Avui, dia de l'escultor

Avui 6 de Març, se celebra el dia Internacional de l’Escultor, instituït com a homenatge per tots els artistes professionals d’aquesta disciplina que ens ha aportat treballs tant i tant importants, des de la més remota antiguitat.

 Comptin com a mostra les freqüents imatges de les deesses de la fertilitat, presents a totes les societats antigues, les colossals escultures egípcies, els mestres grecs, Fidias, Praxíteles, Mirón, l’eclosió escultòrica de l’època romana – tot i que sembla que la major part d’escultors en aquella època provenien de Grècia -  els grans escultors italians del Renaixement: Miguel Angel, Donatello, Bernini i els més propers Canova, Rodin, Giacometti, Bourgeois, Botero, Subirats o Plensa. En fi, que no pretenc fer una llista d’escultors que seria inacabable, sinó fer referència d’ells als efectes de la celebració d’avui.

 Que es realitza el 6 de març, perquè en aquesta data del 1475 va néixer Miguel Àngel. I també vull evocar un escultor molt més modest, el meu avi. De fet ell va treballar en el taller d’escultura d’en Josep Llimona. Com es sabut aquest escultor va crear obres emblemàtiques per la ciutat de Barcelona,  per molts altres llocs de la península i també a Buenos Aires.

A part d’aquestes obres també es dedicava a la branca de l’escultura funerària, que durant molts anys i sobre tot des del punt de vista modernista, va tenir gran ressò entre gent acabalada. Va tenir molts clients indians i entre ells algun de notable que darrerament ha despertat expectació com a conseqüència de l’emissió d’un espai televisiu... 

En una d’aquestes escultures treballava el meu avi, que era el del barret, quan li van fer la fotografia del principi. L’estàtua està en el cementiri de Figueres, presidint el sepulcre de la família d’en Manuel Janer i Destort.

 

       

El taller d'en Josep Llimona es va encarregar de les escultures incloses en les estacions del Viacrucis de Montserrat, tot i que qui se'n va responsabilitzar en directe va ser l'escultora Margarida Sans Jordi, deixeble d'en Llimona i que va fer servir els recursos del taller. El meu avi hi participà.

En la fotografia la meva avia i el meu avi, visitant les estacions del Viacrucis. De les originals en queden poques, degut a que van quedar malmeses com resultat de despreniments de roques. En concret la que es veu a la fotografia era la Quarta, "Crist amb la Creu".

Les que no van poder ser recuperades ni parcialment, es substituïren per representacions creades per l'artista multidisciplinari Domènec Fita i Molat.

 

El mon es petit i està ple de coincidències. - El tràfic d'esclaus

Divendres vaig participar en un dinar d’amics i amigues d’un curs a la universitat. En la taula va sorgir una conversa sobre el documental que tv3 ha produït: “Negrers, la Catalunya esclavista”.

La idea tant sols, produeix rebuig. Però el cert es que n’hi van haver. Està clar que el més famós i blasmat va ser l’Antonio Lopez, Marques de Comillas, de qui fins i tot l’any 2018 es va retirar la estàtua que  tenia dedicada a la Plaça del seu nom, al costat de Correus.

 

Però no va ser l’únic i des d’aquí es van noliejar molts vaixells que es dedicaren a aquest tràfic inhumà i innoble. Com per exemple el del capità Ventura Riera, comandant del  llaüt Bayhano construït a les Drassanes de Vilassar de Mar. Mitjançant l’exvot que reprodueixo i que actualment està dipositat en el MNAC, donava les gràcies a la Verge de l’ermita de La Cisa  per la seva intercessió en evitar-li ser capturat per un vaixell de guerra anglès que perseguia transports negrers, fet ocorregut el 1846, davant de la costa del Brasil.    

                            

 

No creieu que la persecució del vaixell anglès es devia a un afany de preservar els drets dels pobres esclaus capturats. La historia es més complexa i l’origen bastant més antic.

 

Essencialment des de Catalunya el que es feia, com he destacat, era noliejar vaixells que anaven a recollir esclaus a les costes d'Àfrica en estacions a càrrec d'holandesos o portuguesos i els transportaven a paisos americans. Allí eren venuts per a utilitzar-los sobretot en explotacions agrícoles, moltes d'elles propietat d'empresaris espanyols.

