El dia dels difunts, l'Halloween i els romans

 

Si penseu que Halloween es una invenció moderna esteu en un error.

Des de temps immemorials i per aquestes mateixes dates, a finals d'Octubre, es celebra el culte als morts.  Els Celtes tenien instituït el Samhain  amb el que commemoraven la vinguda de l'hivern, època que consideraven que els esperits dels morts tornaven i campaven al seu aire.

 

Amb la dominació romana, aquests es van empeltar de les tradicions celtes i instituïren la Feralia, honorant els difunts i La Pomona, homenatge a la deessa de la fruita i els arbres, que seria possiblement precursor dels jocs amb pomes que es fan entre les activitats pròpies del Halloween.

 

Fins que en el segle VII el Papa Bonifaci IV seguint el criteri d'adaptar les festivitats paganes a la tradició cristiana, va fixar l'1 de Novembre com a dia de Tots Sants, que en realitat es el preludi de la celebració del següent dia 2 de Novembre, el dia dels Fidels Difunts. D'anècdotes com aquesta la Església Catòlica en va ple, tot i que no es l'única religió que fa servir aquesta mena d'estratagemes.

 

Una de curiosa es que tothom creu que a les catacumbes romanes s'hi enterraven els cristians perseguits i massacrats pels romans. Sembla que no, que això va ser resultat de que el Papa Damàs I, nascut a l'actual Portugal, baixant  un dia a les esmentades Catacumbes va començar a identificar els allí enterrats segon qualsevol adorno o senyal que estigués present en la làpida: que hi havia una fulla, aquest cristià, un símbol tot i que no es conegués el significat: aquest o aquesta cristià. I així va crear la llegenda que ha estat  present històricament i que fins i tot Hollywood ha recollit en molts "peplums"

 

Una altra curiositat es com l'Església en la seva penetració en les estructures de l'imperi, tant d'orient com d'occident, va anar adoptant les formes pròpies de projecció i identificació dels poders imperials, com cerimonial, administració, protocols, organització, etc.. Algunes d'aquestes formes perduren encara avui en dia. Però aquesta es una altra matèria.

 

El terme Halloween es una derivació de Old Hallowmass en angles antic, que es transformà, tenint en compte la data de celebració del Samhain el 31 d'Octubre, en All Hallow Eve i finalment per contracció en Halloween.

 

Casa Coll i Regàs a Mataró

 

L'arquitectura modernista va suposar una transició que trencà amb els estils més clàssics vigents fins el segle XIX, derivant cap a formes més suaus i introduint en la construcció corbes, adorns, figures i escultures integrades en les estructures tant en els exteriors com en els interiors i la utilització de materials diferents  en arquitectura com el ferro forjat. El Modernisme va canviar el concepte d'edificació, per a simultaniejar-lo amb el de obra artística.

Es conegut que a Catalunya entre els anys 1885 al 1910 es va produir una notable eclosió de l'arquitectura modernista, propiciada per la presencia de grans arquitectes com Rogent i Amat, Domènech i Montaner,  Puig i Cadafalch i el propi Antoni Gaudí, entre molts altres. I també per la presencia d'una burgesia propietària de grans negocis, que aprofitant aquesta corrent va encomanar la construcció de palaus, edificis, cases i també monuments funeraris, que els donaven una empremta especial en el seu àmbit econòmic i en la seva projecció social.

 

A la Casa Coll i Regàs  vull referir-me en particular, dissenyada per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, dissenyador de nombrosos edificis modernistes per tot Catalunya i natural de Mataró, on va néixer.

 

Joaquim Coll i Regàs fou un empresari del sector del tèxtil, nascut el 1855 i descendent d'una família que arrencant des del seu besavi,  s'havia dedicat a la fabricació de peces de calceteria, mitges i gèneres de punt en general. A part dels mercats peninsulars, va tenir una gran projecció cap mercats centre americans, Cuba i Puerto Rico.

