10 de maig 2025

Un mosqueig

"Unos días antes de que empezara, la noches se hicieron más oscuras. Según el registro astronómico, la descripción de mi padre coincide con una rotura de la boveda celeste por causas desconocidas. En todo caso el cristal de la gran cúpula se recompone en unas horas, así que con el canto del gallo ya debería haber luz…Si se rompe la bóveda, ¿porqué hay menos luz? - Porqué se cuela la oscuridad del Universo."

 

Pàgina 119 del llibre del Xavier Ucles “La península de las casas vacías”. El dia 28 d’abril estava llegint aquestes paraules i reflexionava sobre l’escenari que pretenia evocar l’escriptor: els moments anteriors a la guerra civil, l’any 1936.

 

L'atmosfera que l'escriptor recrea d'aquells moments penso que te una certa correspondència amb l'atmosfera que estem vivint actualment: enfrontament de col·lectius diferents de persones, que bàsicament s'alineen en dos grans grups per la seva tendència:  esquerres i dretes.

 

Però dins de cadascun d'aquests grups també hi ha diferencies i controvèrsies entre subgrups atenent les diferents afiliacions a partits, si de cas de manera més notòria entre les fileres dels d'esquerra que entre les dels de dreta. Aquests estàn més orientats cap a una ideologia conservadora i de caràcter patriòtic (a conveniència) que exalten i obeeixen per damunt de tot, professant una unitat de criteri que els fa minimitzar les dissensions.

 

Contràriament al que fan els altres, els pretesos esquerrans, que les exacerben i les fan servir com eines per desacreditar-se entre si, obrint enormes forats que els impedeixen assolir objectius d'interès per la ciutadania.

 

I, segons l'Uclés, aleshores, en el juliol del 1936, es va produir una apagada. No se si metafòrica - he provat d'esbrinar si va ser real, però no n'he tret l'entrellat  - o va ser una evocació de la negror que se li venia al damunt a el país.

 

I el dia 28 d'abril passat sobrevingué una apagada general, de la que ningú en sap encara les causes. Una apagada general que de manera similar a quan vam patir la pandèmia ha obligat a la gent a quedar-se tancats a casa, a recórrer a la despensa per  cercar alguna cosa per menjar que no fos necessari cuinar, a fer servir una radio a piles per saber que estava passant, donat que no funcionaven ni els telèfons ni la TV i a il·luminar-se amb lots o espelmes.

 

Tot això m'ha portat a pensar en les recomanacions de l'Úrsula von der Leyen sobre la necessitat de disposar de kits de supervivència. I la suma de tot plegat m'ha produït un mosqueig notable.

 

De què ens estava tractant d'advertir l'Úrsula? Veient el panorama mundial amb conflictivitat per tot arreu: Russia- Ukraina, Israel-Gaza-Síria, l'Índia- Paquistà, repercussions de droga i delinqüència en paisos europeus, bel·licisme en nombrosos països africans...es possible que una apagada es pugui produir en qualsevol moment.

 


2 de maig 2025

Les presses


Les noticies sobre accidents d'automòbil amb resultat de mort s'han incrementat notablement durant els primers mesos d'aquest 2025, han augmentat un 40% les víctimes mortals amb 52 defuncions, respecte al mateix període del 2024.

I no m'estranya, perquè les afectacions circulatòries son notables i qualsevol les pot apreciar:

  1. Increment de trànsit de camions, més densitat de vehicles a les vies urbanes i interurbanes deguda a les deficiències del transport públic -especialment rodalies.
  2. Les pressions que reben els repartidors de mercaderies o de encàrrecs gastronòmics perquè facin les seves entregues en el menor temps possible.
  3. L'esverament de ciclistes o portadors de patinets que no respecten cap norma de circulació ni els espais que els estan reservats per ells.
  4. El consum de substancies estupefaents, alcohol o simplement medicines que tenen recomanacions inhabilitants per la conducció.
  5. La pressa. Amb o sense altres condicionants que la produeixin. Simplement la sensació de que tenir el comandament d'un vehicle ens permet empènyer l'accelerador, córrer, efectuar maniobres imprudents i tot per la sensació prepotent d'avançar a un altre vehicle o sortir els primers quan es posa verd el semàfor. O apurar el temps passant davant d'altres, tot i que els altres tinguin preferència de pas, com en les rotondes, els encreuaments de vies o les incorporacions en les autovies.
  6. Tot el descrit, si a més es fa descuidant l'atenció al govern del vehicle, si es parla per telèfon o es manipulen estris o documents de mentre es porta el manillar o el volant.

