vingudes en la titularitat nobiliària, fins al segle XIX.

 

Avui en dia el castell està abandonat i l'aparença monumental exterior contrasta amb l'interior en estat ruïnós.

 

Paralel.lament al municipi d’Alella, al Maresme i des del 1300 es te constància del Mas Colomer de les Soberes, que en el transcurs del temps va anar canviant sovint de propietaris i també de fesomia. En el segle XVI s’hi va afegir la torre de guaita que encara avui en dia caracteritza la construcció i que es la típica torre per a vigilar el perill de la presencia de pirates barbarescos.

 

La família Ferrer en va ser propietària des de finals del segle XV, època en la que va ser conegut com Mas Ferrer de la Torre i el mantingué fins que van ser desnonats per deutes a principis del segle XVIII, passant la finca  a subhastar--se i ser adquirida pel Consol de França, Llorenç Soley. 

 

Després va passar per diverses mans, fins que el 1833 l’adquirí en Francesc Josep de Bofarull i Carbonell, nascut a Mataró i casat amb na Anna Maria Rafart i Soler. El pare d'ell va ser adroguer , confiter i comerciant i el pare d'ella candeler.

 

Tingueren un fill - nascut a Cartagena - en Josep de Bofarull i Rafart,  que el 1871 va comprar a l'Anton Duran i Bastero el Castell de Ribelles de Vilanova de l'Aguda, amb el que va disposar de la propietat del Castell i del Mas d'Alella. Aquest Josep de Bofarull va aconseguir que l'efímer Rei Amadeu de Savoia li reconegués el títol de Baró de Ribelles (1872), al·legant ser descendent de Don Gispert Pons de Ribelles (?)

 

Al respecte l'Armand de Fluvià, de la Societat Catalana de Genealogia, es pregunta que "com van poder ingressar tots aquests Bofarull a la Reial Mestrança de Cavalleria de Saragossa i al Reial Cos de la Noblesa de Catalunya? Quina prova nobiliària van aportar?

 

El cas es que al Mas d'Alella se'l coneix a l'actualitat com a Torre del Baró de Ribelles i com el Castell pertanyen a Pere Llabrés, casat amb Mercedes Bofarull i Viladegut i que resideixen a Palma de Mallorca.

 

 

 

 

Castell de Ribelles, a Vilanova de l'Aguda - La Noguera. Fotografia publicada al suplement del diari Segre, l'1 de febrer del 2021.                                  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Torre de Guaita i Mas del Baró de Ribelles, a Alella, Maresme

 

Sant Pol, quina hora es?

 

Hi ha una llegenda que parla de la instal·lació a Sant Pol de Mar d’un rellotge de sol al que li van posar una teulada perquè els elements atmosfèrics no el fessin malbé. D’altra banda la teulada impedia que el rellotge complís amb la seva funció informativa horaria.

M’he passejat per Sant Pol i no he trobat rastre d’aquest rellotge i si únicament del de la fotografia, que es més que res un reclam publicitari de l’Administració de Loteries que hi ha a sota.

Investigant una mica però, he trobat aquesta edició de Març del 1890 del diari “El Santpolench” en la que s’inclou una versió diferent de la historia del rellotge de Sant Pol. Aquesta versió està relacionada amb les vicissituds que la població va patir quan la guerra de successió al 1714, que van comportar la destrucció de les campanes i del rellotge “pùblich”.

El monarca va prohibir la reconstrucció del poble i els habitants havien de refugiar-se en tendes i en les barques a la platja, sotmesos a les escomeses de les tropes d’en Felip V, de les que no podien ser avisats per les campanes i d’aquí sembla que sorgí la dita “quina hora es?” que els santpolenchs utilitzaven de forma satírica per referir-se a la pèrdua de les campanes, del rellotge i de les llibertats nacionals.