 

L'any 1897 va decidir transformar dues cases de la seva propietat, situades en el Carrer Argentona de Mataró, per a habitatge propi i li encomanà el projecte a l'esmentat Puig i Cadafalch, que el va dur a terme, tot i que no va ser ell qui va signar els planells de la construcció, segurament per temor a una possible incompatibilitat al haver estat l'Arquitecte Municipal.

 

Joaquim Coll no va ser un empresari típic de l'època. De fet, els seus competidors i altres empresaris el consideraven ben malament degut a les seves accions i reconeixements per al empleats de la seva fàbrica: va instituir un Patronat d'Obrers i Obreres l'any 1892, que estipulava la percepció d'estipendis per els treballadors i treballadores en situació de baixa deguda a infermetat o per part. A les dones se'ls reconeixia un permís d'un mes abans i un mes posterior al part.

 

Va ser el primer empresari que permeté l'acabament de la setmana laboral el dissabte al migdia i promogué salaris per damunt dels usuals en el sector. Tot això com he assenyalat, li procurà l'animadversió de la resta d'empresaris de la ciutat i per contra, el reconeixement dels seus empleats i de organitzacions i premsa de caire republicà, que així ho manifestà a la seva mort el 1904. També era conegut per les seves accions de mecenatge en l’ordre social (Hospital de Mataró) o artístic (Coral La Perla).

 

Joaquim Coll es casà una primera vegada amb Maria Magdalena Surià i Prats i tingueren cinc filles i un fill en l'espai de set anys, del 1882 al 1889. Aquest darrer any va morir la dona.

 

Casat en segones núpcies amb na Dolors Jaumandreu, la família va començar a viure en la casa del carrer Argentona l’any 1898. L’any 1903 l’industrial va emmalaltir d’una infermetat mental que va dur a la seva inhabilitació i de la que en va morir l’any 1904, el dia abans de la celebració de Les Santes de Mataró.

 

La fàbrica havia experimentat una notable davallada econòmica, degut a la malaltia del seu propietari i també per la pèrdua del mercats centre-americans. Tant va ser així que una setmana abans de la seva mort l’havien subhastat i se la va quedar el metge barceloní Rafael Bofill.

 

La casa del carrer Argentona es va vendre també i a finals del segle passat pertanyia a la Caixa Laietana, que va utilitzar part dels jardins posteriors per a construir-hi un casal per la gent gran, d’un estil arquitectònic que xoca notablement amb el disseny modernista de la casa. Actualment la Fundació Iluro gestiona la casa Coll i Regàs i s’hi poden fer visites guiades.

 

 https://www.casacolliregas.cat/activitats/visites-guiades/ 

La façana de la casa està farcida de elements escultòrics

que refereixen a l'activitat industrial del seu propietari, en aquest cas La Filosa, que sosté un fus. 

La sala central de l'edifici, il·luminada per la llum

d'una claraboia modernista.

                                                                                                                                                               

                 Aquesta làmpada es l'original, 

    signada per l'arquitecte Puig i Cadafalch.                                                                                                                                                                                                                                                              

                                                                       Despatx del propietari de la casa                                                      

Això no es un baix-relleu, es una pintura decorativa

El menjador. Les parets estan decorades amb pintures que evoquen paisatges del Nil. Es creu que segurament degut a que l'empresa comprava a Egipte el cotó amb el que manufacturava els seus productes.

Aspecte de la part posterior de la casa

Reixa exterior, envoltada de símbols referents al mon tèxtil, com el gripau de l'esquerra, que es vesteix uns pantalons 

La Torre del Baró de Ribelles a Alella

 

Carta de Poblament de Lleida del 1150. Document en restauració, dipositat al Museu Municipal de l'Ajuntament de Lleida

Hi ha referencies de la dinastia dels Ribelles des de molt antic. El  Castell de Ribelles, ubicat al municipi de Vilanova de l'Aguda, a La Noguera, està documentat des de l'any 1075.

Un Ponç de Ribelles col·laborà com a magnat de l' Ermengol  VI d'Urgell assistint a la conquesta de Lleida, realitzada per en Ramón Berenguer IV. A la Carta de Poblament de Lleida del 1150 hi figura com a beneficiari de concessions que se li van fer gràcies a la seva participació en aquells fets.