En fi i com a prova, el que em vaig trobar fa uns dies. Si hi una cosa que em posa molt neguitós es que un altre vehicle se m'enganxi al darrera sobre tot perquè sempre condueixo respectant al màxim la velocitat marcada. Tant es així que moltes vegades en el moment que puc m'aparto per deixar-lo passar i que em deixi tranquil.

 

Dons be jo estava circulant per la autovia i em dirigia al tanatori de la Vall d'Hebron, on m'havia de trobar amb un amic que hi havia hagut d'anar per assistir les exèquies d'un tercer a qui jo no coneixia, però amb qui el meu amic hi tenia una bona relació. Va ser per això que aquest amic em va demanar que l'acompanyes, perquè ell no s'hi veia amb cor d'anar-hi sol.

 

I de cop vaig notar el que dic, un altre vehicle se m'havia enganxat al darrera i m'estava pressionant perquè anés més de pressa i no em podia avançar per l'esquerra degut a la densitat de la circulació.

 

Pel retrovisor me'l vaig mirar i el vaig veure com desencaixat. Vaig pensar que segurament estava arribant tard a algun lloc i aquesta circumstancia el duia a arriscar la seva integritat i la dels demes. De cop va començar a fer-me ràfegues de llum per demanar-me pas o perquè acceleres.


Molts anys de conduir, no sempre amb tranquilitat ho haig de reconeixer, m’han fet arribar al criteri de que no paga la pena arriscar-se i per això em vaig arrimar tant com vaig poder a la dreta i va passar pel meu costat com una exhalació. De seguida el vaig perdre de vista i el meu pensament va ser "Au ves, un altre dia surt abans, coi!"

 

Amb tranquil·litat i en arribar al tanatori vaig aparcar i la meva mirada es fixà en que una mica més enllà estava el cotxe que m'havia avançat i que ara, veient-lo pel seu costat de l’esquerra, m'adonava de que tot el lateral lluïa uns desperfectes notables. No m'estranyà, tenint en compte la precipitació que havia lluït el seu conductor uns moments abans.

 

Uns instants desprès em trobava amb el meu amic en el vestíbul del tanatori i pujàvem a la sala de vetlla. Em va dir que la mort del seu amic havia estat com a conseqüència d'un accident de trànsit que li havia ocasionat un infart i em preguntà si l'acompanyaria a l'interior de la sala  per a fer-li el seu darrer comiat.

 

En principi m'hi vaig negar, al·legant que jo no el coneixia i que si era allí era per fer-li costat a ell. Va insistir dient-me que precisament per això em necessitava i finalment vaig accedir. Desprès de donar el condol a la vídua i a la filla que eren presents a l'entrada, ens atansarem, jo amb molta recança, a l'interior, on era dipositat el difunt en el seu taüt.

 

I allí un calfred em recorregué  l'esquena. La persona que hi havia a dins del taüt era la mateixa que moments abans m'estava pressionant a l'autovia perquè corregués més.

15 d’abr. 2025

Dimarts de Setmana Santa

 

Un dia una mica rúfol. L'Estartit pràcticament vuit i un munt de comerços tancats. Les terrasses de bars i restaurants, dels pocs establiments que es veien oberts, també s'exhibien desèrtiques.

 

La zona d'aparcament, que en altres moments pot semblar molt petita desbordada per la quantitat de vehicles que s'hi refugien, donava la sensació que proporciona l'aparcament d'una gran superfície comercial en un diumenge

 

Res a veure amb les aglomeracions estiuenques. O aquestes vacances de Setmana Santa fluixegen, o es que la gent encara no ha arribat. També potser es que es aviat, només ens trobem a dimarts.

 

Fem doncs un tomb i ni tant sols ens dediquem a aquell magnífic esport consistent en seure a la taula d'una cafeteria per anar mirant els qui passen i fent-los un imaginari vestit a mida:

 

"Guaita aquella que munta en bicicleta tot esbufegant, ja li cal fer exercici ja. O aquell altra que vesteix un anorac ben nòrdic però llueix les cames amb pantalons curts, tot i el vent que bufa, amb tal de lluir els tatuatges que li omplen cuixes i panxells."

 

No. Seiem en un banc des del que copsem els iots i velers amarrats als molls i jo dono pas als records de tantes vivències viscudes en aquest àmbit.

