La bola negra

Ahir vam anar a veure aquesta pel·lícula una mica encuriosits per el ressò  de la més que possible inclusió com a candidata als Oscar de l'any vinent. I també per el seu enquadrament amb personatges i moments històrics determinats que van afectar a l'Espanya dels anys 30 del segle passat.

 

La valoració que faig de la pel·lícula es positiva, tot i que no l'acabo de veure com a candidata per l'Oscar, malgrat la guinyada d'ull que suposa la inclusió de la Glen Close com a experta en l'obra de Lorca. Potser perquè li trobo reiteracions i escenes excessivament dilatades, com p. e. la de la neu quan el protagonista de l'obra teatral, en Carlos, es va extingint.

 

Però el que si em va impactar es una cosa que ja he experimentat en altres ocasions, com quan vaig visitar Dachau o vaig llegir la "Península de les cases buides", de l'Ucles: la apertura  d'una finestra a l'horror, a la destrucció d'essers humans per altres essers humans i no únicament des del punt de vista físic, sinó la seva destrucció anímica, mental i de sentiments, la seva anihilació per la manera de pensar, emocionar-se o gaudir de la vida. O simplement per enveja, odi, prejudicis o ira incontrolada.

 

L'escena en la que les forces vives del Casino: autoritats, clergues, policia, etc.  rebutgen la incorporació  d'en Carlos com a associat de l'entitat i fan servir el sistema de boles blanques o boles negres, per  en definitiva deixar-lo afora amb motiu de la seva presumpta homosexualitat, només especulada en els cercles "socials" de Granada,  es espectacular i al mateix temps un monument a l'estupidesa humana. Es diu que hi ha un paral·lelisme entre en Carlos i el propi Garcia Lorca i que els que van promoure el seu assassinat potser van ser membres de la seva pròpia família, representats entre aquelles forces vives.

 

De l'obra "La bola negra" d'en Lorca només es conserven quatre pagines manuscrites, que son les que han servit als Xavis com a base per construir la historia, en part idealitzada i en part referent a fets reals. Sí va existir en Rafael Rodriguez Rapún, que va col·laborar en el teatre universitari La Barraca, que Lorca va fundar el 1933 a Madrid i amb qui sembla que va tenir una apassionada relació fins la mort d'en Lorca el 18'agost del 1936. A conseqüència d'això en Rodríguez es va enllistar a l'exercit republicà, tot i que no va morir afusellat com mostra la pel·lícula, sinó com a conseqüència de les ferides rebudes en un bombardeig, exactament el 18 d'agost del 1937.

 

Ara però s'especula amb que en Lorca va tenir un altre amant, que el va sobreviure i visqué fins els anys vuitanta, treballant com a crític d'art en el diari ABC: en Juan Ramirez de Lucas. L'any 1984 va publicar uns poemes que presumptament li havia dedicat el poeta: "Sonetos del amor oscuro" i una carta que li va enviar poc abans de que l'assassinessin. Sembla que ambdós tenien intenció de marxar a Mèxic per visitar a la Margarida Xirgú.

 

Els demès personatges i circumstàncies serveixen com a fil conductor per a definir la historia fins l'any 2017, però no es corresponen amb la realitat històrica.

 

Gran treball tècnic cinematogràfic i efectes especials a càrrec de la filla d'una bona amiga nostra, la Laura Pedró: Un monstruo viene a verme, Way down, La sociedad de la nieve...

Que no han pagadooo!

Eh, eh, oiga!

Sento els crits darrera meu i em giro a veure que passa. Veig a un dels cambrers que atenien a la terrassa on la meva dona i jo hem estat asseguts, a la Rambla de Badalona, que amb pas ràpid i gest irat ens ve cridant i des de deu passes lluny ens esbotza “la cuenta hay que pagarla”.

Sorprès li contesto que ja l’hem pagat i ell branda el dataphon davant nostre i diu que no li consta.

Busco el tiquet per les meves butxaques, però abans de que el trobi ve un altre cambrer i diu “que tienen razón, ya me han pagado a mi”. El primer li diu que no en te constància, miren les seves anotacions i troben que el pagament havia estat atribuït a una taula diferent de la que estàvem.

Novament ens demanen excuses, aquesta vegada tots dos, i tracten d’explicar els motius pels que s’ha produït la confusió. Acceptades, però no em puc estar per menys de dir-los que abans de fer un numeret com el que acabem d viure  haguessin fet be de comprovar la realitat dels fets. També per què segurament un cop passat, no anirien a explicar a les persones que encuriosides havien presenciat l’episodi, com havien anat les coses en realitat.

Els vaig fer el retret sense aixecar la veu ni amb cap paraula altisonant i van tornar al seu comés no sense haver demanat novament excuses. I nosaltres també vam continuar el nostre camí, però en reprendre’l ens vam trobar de cara un home, si fa o no fa de la meva edat, que acabava de sortir d’una escala, portant uns bosses a les mans .

Dirigint-se a nosaltres ens diu que no els hi tinguéssim en compte perquè s’hi troben molt amb gent que marxa sense pagar. Li vaig contestar que jo no era d’aquests i que m’havia molestat la forma en que s’havia produït la crida d’atenció, imputant-nos que no haguéssim pagat.

Va insistir novament en que no els hi tinguéssim en compte i altra vegada li vaig manifestar que si havia desaprensius que no els pagaven les consumicions no era culpa nostra i que a més ni els havia escridassat, només els havia assenyalat que haurien fet be en comprovar la veritat abans.