 

Els Ribelles han tingut una destacada presencia en l'historia de Catalunya, en estaments militars, eclesiàstics i administratius. Alguns dels seus membres van acompanyar a representants de la noblesa catalana en les seves gestes per la Mediterrània, com  per exemple Joan de Ribelles a Sardenya. Altres van emigrar, situant-se a Valencia com Violant de Ribelles i Elvira de Ribelles, primera Senyora de la Baronia d'Alcantera. O a Portugal com Jordi Joan Ponts,  que es canvia el nom per Jorge Juan Ponces. L'any 1658 la Baronia de Ribelles va passar  al Monestir de Ripoll, que degut a dificultats econòmiques la cedí de nou  i aquí va començar una etapa de nombrosos canvis, anades i vingudes en la titularitat nobiliària, fins al segle XIX.

 

Avui en dia el castell està abandonat i l'aparença monumental exterior contrasta amb l'interior en estat ruïnós.

 

Paralel.lament al municipi d’Alella, al Maresme i des del 1300 es te constància del Mas Colomer de les Soberes, que en el transcurs del temps va anar canviant sovint de propietaris i també de fesomia. En el segle XVI s’hi va afegir la torre de guaita que encara avui en dia caracteritza la construcció i que es la típica torre per a vigilar el perill de la presencia de pirates barbarescos.

 

La família Ferrer en va ser propietària des de finals del segle XV, època en la que va ser conegut com Mas Ferrer de la Torre i el mantingué fins que van ser desnonats per deutes a principis del segle XVIII, passant la finca  a subhastar--se i ser adquirida pel Consol de França, Llorenç Soley. 

 

Després va passar per diverses mans, fins que el 1833 l’adquirí en Francesc Josep de Bofarull i Carbonell, nascut a Mataró i casat amb na Anna Maria Rafart i Soler. El pare d'ell va ser adroguer , confiter i comerciant i el pare d'ella candeler.

 

Tingueren un fill - nascut a Cartagena - en Josep de Bofarull i Rafart,  que el 1871 va comprar a l'Anton Duran i Bastero el Castell de Ribelles de Vilanova de l'Aguda, amb el que va disposar de la propietat del Castell i del Mas d'Alella. Aquest Josep de Bofarull va aconseguir que l'efímer Rei Amadeu de Savoia li reconegués el títol de Baró de Ribelles (1872), al·legant ser descendent de Don Gispert Pons de Ribelles (?)

 

Al respecte l'Armand de Fluvià, de la Societat Catalana de Genealogia, es pregunta que "com van poder ingressar tots aquests Bofarull a la Reial Mestrança de Cavalleria de Saragossa i al Reial Cos de la Noblesa de Catalunya? Quina prova nobiliària van aportar?

 

El cas es que al Mas d'Alella se'l coneix a l'actualitat com a Torre del Baró de Ribelles i com el Castell pertanyen a Pere Llabrés, casat amb Mercedes Bofarull i Viladegut i que resideixen a Palma de Mallorca.

 

 

 

 

Castell de Ribelles, a Vilanova de l'Aguda - La Noguera. Fotografia publicada al suplement del diari Segre, l'1 de febrer del 2021.                                  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Torre de Guaita i Mas del Baró de Ribelles, a Alella, Maresme

 

Sant Pol, quina hora es?

 

Hi ha una llegenda que parla de la instal·lació a Sant Pol de Mar d’un rellotge de sol al que li van posar una teulada perquè els elements atmosfèrics no el fessin malbé. D’altra banda la teulada impedia que el rellotge complís amb la seva funció informativa horaria.

M’he passejat per Sant Pol i no he trobat rastre d’aquest rellotge i si únicament del de la fotografia, que es més que res un reclam publicitari de l’Administració de Loteries que hi ha a sota.