 

L’Emperador Carlos I d’España i V d’Alemanya ja va tenir intervenció en el negoci negrer i se’n beneficià, mitjançant una mena d’impost sobre els cost de venda dels esclaus, que podia arribar a ser d’un 25%. I que anava directament a la seva butxaca.

 

Aquesta contribució es va mantenir en benefici dels successius membres de la dinastia que ocupaven el tron del país, fins a arribar als Borbons. En Felip V va negociar amb els anglesos la cessió d’aquest “dret” a canvi de la seva retirada de la Guerra de Successió ("Asiento de negros", Tractat d'Utrecht). Amb aquest acord es va deixar de donar suport a Catalunya per part de tots els intervinents i van reconèixer com a Rei en Felip V.

                             

En el segle XIX els britànics van decretar varies lleis sobre l'abolició del tràfic i de  l'esclavitud. I convidaren a altres nacions a imitar-los, si be els resultats no sembla que tinguessin un gran impacte, al menys durant el període entre 1807 i 1870. En tots aquests anys només es va dedicar un miler de vaixells i unes mil persones a tasques de persecució i per a evitar-ho.

 

O sigui, que no se ben be si el que feien els vaixells anglesos era perseguir el tràfic d'esclaus o la intromissió dels navilis estrangers en aquesta antiga “exclusiva”.

 

A Espanya es va declarar l'abolició el 1837, però afectava tant sols a la península, perquè va seguir vigent per les colònies, com Puerto Rico, que la va obtenir el 1873 o Filipines. Cuba on hi van arribar a haver 400.000 esclaus, va ser  la darrera en obtenir-la el febrer de 1880. Una forma d'aplicar-la va ser la de decretar la "Llibertat de ventres", que volia dir que les mares seguien sent esclaves però els fills en néixer ja eren lliures.

 

Malgrat les corrents abolicionistes, la monarquia borbònica, des de la reposició de Fernando VII, passant per la Regent Maria Cristina i fins la reina Isabel II (coneguda com "La Reina Castiza" i a qui el Papa Pius IX evocava com "Puta pero pia"), es va beneficiar de quantioses compensacions, gràcies a acords de protecció per el tràfic amb armadors bascos i catalans. Molts d'aquests cognoms estan avui en les arrels d'empreses que cotitzen a l'Ibex 35.

 

Les dades que es contemplen sobre el tràfic d'esclaus d'Àfrica a Amèrica son les següents:

 

Estats Units / Amèrica del Nord Britànica 1.775.000 al nord i 3.950.000 a les colònies del sud^.

Portugal / Brasil 4.650.000

Gran Bretanya 2.600.000

Espanya 1.600.000

França 1.250.000

Països Baixos 500.000

Dinamarca 50.000

Altres 50.000

 

A part dels armadors que realitzaven el tràfic, molts empresaris catalans establerts en aquelles colònies van utilitzar ma d'obra esclava i se'n van beneficiar. Més o menys el repartiment del rendiment en una explotació sucrera, quedava de la següent manera:

 

Material                                       65,3 %

Personal assalariat                    24,4 %

Esclaus                                       10,3 %

Guanys abans impostos             7,8 %

Rendiment net                              2,5 %

 

Malgrat això aquests rendiments suposaven uns ingressos espectaculars per els empresaris de noms ben coneguts, com l'Antonio López, els Vidal-Quadras, en Güell i Ferrer, els Xifré i Casas, en Biada i altres que no participaven en el tràfic, però si es beneficiaven de la compra d'esclaus. Aquests ingressos els invertien en promoure empreses industrials, de serveis i edificis residencials, com es el cas dels Porxos d'en Xifre al Pla de Palau, promogut per l'arenyenc Josep Xifré i que en el seu moment, 1840, va ser l'edifici més espectacular de Barcelona. On es el restaurant "Les set portes" inaugurat a la mateixa època.

 

O sigui, que es cert que hi van haver catalans embolicats amb temes d'esclavitud, però ni van ser els únics (i no pretenc disculpar-los) ni van ser exclusivament l'origen de l'auge de la industria o de la construcció modernista a Catalunya.