L’home va girar cua, tot seguint el seu camí, però abans d’allunyar-se massa vam poder oir clarament que deia “tu ets un desgraciat”.

Em vaig quedar parat. Tampoc havia aixecat la veu ni havia blasmat els cambrers, només havia defès el meu dret i un bon senyor que passava per allí amb les orelles ben disposades es va permetre opinar que soc un desgraciat.

Ho vaig sentir, però lamentablement em vaig posar al seu nivell i li vaig dir “I tu imbècil”.

No diré que ens amargués el dia, però si que em va deixar un mal sabor de boca.

Obert 24 hores

 Es dilluns, i em dic vaig a aprofitar per portar al sabater per a arreglar unes sabates que tinc malmeses .  Així doncs agafo les sabates, les poso en una bossa i me´n vaig cap a "l'oficina" del professional en qüestió. De petit mirava amb curiositat els tallers d'aquests adobadors de calçat, sempre plens a vessar de sabates arreglades, sabates per arreglar i sabates abandonades pels seus propietaris. I sempre llocs de brutícia notable, cosa que en molts d'ells segueix mantenint-se.

 

M'adono que molt comerços semblen tancats i de cop i volta em recordo de que aquest dilluns, a part de ser dia de lliure disposició pel professors, també es festa al poble i per tant, el sabater roman tancat. Be, viatge en va. Però de tornada copso que els supermercats o botigues de queviures pakistaneses no estan tancades. Tampoc ho estan els nombrosos basars xinesos, les botigues d'ungles asiàtiques o les barberies amb l'acolorit pirulí que en altres èpoques eren típica senyal de totes, no com ara que assenyalen únicament les regentades per magrebins.

 

El cert es que hi ha una mena de comerços que obren tots els dies, festius o no, com per exemple els famosos supermercats 24 hores, normalment regits per pakistanesos. He consultat la normativa sobre apertura de botigues en dies festius i us haig de confessar que el garbuix i varietat de peculiaritats, excepcions i detalls específics m'ha immers en un mar de dubtes. He arribat a la conclusió que gairebé tots els comerços podrien obrir en festius si volguessin, però  hi ha dues línies clares: 

 

• Els gestionats per gent d'aquí, que traient aquells que específicament obren per que son necessaris en hores de festius, com hostaleria, farmàcies (amb la seva normativa específica), centres d'atenció mèdica, pastisseries o els instal·lats en zones turístiques, etc. normalment no obren en dies festius.
• Els gestionats per gent de fora, que independentment de que no siguin necessaris per alguna de les opcions contemplades abans, obren de totes maneres.

 

Es necessaria una regulació de la jornada amb les excepcions que calgui? Penso que si. Es necessari que hi hagi comerços que obrin a tota hora quan no es imprescindible? Penso que no. Perquè al darrera d’això hi ha una explotació tolerada de persones o el mateniment d’activitats de dubtosa legalitat i que a més fan la competencia a altres comerços que es cenyeixen a les pautes horaries normals. 

 

Podrien els responsables de comerços diguem-ne “normals” fer horaris més extensius en dies festius? Segurament, però aquí ensopeguem amb multiples perspectives sobre la qüestió.

 

El petit comerç majoritariament esta regentat per propietaris que no tenen possibilitat de pagar empleats  que cobreixin les hores en festius. Potser podrien fer-ho ells mateixos però tothom te dret al descans. Aleshores, com es que comerços gestionats per foranis ho fan? Perquè la seva filosofía sobre la feina es diferent de la d’aquí, no entenen els nostres conceptes, establerts desprès de molts anys d’avançaments socials, sobre jornada de treball i descans.

 

Coneguts son el episodis d’explotació de gent dels propis paisos dels propietaris dels comerços que estan subjectes nit i dia a la feina, dormint inclús en els locals del seu lloc de treball.

 

I devant d’això em pregunto que fan els organismes que han de vetllar pel compliment de les normes d’aquí i que tant sol.licitament actuen quan el transgressor  te ubicació i control per part d’Hisenda, Treball, Sanitat, etc.

 

Deixant a part que sembla poc acceptable la proliferació excessiva de comerços com els esmentats supers 24 hores, botigues d’ungles (per cert, la moda d’ungles super llargues i decorades com quadres abstractes la trobo horrible) de carcasses,  de telefon, basars en els que es dificil entrar per la ingent quantitat de productes en oferta - molts d’ells absolutament prescindibles. Tot això fa que vagi canviant la fesomia urbana i l’aproximi cada cop més a aquells escenaris de ciencia ficció tipus Blade Runner.

 

El mes d’Octubre passat van inaugurar a prop de casa un super Caprabo amb configuració d’aquestes botigues 24 h., perquè en realitat era una franquicia regentada per pakistanesos. S’hi van esmerçar, en part perqué suposo que la franquiciadora te normes mínimes de la gestió del negoci i de la qualitat dels productes a vendre. I dic era, perqué abans de Nadal ja havia tancat.

 

Em surten moltes dubtes sobre si els que ho van impulsar sabien ben be que estaven fent: el lloc, la mena de negoci, sobre si en dos mesos ja en tenien prou per saber que el negoci no aniría be… La inversió no devia de ser nímia, en un local d’uns 300 m2., parament,

frigorífics, carteleria, etc. L’altra sospita es si en realitat aquest es el negoci que es pretenia impulsar o hi havia altra mena d’interessos derivats sota aquesta aparença.