Investigant una mica però, he trobat aquesta edició de Març del 1890 del diari “El Santpolench” en la que s’inclou una versió diferent de la historia del rellotge de Sant Pol. Aquesta versió està relacionada amb les vicissituds que la població va patir quan la guerra de successió al 1714, que van comportar la destrucció de les campanes i del rellotge “pùblich”.

El monarca va prohibir la reconstrucció del poble i els habitants havien de refugiar-se en tendes i en les barques a la platja, sotmesos a les escomeses de les tropes d’en Felip V, de les que no podien ser avisats per les campanes i d’aquí sembla que sorgí la dita “quina hora es?” que els santpolenchs utilitzaven de forma satírica per referir-se a la pèrdua de les campanes, del rellotge i de les llibertats nacionals.

 

 

 

El Castell del Comte (o de Godmar)

 

 

 

De vegades tens noticia d’algun indret proper  que pot ser interessant i et decideixes a desplaçar-t’hi per a conèixer-ho.

 

En una aplicació d’Internet m’havia aparegut el nom del Castell del Comte, ubicat a Badalona, que desconeixiem tant jo com la meva dona, tot i que ella n’és nadiua d’aquella ciutat.

 

I vam decidir acostar-nos hi seguint la curiositat impenitent que em desperta el visitar llocs que amaguen historia al darrera dels seus murs. La ubicació es al barri del Pomar Alt, per damunt de la B-20, en temps coneguda com la Pota Nord.

 

Veiérem un rètol molt deteriorat que anuncia la ubicació de l’esmentat Castell i només havent avançat pocs metres vaig pensar que no podia ser que s’hi arribes per aquell camí, tal es el seu estat  de deteriorament, ple de deixalles, restes de mobiliari llençats en els marges i brutícia. Tant era així que vaig fer marxa enrera per a buscar un altre accés.

 

Però pel retrovisor vaig veure reflectit l’edifici i vaig pensar que malgrat tot sí que aquell era el camí. Dono la volta altra vegada i aquest cop vam arribar al final de l’esmentat camí, que finalitza tot just a la ubicació del Castell.

 

D’aquest edifici se’n te constància des de l’any 1030, però tenint en compte troballes arqueològiques properes, es possible que fos bastit sobre restes de construccions més antigues, de l’època romana o fins i tot ibera. Els terrenys foren adquirits l’any 999 pel bisbe de Girona, Godmar, el que possiblement dones lloc a l’altre nom pel que es coneix: Castell de Godmar.

 

El territori s’anomenà la Quadra de Blanes, degut a que el Rei en Jaume el Conqueridor li va atorgar com a reconeixement a un Cavaller que va col·laborar amb ell a la conquesta de Mallorca:  Onofre de Blanes.

 

Tot i que l’edifici conserva traces d’elements arquitectònics gòtics, la realitat es que l’aspecte actual es deu a les reformes realitzades al segle XIX, que li donaren l’aire de castell medieval que te. En la seva renovació van ser aprofitats elements de l’antic Castell de Centelles, actualment derruït.

 

L’origen de la línia dels propietaris rau en la unió de la Casa de Centelles de l’Osona, amb la Casa de la Quadra de Blanes, de Badalona el 1674. Anteriorment membres de la Casa de Centelles s’havien establert a València, a Nul·les amb forta penetració als estaments nobiliaris de la zona i va ser l’esmentat any quan a conseqüència del casament d’en Vidal de Blanes amb Toda de Centelles es declarà la unió dels Blanes-Centelles.

 

Membres d’aquesta nissaga però van establir llaços matrimonials amb altres representants de la noblesa valenciana i aragonesa fins arribar als actual propietaris del Castell Godmar, els Marés-Saavedra, tot seguint la línia dinàstica.

 

Aquests i des de  l’any 2010 han transformat els terrenys circumdants en un camp de Pitch & Putt. I com no podia ser d’altra manera, les instal·lacions es dediquen també  a l’organització de casaments, banquets, reunions, etc. Ah! I a escenari per series de TV.

 

De viatges, altres histories i troballes.

La Doma

 

                                

Vista de La Doma des de la població de La Garriga

M’ha vingut l’afecció de recórrer punts propers a on visc per a visitar llocs que desconec o que conec poc. De moment no més lluny de quaranta km.