 

I per a rematar-ho, en acabar el dinar se m'acudi tornar a peu a buscar el tren a la Plaça Catalunya, baixant per la Rambla. En arribar a prop de l'encreuament amb el carrer Diputació em cridà l'atenció un vestíbul davant del que hauré passat desenes de vegades, però no se perquè aquesta m´hi vaig fixar millor i hi vaig entrar. A la porta una placa anunciava que l'edifici era conegut com a Casa Rodolf Juncadella. Investigant informació sobre aquesta família, m'he assabentat que va estar lligada al desenvolupament industrial de Barcelona, en el terreny del tèxtil, amb la creació d'una fàbrica de vapor al Barri del Raval. Però això donaria per una altra historia.

 

El que si vull de moment es destacar que el pare del titular d'aquesta casa, Jeroni Juncadella, que arrancà la saga i va fer-se construir un edifici al Carrer Ferran, 30,  va ser fundador el 1863 de l'entitat Crèdit Mercantil. I sabeu qui n'era el principal accionista? L'Antonio Lopez i Lopez, uns dels negrers de qui es tracta més amunt.

 

 

La vermuteria - crims

 

Estava buscant informacions sobre l'extinció de la Mancomunitat de Catalunya, propiciada per la intervenció del Dictador Primo de Rivera i amb objectiu de copsar quina era l'atmosfera que es vivia en els anys 1924-1925, època en la que es va produir l'esmentada extinció, vaig recórrer a l'hemeroteca de diferents medis per llegir articles publicats en aquells temps.

Entre la quantitat de publicacions examinades, em va sorprendre trobar aquest article sobre la mort d'una noia jove, el 21 d'agost del 1925, de la que es va especular si es tractava d'un suïcidi o d'un crim, donat que si be la noia va caure d'un cinquè pis en un edifici del carrer Escudellers, sembla que en l'autòpsia li van trobar una ferida a l'esquena, compatible amb l'entrada d'un projectil del calibre 6,35.

 

Encuriosit vaig seguir buscant informacions relacionades amb aquest fet, escomès per la sensació escampada amb la actual sèrie Crims que es dedica a intentar afegir llum a la foscor. Tractant d'esbrinar que va passar o qui van ser el o els responsables de crims o de fets , uns amb resposta i altres sense.

 

Ja d'avançada us diré que mai es va trobar el culpable d'aquest fet, que amb el temps es va anar esmorteint com a noticia, fins a desaparèixer del tot amb l'arxiu de les actuacions que es va produir el maig de 1926, o sigui, només nou mesos després del succés.

 

Qui era Dolores Bernabeu?

 

D'origen valencià, la família s'havia traslladat a Barcelona per a intentar trobar millors condicions de vida. Però com tantes altres en aquella època, els seus objectius es van esgarriar. Els somnis de convertir-se en una estrella del espectacle i gaudir d'un vida de luxes i distincions van aterrar quan amb 16 anys es va haver de dedicar a la prostitució per sobreviure.

 

Tenia una germana gran, de nom Virginia, que estava amistançada amb un element sòrdid, en Conrad Maynou, delinqüent i estafador habitual. Aquest fulano també es va embolicar amb la Dolores, el que ocasionà que la germana marxes a viure a Paris. El dia de la mort de la noia el Maynou estava a la presó, per una estafa que va fer a Mallorca, cosa que segurament li estalvià que l'acusessin de l'assassinat.

 

La Dolores freqüentava el carrer Escudellers per els seus "assumptes" i concretament la nit de la seva mort havia estat bevent en companyia d'alguns homes al Grill Room d'aquell carrer, establiment que encara existeix avui en dia.

 

El Petit Torino o el Palau del vermut.

 

Aquest establiment el va fundar el 1902 un italià anomenat Flaminio Mezzalama, que havia vingut a Barcelona el 1893 per a expansionar la beguda originaria de Turin, el vermut de la casa Martini&Rossi. Amb aquest propòsit va voler basar-se en un local emblemàtic i contractà per el seu disseny a l'arquitecte Puig i Cadafalch. El va obrir al carrer Escudellers i l'anomenà Petit Torino.

 

Seguint aquesta linia, va obrir més tard un local al nº 18 del Passeig de Gracia, que va anomenar Torino, i que segons testimonis d'aquella època i de les fotografies que en queden, era realment espectacular.

 

En la configuració i decoració d'ambdós locals hi van participar arquitectes, decoradors i professionals de renom, entre ells l'afamat decorador Ricard de Campmany, propietari del Castell de Santa Florentina, l'Antonio Gaudí, l'Antoni Maria Gallissà, en Pere Falqués, l'impresor Ermenegild Miralles, llums d'en Masriera, forjats d'en Quintana, ebenistes Calonge i fills...Els mobles els van importar des de Viena o Venècia.

