Gent pacífica

 

Una hora tranquila, migdia i poc de sol a la plaça de l’Ajuntament. De tant en tant s’aixeca una mica d’aire, i tot i que no arriba a incomodar, si que comporta que ens anem desplaçant per sortir de les ombres que amb parsimonia van corren al ritme que marca pel cel aquell solet vergonyos.

 

Hem demanat el classic tallat de mig matí de mentre que esperem que vinguin els nanos, que estaven estudiant i ens han dit que en poca estona vindràn a passar un rato amb nosaltres. 

 

Unes taules mes enllà hi ha un grup de joves d’aquells que volen que la gent sàpiga que hi son. Un d’ells especialment tenía un to de veu, diguem-ne destacable, que sobresurtia per damunt de la dels demés membres del grup. Parlava d’arts marcials, de les que era evident que en deu ser practicant o per lo menys n’estava ben enterat, no ùnicament de tècniques i tàctiques, sinó també de la psicología i la sociología dels que les practiquen, destacant-ne les avantatges per el “self control”, per el desenvolupament físic i per la salut en general. Escoltant-lo diria que estava reunint informacio per preparar un llibre d’autoajuda encaminat a revelar les bondats d’aquestes pràctques.

 

Però a mi em va venir a la memoria la caratula d’un disc del Sabina, que representava un boxejador amb la cara ensangonada. Tot i que ja se que lo de la caràtula era pur maquillatge, però feia el seu efecte. I no se si el vaig evocar per les exclamacions a favor d’aquestes pràctiques per part  dels del grup cridaner o perquè en realitat penso que la imatge li escau a en Sabina.

 

En un moment donat desaparegueren sense que jo distret amb les meves elucubracions me n’adones, però aquesta sensació de tranquilitat va ser ben passatgera, perquè en breus moments van sortir altra vegada del bar, on havien anat a aprovisionar-se de cerveses perquè havent acabat les anteriors.

 

I també em vaig adonar que el nombre de persones d’aquell grup anava creixen amb la incorporació d’altres membres, potser no tant cridaires.

 

Em vaig fixar en el noi que duia la veu cantant o si no la duia ho semblava, per la seva capacitat de fer-se oir a llocs separats d’on eren, sense ajuda de cap megàfon. Un noi jove, alt i cepat, amb el cabell tallat ben curt, gairebe diria d’estil militar, molt a l’estil d’aquells que tot i dur el cabell curt, el dels costat del cap el porten gairebé rapat a cero. Lluia patilles acabades en punxa, custodiant un nas una mica aguileny i uns llavis fins que de tant en tant torçava, segons l’enfasí amb el que pretenia impregnar els seus arguments. Els ulls li ballaven inquiets, enfocant amb rapidesa i succesivament els demes personatges presents de mentre seguía amb l’enumeració de les virtuts de les pràctiques que glosava.

 

Vestia sense estridencies, jaqueta acolxada, una desuadora amb caputxa que li sobreeixía per damunt del coll de la jaqueta, pantalons texans i sabatilles esportives curosament netes.  Res destacable, a part de que no se si per la influencia del sol que incrementava la seva presencia a mida que avançava el migdia o per la de les cerveses que anaven consumint, es va anar desprenen de la jaqueta i la desuadora, quedant amb una camiseta aparentment més propia de platja a l’estiu.

 

Be, tampoc ho se massa,  veient la moda masculina actual que impulsa a molts homes a vestir amb anoraks propis de zones gèlides i al mateix temps lluint pantalons curts, sigui per ensenyar les cames o potser la pell ben plena de tatuatges.

 

Li estava comentant aquests pensaments a la meva dona, que de tant en tant es girava per apreciar l’escenari que jo li estava revelant i de cua d’ull m’adono que s’acosten dues nenes petites, d’uns cinc o sis anys, vestides amb estil propi de criatures  Disney: profusió de llaços i colors pastel.Venien contentes i rialleres, mirant enrera per constatar que la Sra. gran que les acompanyava i  que tenia tot l’aspecte de ser la seva avia, les anes seguint.

 

La Sra. les anava orientant, “nenes, a l’esquerra, no aneu tant depresa, aqui, aqui, seieu a aquestes cadires, va, qué voleu beure?, o potser unes patates fregides?  Era una Sra. gran, però tampoc tant. Mès propera als 65 que als 70, cabell tallat en mitja melena curta, rosa i uns ulls blaus que estaven pendents  del que feien les nenes, però no exclusivament, també desviava la mirada cap al grup sorollós que seguien animant la plaça i de mentre seguía guiant a les petites, que obeients, s’havien assegut. 

 

Immediatament però s’aixecaren i demanaren a qui tenia tota l’aparença de ser la seva avia que les deixes anar als tobogants i engronxadors d’aprop. La dona s’aixecà i tot fent una nova llambregada cap el grup va dedicar a les nenes un gest amb la mà, accedint a la seva petició. I a continuació ella va seure en una de la cadires lliures girant-se cap on nosaltres erem.

 

Observant de nou a la recent arrivada i fixant-me en l’abric de to canyella clar, em vaig adonar de l’estri que duia ben agafat entre el braç dret i el seu cos. Abans ja li havia notat que portava alguna cosa, però havia pensat que potser era un paraigües, sense pensar en que el dia no era plujós i per tant no semblava adient que el portes.

 

En veure-la de front vaig copçar que no era un paraigües, era un bat de beisbol! I no precisament de joguina. De fusta fosca, el que destacava a més era que a prop de la punta, per la part gruixuda, lluia embolicada una cadena de metall amb recies baules.

 

En fi un instrument agressiu - defensiu, que no em quadrava gens amb la imatge de la dona que el duia i menys amb l’aparença d’estar a cura de les dues menors. La mirada em llisca des la imatge d’aquella senyora i altre vegada cap el grup de pressumptes guerrers que ja devien anar per la cuarta copa cervesera.

 

I segurament no tenia res a veure, però em quedà una inquietud, tot preguntant-me a sant de què aquella avia portava una cosa que trencava la seva imatge de persona pacífica i entregada a controlar - i protegir? - les seves netes.

 

Com que no tinc prou confiança amb el personal del bar, em vaig estalviar de preguntar-los si en sabien alguna cosa i a instancies de la meva dona vam marxar, no sense girar-me un parell de vegades per mirar el que em semblava una incongruencia. Ves a saber, el mon està tant boig.