Dimarts de Setmana Santa

 

Un dia una mica rúfol. L'Estartit pràcticament vuit i un munt de comerços tancats. Les terrasses de bars i restaurants, dels pocs establiments que es veien oberts, també s'exhibien desèrtiques.

 

La zona d'aparcament, que en altres moments pot semblar molt petita desbordada per la quantitat de vehicles que s'hi refugien, donava la sensació que proporciona l'aparcament d'una gran superfície comercial en un diumenge

 

Res a veure amb les aglomeracions estiuenques. O aquestes vacances de Setmana Santa fluixegen, o es que la gent encara no ha arribat. També potser es que es aviat, només ens trobem a dimarts.

 

Fem doncs un tomb i ni tant sols ens dediquem a aquell magnífic esport consistent en seure a la taula d'una cafeteria per anar mirant els qui passen i fent-los un imaginari vestit a mida:

 

"Guaita aquella que munta en bicicleta tot esbufegant, ja li cal fer exercici ja. O aquell altra que vesteix un anorac ben nòrdic però llueix les cames amb pantalons curts, tot i el vent que bufa, amb tal de lluir els tatuatges que li omplen cuixes i panxells."

 

No. Seiem en un banc des del que copsem els iots i velers amarrats als molls i jo dono pas als records de tantes vivències viscudes en aquest àmbit.

 

Les sortides amb la barca, fondejant en petites i amagades cales, navegant per la costa. Unes vegades a velocitat de creuer, o sigui més be lenta i altres fotent-li canya i fent saltar la barca per damunt de les ones, amb preocupació de la meva dona que es pensava a cada moment que ens anàvem a pic.

 

Entravessar la Foradada i gaudir de la sensació que dona governar per dins d'aquella cova i mirar al damunt, la cúpula interna il·luminada per milers de reflexos que la brillantor de l'aigua marina introdueix gairebé subreptíciament a l'interior.

 

El sol, la salabror de l'aigua lliscant al damunt de la pell i l'aturada en aigües calmes, a les Medes, a la Farriola o a Montgó per beure'ns una cervesa ben freda i donar-nos un banyet.

 

Això ja ha passat, la barca navega per aigües gallegues, que es on viu qui ens la va comprar i lo de sortir a la mar ens ho mirem de lluny, com no sigui que ho fem en una d'aquestes excursions per a turistes.

 

Ho enyoro, però en això, com en altres tantes coses, s'ensopega amb la realitat: que el temps passa i te n'adones que hi ha vivències que han quedat en el passat i que si be en aquells moments guardàvem la sensació que hi haurien ulteriors vegades en que les viuríem, ara hem d'acceptar que difícilment les tornarem a repetir.

 

Envellir vol dir renunciar a algunes activitats, derivat de condicionants físics essencialment. I hom s'ha d'adaptar a aquesta realitat, pensar que aquells moments van ser molt bons i es van gaudir abastament però que van produir-se en aquells moments.

 

S'ha de perdre l'optimisme? No. S'han de trobar altres incentius que en el futur permetin repetir aquesta rememoració i pensar "que be que m'ho vaig passar quan vaig fer allò". El que sigui, escriure, viatjar, veure's amb amics o, per exemple, participar en una exposició col·lectiva de fotografies temàtiques.

Navegant

Petals i llibres

Exposició col·lectiva
Biblioteca Jaume Perich