 

Les sortides amb la barca, fondejant en petites i amagades cales, navegant per la costa. Unes vegades a velocitat de creuer, o sigui més be lenta i altres fotent-li canya i fent saltar la barca per damunt de les ones, amb preocupació de la meva dona que es pensava a cada moment que ens anàvem a pic.

 

Entravessar la Foradada i gaudir de la sensació que dona governar per dins d'aquella cova i mirar al damunt, la cúpula interna il·luminada per milers de reflexos que la brillantor de l'aigua marina introdueix gairebé subreptíciament a l'interior.

 

El sol, la salabror de l'aigua lliscant al damunt de la pell i l'aturada en aigües calmes, a les Medes, a la Farriola o a Montgó per beure'ns una cervesa ben freda i donar-nos un banyet.

 

Això ja ha passat, la barca navega per aigües gallegues, que es on viu qui ens la va comprar i lo de sortir a la mar ens ho mirem de lluny, com no sigui que ho fem en una d'aquestes excursions per a turistes.

 

Ho enyoro, però en això, com en altres tantes coses, s'ensopega amb la realitat: que el temps passa i te n'adones que hi ha vivències que han quedat en el passat i que si be en aquells moments guardàvem la sensació que hi haurien ulteriors vegades en que les viuríem, ara hem d'acceptar que difícilment les tornarem a repetir.

 

Envellir vol dir renunciar a algunes activitats, derivat de condicionants físics essencialment. I hom s'ha d'adaptar a aquesta realitat, pensar que aquells moments van ser molt bons i es van gaudir abastament però que van produir-se en aquells moments.

 

S'ha de perdre l'optimisme? No. S'han de trobar altres incentius que en el futur permetin repetir aquesta rememoració i pensar "que be que m'ho vaig passar quan vaig fer allò". El que sigui, escriure, viatjar, veure's amb amics o, per exemple, participar en una exposició col·lectiva de fotografies temàtiques.

Navegant



Petals i llibres

Exposició col·lectiva
Biblioteca Jaume Perich 

25 de març 2025

Gent pacífica

 


Una hora tranquila, migdia i poc de sol a la plaça de l’Ajuntament. De tant en tant s’aixeca una mica d’aire, i tot i que no arriba a incomodar, si que comporta que ens anem desplaçant per sortir de les ombres que amb parsimonia van corren al ritme que marca pel cel aquell solet vergonyos.

 

Hem demanat el classic tallat de mig matí de mentre que esperem que vinguin els nanos, que estaven estudiant i ens han dit que en poca estona vindràn a passar un rato amb nosaltres. 

 

Unes taules mes enllà hi ha un grup de joves d’aquells que volen que la gent sàpiga que hi son. Un d’ells especialment tenía un to de veu, diguem-ne destacable, que sobresurtia per damunt de la dels demés membres del grup. Parlava d’arts marcials, de les que era evident que en deu ser practicant o per lo menys n’estava ben enterat, no ùnicament de tècniques i tàctiques, sinó també de la psicología i la sociología dels que les practiquen, destacant-ne les avantatges per el “self control”, per el desenvolupament físic i per la salut en general. Escoltant-lo diria que estava reunint informacio per preparar un llibre d’autoajuda encaminat a revelar les bondats d’aquestes pràctques.

 

Però a mi em va venir a la memoria la caratula d’un disc del Sabina, que representava un boxejador amb la cara ensangonada. Tot i que ja se que lo de la caràtula era pur maquillatge, però feia el seu efecte. I no se si el vaig evocar per les exclamacions a favor d’aquestes pràctiques per part  dels del grup cridaner o perquè en realitat penso que la imatge li escau a en Sabina.

 

En un moment donat desaparegueren sense que jo distret amb les meves elucubracions me n’adones, però aquesta sensació de tranquilitat va ser ben passatgera, perquè en breus moments van sortir altra vegada del bar, on havien anat a aprovisionar-se de cerveses perquè havent acabat les anteriors.

 

I també em vaig adonar que el nombre de persones d’aquell grup anava creixen amb la incorporació d’altres membres, potser no tant cridaires.