 

Tot això no va tenir massa llarg recorregut. En morir en Mezzalama el 1911 es va tancar el local del Passeig de Gràcia, avui en dia una joieria i el del carrer Escudellers va ser adquirit per un restaurador, en Jaume Gibert que li va canviar el nom per Grill Room. En l'actualitat es manté amb el mateix nom i pràcticament la mateixa decoració de començaments del segle passat.

 

El Grill Room, en l'any 1925 tot i estar en el que ja es coneixia com a "Barri Xino" era molt freqüentat per membres de la burgesia catalana en busca de l'ambient que s'hi podia trobar per aquells entorns i aquest era l'escenari on es desenvolupaven les activitats de la Dolores Bernabeu.

 

Que va passar aquella nit?

 

Aquella nit la Dolores va estar alternant i beven en companyia d’un grup de persones. Sobre les 22:30 va decidir marxar per retirar-se, tot i que algunes versions assenyalen que en realitat van passar a seguir la festa en la vivenda on residia.

 

En un moment determinat sembla que li va demanar un paper a una veina. Aquest paper va ser trovat en ua capseta de bombons a la seva habitació, amb la inscripció de que no es culpes a ningú de la seva mort. La Dolores no sabia escriure i a penes podia posar el seu nom amb lletra de pal. Tot i així els perits caligrafs van acreditar que la nota l’havia escrit ella, en confrontar-la amb la signatura d’un compte.  

Bibliografía: La mort misteriosa de Dolors Bernabeu. Josep Sala i Cullell

La Vanguardia, edició 25, 28,29 i 30 d’agost de 1925 - 2, 5 i 25 de setembre de 1925 i 6 d’octubre de 1925.

 

 

 

Can Teixidor els Planella i els Fiveller - El Masnou

                                      

Segurament si heu agafat la carretera N-II en direcció al Masnou, o be també des del tren en el mateix sentit, l’haureu albirat. Un edifici amb aspecte fortificat, enfilat al cim d’un turó, des d’on s'abasta una amplia vista sobre aquesta part de la costa del Maresme i sobre la Barcelona que a la distancia sembla endormiscada.

Es la Masia de Can Teixidor, de la que el darrer propietari fou en Gaietà de Planella i de Fiveller, Comte de Llar, Baró de Granera i Senyor de Castellcir.

Aquest home fou un humanista ben reconegut en el segle XIX, membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Acadèmia de l’Arcàdia de Roma. Va composar nombrosos poemes i realitzà  estudis sobre l’historia de Catalunya especialment en l’època romana.

En morir sense descendència el 1863, va deixar constituïda una Fundació administrada per tres marmessors, que han anat succeint-se segons les normes estipulades per el propietari i avui en dia continua sota aquest règim d’administració. La finca estava dedicada a explotació agrícola i tenia un molí que va funcionar fins el 1957 i del que es conserva la maquinaria i la estructura que la suporta. A l'entrada, a ma esquerra hi ha una capella dedicada a la Verge de Montserrat, on està enterrat el darrer propietari.

Aquesta ubicació ha comptat amb presencia humana des de molt antic. De fet en excavacions realitzades s’hi ha trobat testimonis de construccions i materials corresponents a l’època romana. Conegut com a Torre del Molí fins el 1676 va ser un nou propietari, en Jaume Teixidor, qui li va donar el nom que ostenta en l’actualitat.

La mare d’en Gaietà fou una Fiveller, descendent d’en Joan Fiveller, (*) . Na M. Antonia de Fiveller va tenir un cunyat no menys famós, casat amb la seva germana M. Francesca: en Manuel Felip de Amat, el Virrei Amat de qui porta el nom una famosa plaça de Barcelona.

El Virrei devia de ser un personatge de mocador i traca. Nascut a Vacarisses el 1704, ben aviat va destacar per les seves dots militars, participant en nombrosos fets bèl·lics, sempre a favor dels Borbons, que el van portar fins la dignitat de Mariscal de Camp. L’any 1755 va ser nomenat Governador de Xile, on va desenvolupar una important tasca, tant en la vessant militar com en la d’obres públiques.

