Escric sobre la
burgesia catalana de començaments del segle passat i concretament d’una persona
que a priori en diríem en llenguatge actual que era un “self-made man”. Seguint
aquesta rutina d’esbrinar el que em trobo a prop, fa uns dies que em vaig situar al davant d’una masia que no havia vist abans, perquè s’amaga al darrer
d’una tanca presidida per una gran portalada. Encuriosit hi vaig entrar i vaig
parlar amb una persona que em digué que n’era de la familia dels propietaris
actuals, però que aquella finca era coneguda com la Casa Malagrida.
La persona que em
va atendre, m’informà que la casa havia estat propietat d’un “indiano” amb
aquest cognom i fins i tot hi ha un carrer a Premia de Dalt que s’anomena així.
No va tenir inconvenient en que fes algunes fotografies per la part exterior de
la casa que es mol maca, rodejada d’uns jardins atractius i amb una capella al
costat mateix.
Sembla que
la casa en si no pertanyia a l’indiano, de nom Manuel Malagrida i Fontanet, sinó a la familia de la seva muller,
però això ho abordaré mes endavant. Fent averiguacions he arribat al
coneixement de que aquest Malagrida va ser un home nascut el 1864 a Olot, fill
d’un notari i descendent d’una família italiana que es va establir a la capital
de la Garrotxa.
Tractant-se d’un
personatge aventurer, als setze anys marxa d’Olot per anar-se’n a Barcelona, on
treballa en una ferreteria. En complir els vint-i-tres, i seguint el seu
instint inquiet marxa altra vegada, aquest cop a Paris i sense tenir un propòsit
definit,
A Paris s’hi estigué
fins el 1890, any en que decebut per no trobar mitjans professionals
satisfactoris i possiblement esperonat per les pèrdues econòmiques que li
produí la seva afecció a les apostes en curses de cavalls, decidí fer un nou
salt a l’Argentina, mogut per la impressió que li va causar l’estand d’aquella nació a la Exposició Universal de
Paris del 1889, primer a Córdoba i desprès a Buenos Aires. Aquí la seva sort va canviar
notablement.
Inaugurà la seva
primera fàbrica de cigarrets el 1895 i a partir d’aquí va anar augmentant les
seves instal·lacions productores de tabac. Comptant a més amb una novedosa i
agressiva política publicitària va aconseguir configurar-se com el major
productor de tabac amb les marques Paris i Centenario.
Una d’aquestes
iniciatives fou la creació d’un Concurs Internacional de cartells per anunciar
els “Cigarrillos Paris” que va tenir dues edicions i en el que participaren notoris artistes, com per
exemple en Ramon Casas, tot i que no va ser guanyador del 1er. Premi. Els
originals d’aquests cartells estan dipositat en el Museu de La Garrotxa.
Fotografies (museus.olot.cat) del Museo de La Garrotxa El cartell es el d'en Ramón Casas
Durant la seva
estada a l’Argentina, en Malagrida va dur a terme una intensa vida social,
aparellada amb els seus interessos industrials i comercials. Un dels seus amics
allí va ser en Jaume Sensat i Sanjoan, el Marqués de la Manguera de El Masnou,
que mes tard, quan tornaren a Catalunya es va allotjar a la casa que en
Malagrida va fer construir al Passeig de Gracia, 27.
També va
desenvolupar una gran activitat fomentant les connexions entre aquella nació i
Espanya i una d’elles tingué un caire eminentment polític, la que el portà a
pertànyer a l’Asociación Patriótica Española de clara orientació monàrquica. Un
dels comesos principals d’aquesta associació consistia en la recol·lecció de
fons econòmics per ajudar a temes tant diversos com desastres naturals,
aportacions per ajudar en la guerra de Cuba o fins i tot la construcció d’un creuer
de guerra, el Mar del Plata. No es pot oblidar que bona part del tabac amb el
que les seves indústries fabricaven els
cigarrets procedia d’aquella illa.