 

Em vaig fixar en el noi que duia la veu cantant o si no la duia ho semblava, per la seva capacitat de fer-se oir a llocs separats d’on eren, sense ajuda de cap megàfon. Un noi jove, alt i cepat, amb el cabell tallat ben curt, gairebe diria d’estil militar, molt a l’estil d’aquells que tot i dur el cabell curt, el dels costat del cap el porten gairebé rapat a cero. Lluia patilles acabades en punxa, custodiant un nas una mica aguileny i uns llavis fins que de tant en tant torçava, segons l’enfasí amb el que pretenia impregnar els seus arguments. Els ulls li ballaven inquiets, enfocant amb rapidesa i succesivament els demes personatges presents de mentre seguía amb l’enumeració de les virtuts de les pràctiques que glosava.

 

Vestia sense estridencies, jaqueta acolxada, una desuadora amb caputxa que li sobreeixía per damunt del coll de la jaqueta, pantalons texans i sabatilles esportives curosament netes.  Res destacable, a part de que no se si per la influencia del sol que incrementava la seva presencia a mida que avançava el migdia o per la de les cerveses que anaven consumint, es va anar desprenen de la jaqueta i la desuadora, quedant amb una camiseta aparentment més propia de platja a l’estiu.

 

Be, tampoc ho se massa,  veient la moda masculina actual que impulsa a molts homes a vestir amb anoraks propis de zones gèlides i al mateix temps lluint pantalons curts, sigui per ensenyar les cames o potser la pell ben plena de tatuatges.

 

Li estava comentant aquests pensaments a la meva dona, que de tant en tant es girava per apreciar l’escenari que jo li estava revelant i de cua d’ull m’adono que s’acosten dues nenes petites, d’uns cinc o sis anys, vestides amb estil propi de criatures  Disney: profusió de llaços i colors pastel.Venien contentes i rialleres, mirant enrera per constatar que la Sra. gran que les acompanyava i  que tenia tot l’aspecte de ser la seva avia, les anes seguint.

 

La Sra. les anava orientant, “nenes, a l’esquerra, no aneu tant depresa, aqui, aqui, seieu a aquestes cadires, va, qué voleu beure?, o potser unes patates fregides?  Era una Sra. gran, però tampoc tant. Mès propera als 65 que als 70, cabell tallat en mitja melena curta, rosa i uns ulls blaus que estaven pendents  del que feien les nenes, però no exclusivament, també desviava la mirada cap al grup sorollós que seguien animant la plaça i de mentre seguía guiant a les petites, que obeients, s’havien assegut. 

 

Immediatament però s’aixecaren i demanaren a qui tenia tota l’aparença de ser la seva avia que les deixes anar als tobogants i engronxadors d’aprop. La dona s’aixecà i tot fent una nova llambregada cap el grup va dedicar a les nenes un gest amb la mà, accedint a la seva petició. I a continuació ella va seure en una de la cadires lliures girant-se cap on nosaltres erem.

 

Observant de nou a la recent arrivada i fixant-me en l’abric de to canyella clar, em vaig adonar de l’estri que duia ben agafat entre el braç dret i el seu cos. Abans ja li havia notat que portava alguna cosa, però havia pensat que potser era un paraigües, sense pensar en que el dia no era plujós i per tant no semblava adient que el portes.

 

En veure-la de front vaig copçar que no era un paraigües, era un bat de beisbol! I no precisament de joguina. De fusta fosca, el que destacava a més era que a prop de la punta, per la part gruixuda, lluia embolicada una cadena de metall amb recies baules.

 

En fi un instrument agressiu - defensiu, que no em quadrava gens amb la imatge de la dona que el duia i menys amb l’aparença d’estar a cura de les dues menors. La mirada em llisca des la imatge d’aquella senyora i altre vegada cap el grup de pressumptes guerrers que ja devien anar per la cuarta copa cervesera.

 

I segurament no tenia res a veure, però em quedà una inquietud, tot preguntant-me a sant de què aquella avia portava una cosa que trencava la seva imatge de persona pacífica i entregada a controlar - i protegir? - les seves netes.

 

Com que no tinc prou confiança amb el personal del bar, em vaig estalviar de preguntar-los si en sabien alguna cosa i a instancies de la meva dona vam marxar, no sense girar-me un parell de vegades per mirar el que em semblava una incongruencia. Ves a saber, el mon està tant boig.

16 de jul. 2024

Els magnicidis - Joan de Canyamars

Aspecte actual de la casa de'n Joan de Canyamars
Aspecte actual de la Casa de'n Joan de Canyamars


       Atemptat contra el rei Ferràn II d'Aragó.


Avui que he estat llegint la noticia de l’atemptat contra el candidat a la Presidència dels EEUU Donald Trump, m’ha vingut a la memòria un fet semblant més a prop de casa nostra, si be va passar cinc-cents trenta un anys enrere.