Per això m’he proveït amb una aplicació que recopila informació sobre aquests punts i els ordena per les seves característiques – arqueològics, religiosos, històrics, culturals, d’interès públic, com biblioteques, museus, edificacions, monuments, etc.

Un dels primers llocs ha estat una Església coneguda per el nom de La Doma, de la que no havia sentit parlar mai. I cap allà que me n’he anat.

La ubicació del GPS m’assenyalava un lloc a prop de La Garriga i m’ha costat una mica arribar-hi, perquè l’accés es una mica enrevessat, havent hagut de fer giragonses varies per l’autovia de l’Ametlla i per l’interior de la població de La Garriga.

Al final en arribar m’he adonat que es tracta d’un lloc que havia albirat un munt de vegades tot circulant per l’esmentada autovia en direcció al Figaró, però que mai havia pensat en desviar-me per a visitar-lo.

El primer que percebo es que l’Església en qüestió es el mig d’un cementiri. D’un extens i solitari cementiri. Be, carrego la camera de fotos i busco un camí per atansar-me a l’edifici de l’Església, tot provant d’eludir el passar pel mig del cementiri, però al final no em queda altra que pujar per unes escales que em deixen en una plaça rodejada de mausoleus, en la que s’obre la porta principal de l’Església. 

El nom de La Doma no ve de cap activitat d’equitació, com malament havia pensat en llegir el nom per primera vegada, sinó que prové del llatí hebdomada, que es referia als torns setmanals que realitzaven els clergues que l’atenien.

La primera referència a aquesta Església es troba en el Testament del Comte Miro de Barcelona, l’any 966. Sembla però que l’entorn havia estat habitat de molt abans, perquè s’hi han localitzat unes sepultures, presumptament d’època tardo romana, segles VI a VIII.

La nau central d’estil romànic data del segle XII, tot i que l’aspecte actual del conjunt prové del segle XVI. A l’interior entre altres objectes i mobiliari antic el més important es el retaule gòtic que presideix l’esmentada nau central, datat del final del segle XV i que lamentablement no vaig poder contemplar, donat que en el recorregut no vaig trobar ningú que em pogués facilitar l’accés a l’interior  de l’Església.

Aquest retaule va ser executat per el taller dels Vergós, de molta fama a finals del segle XV i començaments del XVI. A la nau lateral hi ha un altre retaule d’estil plateresc.

He rodejat doncs l’edifici, contemplant la part que està fortificada i he tornat a la placeta  de l’entrada on el primer que he copsat es que un dels mausoleus  edificats allí tenia la porta  oberta, una porta d'aparença pesada i historiada, de ferro forjat, flanquejada per dos enormes canelobres igualment de ferro forjat. Gairebé podria afirmar que quan he arribat no ho estava d’oberta.

Està clar que no crec en histories del més enllà, però aquestes coses no deixen de inquietar una mica en aquell ambient desangelat i solitari. Així que xino-xano he refet el camí fins on havia deixat el cotxe i he empres la tornada.

Desprès m'he assabentat que el panteó hi es sebollida na Maria Esturgó i fou construït per l'arquitecte modernista Joaquim Raspall. Aquesta dona de La Garriga, vídua d'un fabricant d'Artés, en Ramon Soler,   tenia un panteó al cementiri de Sant Gervasi, però ella el va cedir perquè hi reposessin les despulles del Poeta Joan Maragall.

 

 

 

Àngels protectors del Portal

Un rellotge de sol de l'any 1699, pintat amb sang de brau.

 

 

     La façana principal que fins no fa     gaire no es podia apreciar per la   presencia d'un frondós xiprer que   una tempesta es va endur el 2014

 

 

 

Des d'aquest comunidor els capellans feien exorcismes per allunyar les tempestes.

 

 

 

            L'escalinata de pujada a l'Església
 

 

           

                    Aquesta fotografia, que no es meva, correspon al retaule que no                                                             vaig poder veure.