Com a membre de
l’esmentada Associació va tenir molt de contacte amb membres de la Monarquia
espanyola, fins i tot el propi rei Alfons XIII, de qui va assistir a la
coronació. El 1910, en ocasió de la donació a Buenos Aires del “Monumento de
los Españoles”, va fer d’amfitrió de l’infanta Isabel de Borbó. Hi ha que dir que aquest monument no es un monument als espanyols, sinó que va ser un regal d'Espanya a l'Argentina pel Centenari de la seva revolució, que va ser encomanat a l'escultor Agustí Querol qui va morir abans de començar-lo, que qui el va substituir Cipriano Folgueras també va morir i que en definitiva la construcció d'aquest monument es va veure afectada per molts contratemps, naufragis inclosos, que van demorar la seva inauguració fins l'any 1936. Però això sería objecte d'una altra historia.
El 1903 s’havia
casat amb na Teresa Pons i Pullés, filla d’una família catalana emigrada a
Argentina, on la va conèixer, tot i que aquesta família a la data del casament
ja havia tornat a Catalunya. La celebració va constituir un esdeveniment
notable a la societat barcelonina de l’època, que va comportar la seva obertura als Malagrida. A partir d’aquest moment el
nostre personatge anà disminuint la seva presencia a Argentina, passant mes
temps a Barcelona, a on es fa construir la casa del Passeig de Gràcia, en la
que s’establiria definitivament el 1910.
Casa Malagrida, Passeig de Gracia, 27 de Barcelona
El 1913 inicià el
seu projecte de convertir una zona de la seva població nadiua, Olot, en un
barri dissenyat com a Ciutat Jardí. Aquest projecte començà per la
construcció de la seva pròpia residència, el Palau Malagrida, residència en la que s’hi allotjaren personalitats polítiques i econòmiques d’importància rellevant en aquells
moments, com el propi Alfons XIII que el 1927 assistí junt amb la
seva família a la inauguració del que s’anomenà l’Eixample Malagrida. Va convertir-se en un mecenes de la ciutat, fomentant i finançant nombroses obres i
institucions: com la Biblioteca Popular, la instal·lació de la xarxa telefònica o una
Escola que porta el seu nom. Aixì, repartía el seu temps entre Barcelona, Olot i la casa de la familia de la dona, a Premià de Dalt.
En política va
exercir càrrecs com diputat provincial per Barcelona i també com a Conseller
d’Hisenda de la Mancomunitat de Catalunya, a l’època de la “Dictadura blanda”
d’en Primo de Rivera. Malagrida morí a Barcelona el 1946, als 82 anys.
La figura d’aquest home revesteix el que en podríem dir una aparent contradicció entre les seves creences i simpaties polítiques i les característiques dels personatges amb qui es va relacionar per una banda i per l’altra la seva orientació
de caire catalanista. No es una contradicció que es redueixi a la seva persona,
hi ha molts individus de pes important en la societat catalana dels segles
XVIII, XIX i XX que han mostrat similars comportaments.
Com queda
exposat, va tenir molt bona relació amb instàncies monàrquiques i amb moviments
associats a aquesta filiació, com la “Unión Monárquica Nacional” acompanyant al
seu veí d’Olot el Diputat Lluis Pons i Tusquets. Va ser fidel seguidor del
Dictador Primo de Rivera, fins el final del seu règim i son ben coneguts el esforços d'aquest militar per laminar els trets identitaris dels catalans, la seva parla i la seva cultura.
Palau Malagrida, Av, Barcelona, 13, Olot
Amb els esdeveniments
que van succeir durant la instauració de la Segona República, es va anar
retirant de la vida pública. Quan esclatà la Guerra Civil, marxà a viure a
Itàlia, on l’aculli el règim d’en Mussolini. En acabar la guerra i quan va
tornar, cedí una part de terrenys dels que havía destinat el seu projecte de
Ciutat Jardí a Olot, perquè hi construïssin una caserna de l’exercit que va romandre activa fins als anys
seixanta.
Paral·lelament
però, sempre va fer gala del seu catalanisme i esmerçà esforços i cabdals en
l’execució de iniciatives, no únicament en la construcció del seu projecte,
sinó també en obres de caire social o en la organització de concerts i certàmens
culturals. El 1957 va ser nomenat Fill Predilecte d'Olot i Ciutadà Il·lustre.
La casa del
Passeig de Gracia es avui en dia seu d’una notaria i d’un bufet d’advocats. El
Palau Malagrida d’Olot, que va ser cedit al Municipi, es un Alberg de Joventut.
E