El 7 de desembre del 1492 un home es va barrejar amb els síndics dels camperols que havien participat en una reunió celebrada amb el rei Ferran II d’Aragó, que tingué lloc al Palau Reial de la Plaça del Rei de Barcelona.

La reunió estava orientada a dirimir com s'havia d'aplicar la sentencia arbitral emesa pel monarca al monestir de Guadalupe el 21 d'abril del 1486, amb la que es pretenia resoldre les disputes entre els pagesos de remença i els seus senyors, que anteriorment havien conduït a les  guerres de remença. De fet obligava als pagesos a restituir castells ocupats i indemnitzar als senyors amb unes quantitats, que si be no eren  importants, en conjunt semblava que la balança s’inclinava a favor del feudals. A canvi aquests renunciaven als mals usos com el maltractament i altres conductes abusives.

En realitat aquesta nova situació va ser la base per un alliberament de la pagesia, que va pogué acollir-se a la lliure contractació emfiteutica, deixant enrera el sistema feudal d'alou i que a partir del segle XV suposà un avançament pel camp català que ni a la resta de territoris de la península, ni tant sols en els d’Europa s’aconseguiria fins els segles XVIII i XIX.

 

L’home que es va infiltrar entre els síndics per acostar-se al rei era un pagès que no estava d’acord amb com s’havia d’aplicar l’esmentada sentencia arbitral per que suposava que en definitiva la propietat seguiria sent dels nobles, tot i que algunes versions el consideren un llunàtic que volia ser rei enlloc del rei. I quan aconseguí ser-hi a prop, traient una espasa que duia amagada li clavà a en Ferran el Catòlic un cop al coll que no va ser una ferida mortal gràcies a que impactà en la cadena del Toison d'Or que el monarca duia posada i de la que es recuperà en breu temps.  Els guardaespatlles i concretament Iñigo López de la Cuadra que va perdre un braç en la baralla, van immobilitzar immediatament al pagès, de nom Joan de Canyamars i veí d'aquesta localitat del  Maresme. López de la Cuadra es retirà sota la protecció del rei a Somorrostro (Bilbao) i obrí una saga familiar en la que sembla s'hi comptava en els nostres dies en  Miguel de la Cuadra Salcedo, però aquesta es una altra historia.

La casa de'n Canyamars, tot i que modificada reestructurada amb posterioritat, encara existeix.

Dos dies més tard desprès d'haver-li arrencat la confessió de que ho havia fet perquè sentia la veu del diable que l'aconsellava en aquest sentit, al regicida el van esquarterar en mig d'uns ordalia de tortures comeses de mentre els passejaven per la ciutat.

 

La reina Isabel volia marxar corrent, perquè considerava que l'atemptat era una conxorxa dels barcelonins en contra de la monarquia, però finalment els Consellers van convèncer a la parella reial perquè es retiressin al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra (Badalona) on continuaria el restabliment del monarca i aprofitarien per esperar allí el retorn de l’Almirall Cristòfol Colom.

A qui va atemptar contra el candidat Trump, que a més havia matat a altres dues persones,  el van eliminar amb un tret net d'un franc tirador de la policia. I com a resultat, es possible que hagi proporcionat a en Trump un inesperat recolzament de cara als seus votants per les properes eleccions d'Octubre.


Bibliografía: Les cases pairals catalanes, J. de Camps i Arboix, Francesc Català i Roca 


 




1 - Dibuix de l'època sobre l'atemptat








                                                                                                                2 - Monestir de Guadalupe, vista actual.     










3 - Església de Sant Esteve a      

Canyamars.














4 - Claustre de Sant Jeroni de la Murtra




                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                        

                                                                               

5 - Finestral gòtic del segle XV conservat a la Casa Canyamars

14 de jul. 2024

Castell de Santa Florentina - Sant Vicenç de Montalt

 

                                                                                                                                                                   

La Sala Noble, presidida pel quadre de Pau Bejar, amb l'escena de la llegenda de les quatre barres de Guifré el Pilós

Circulant per la C32 en direcció a Barcelona, a l'alçada de Canet, se'l pot albirar per un moment a la dreta. Una construcció que si no saps que hi es et sorprèn, perquè no t'esperes veure un castell d'aparença neo-gòtica tant a prop de l'autovia. 

El castell actual està edificat damunt de restes de construccions més antigues, que segurament es remunten a l'època romana, possiblement una domus que explotaría el cultiu de la vinya en les terres circumdants.

Oficialment les referències que se'n tenen son del 1024 a nom del seu propietari en Gaudamir de Canet. Les torres fortificades, que li donen l'aparença predominant actual van ser construïdes més tard per el cavaller Ferrer de Canet que morí el 1251 i que va ser qui inicià el llinatge que a través d’aliances, matrimonis i herències ha arribat fins els nostres dies i dels que els darrers representants han estat els Montaner i els Campmany.

Tocant els Montaner, Julia de Montaner, esposa de Ricard de Campmany i filla de'n Ramón de Montaner i Vila, el creador de l 'editorial Montaner i Simón a l'edifici del carrer Aragó, on avui en dia resideix la Fundació Tapies, va morir el 1964 i la propietat dels castell va passar a nom de les seves netes,  Només la part de l casa forta roman en mans de les dues germanes Campmany i la resta va ser venuda el 2014 a una societat russa.

L'aspecte actual es degut a l'arquitecte modernista  nebot d’en Ramon Montaner, Lluis Domenech i Montaner, qui entre el 1908 i el 1910 va aconseguir harmonitzar l'aspecte medieval del castell amb aportacions arquitectòniques modernistes, no únicament en la seva estructura, sinó també en elements com vitralls, forjats, artessonats il·luminació, banys o mobiliari. També dissenyà la cripta on es enterrada la dona d’en Ramón Montaner, na Florentina Malatto-Dotto, per la qual i sota l'advocació  de Santa Florentina es confirmà el nom del Castell. 

Pel que fa als Campmany, en Ricard de Campmany era fill d'un comerciant barceloní, casat amb la germana de la dona d’en Lluis Domenech i Montaner. Es va dedicar a la pintura i a la creació d'elements decoratius, pel que va tenir una intervenció notable en la reconstrucció del Castell de Santa Florentina, Com a decorador va tenir una projecció important, col·laborant amb altres figures de la creació modernista catalana, com en Gaudí, Gallissà, Falqués, Masriera, etc. en l'ambientació de locals importants. Com per exemple el Cafè Torino, la vermuteria del Passeig de Gracia, que atenent a les poques fotografies que hi han era veritablement espectacular.

Avui en dia, a part de pogué visitar-lo, el Castell es dedica a l'organització d'esdeveniments com casaments, celebracions, convencions, etc. Alguns d'ells tant curiosos com la celebració  la festa dels morts vivents, amb les seves consegüents disfresses i decoració en consonància...

En el pati d'armes es poden observar diverses gàrgoles, però hi ha una que crida l'atenció  damunt de les altres i es la que representa una figura amb un nas prominent. Es diu que aquesta figura correspon al rector de l’església de Canet en l’època d’en Lluis Montaner, personatge que sembla que volia posar massa el nas - mai millor dit - en els temes dels Castell i l'arquitecte per ridiculitzar-lo el va fer plasmar en la figura de la gàrgola esmentada.

Ha estat escenari per rodatges de pel.licules i series, entre elles Joc de Trons. Els jardins que envolten el Castell també son mereixedors de fer-hi una bona passejada.


Les torres fortificades van ser incorporades per en Ferran de Canet, ambaixador davant de la Cort Pontifici d'Avinyó. En una d'elles es van guardar les reliquies de Santa Florentina, que li va donar el Papa Benet XII i que van suposar el nom del castell, refermat per el nom de la dona de'n Ramón Montaner, que es enterrada a la cripta del Castell





Entrada principal


Galeria de la primera planta. Moltes de les estançes del Castell van ser reconstruides amb peces provinents del Santuari del Tallat (Vallbona de les Monges)






La llar de foc en la Sala Noble del Castell 

                                                                                                                                                                 

Un dels dormitoris. El castell va estar habitat com a vivenda fins el 2014                                                                                                                                                                                                                                                                                       l                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                              

                                                                                                                                                                      

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                        Altres vistes del Pati d'armes                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                       

                                                                                                                                                                                                                                                                        
    
                                                                                  
L'escultor Carles Flotats i Galtes, originari de Canet de Mar, va ser el creador de les gàrgoles del Castell. Flotats es centrà en la escultura d'imagineria religiosa, seguint les passes del seu pare i per perfeccionar les seves obres fins i tot estudià anatomia en l'hospital Clínic. Aquesta es la referida al rector de l'Esglèsia  de Sant Pere i Sant Pau.