El 1761 va passar a ser Virrei del Perú on va continuar amb els seus objectius de millorar fortificacions i estaments militars a la vegada que realitzava obres d’acondicionament i millora d'infraestructures civils. Això sense descuidar un increment notable de les remeses que s’enviaven a Madrid, doncs no s’ha d’oblidar que a la zona de la seva competència estaven les més productives mines de plata.

Al Perú va conèixer a na Micaela Villegas, que va convertir en la seva amant quan ella tenia 14 anys. En aquell moment ell en tenia 57. La relació va durar 14 anys i devia de ser realment tempestuosa per les abrandades baralles que tenien sense que els importes fer-ho en públic, cosa que les convertia en l’escàndol social d’aquells temps entre les classes criolles que li tenien jurada. Ell li cridava “Perra Chola”, el que va esdevenir en el malnom que li va quedar: la Perricholi.

Van tenir un fill en Manuel Amat i Villegas, que anys més tard col·laboraria amb el General San Martín en l’emancipació del país, que es va independitzar d'Espanya

El Virrei va ser acusat diverses vegades de corrupció, però se’n va sortir prou be, tot i que el 1776 va ser cessat i tornà a Espanya, on es va casar per poders amb l’esmentada M. Francesca de Fiveller, que van fer exclaustrar amb aquesta finalitat. Per ella va fer construir un també molt conegut Palau: La Virreina de Les Rambles. Ell va morir el 1782.

Ja se que aquesta historia del Virrei te poc a veure amb la Casa o la Fundació Teixidor, més enllà del parentiu, però es que el mon es un mocador.

Manuel Amat i de Junyent

Gaietà de Planella i Fivaller

El Götheborg

 

Aquest vaixell que des del passat 27 d’Octubre està atracat en el Moll de la Fusta de Barcelona, es una rèplica de l’original que botat a Suècia l’any 1738, va naufragar el 12 de setembre de 1745 en entrar en el Port de Götheborg.

Així va acabar l’efímera existència d’aquest  vaixell, noliejat per la Companyia Sueca de les Índies Orientals a fi de realitzar transport de mercaderies entre Suècia i el llunyà Orient. De fet quan la roca Knipla Börö s’interposà en el seu camí, ben a prop del destí, transportava te, porcellana, espècies i seda, resultat del seu tercer viatge, dels tres únics que va fer.

No es coneixen els motius del naufragi. El mar estava en calma, la ruta era ben coneguda per el capità i el pilot responsables de les maniobres...

Gairebé tota la càrrega es va recuperar, el que va permetre que no es registressin pèrdues econòmiques i fins i tot es va produir algú benefici. Tampoc va haver de lamentar-se cap baixa de persones. M’agradaria conèixer la opinió dels responsables de la asseguradora de l’època.

Les restes del vaixell van romandre molts anys en el lloc del naufragi. El 1983 van començar les tasques per localitzar el que en quedava i tractar d’esbrinar com estava construït, informació que serviria com a base per fabricar una copia el més fidedigna possible de l’original, respectant a més les exigències de la navegació actual.

Finalment el 2003 es va avarar aquesta copia que realment impressiona i que des de aleshores s’utilitza com a vaixell escola, per investigació  i rememoració de les rutes marítimes que seguia l’original. De fet aquesta estada hivernal a Barcelona es una etapa en la navegació cap a mars orientals.

 

 Alguns d'aquests canons son originals recuperats del vaixell enfonsat 

 

 

El dia dels difunts, l'Halloween i els romans

 

Si penseu que Halloween es una invenció moderna esteu en un error.

Des de temps immemorials i per aquestes mateixes dates, a finals d'Octubre, es celebra el culte als morts.  Els Celtes tenien instituït el Samhain  amb el que commemoraven la vinguda de l'hivern, època que consideraven que els esperits dels morts tornaven i campaven al seu aire.

 

Amb la dominació romana, aquests es van empeltar de les tradicions celtes i instituïren la Feralia, honorant els difunts i La Pomona, homenatge a la deessa de la fruita i els arbres, que seria possiblement precursor dels jocs amb pomes que es fan entre les activitats pròpies del Halloween.

 

Fins que en el segle VII el Papa Bonifaci IV seguint el criteri d'adaptar les festivitats paganes a la tradició cristiana, va fixar l'1 de Novembre com a dia de Tots Sants, que en realitat es el preludi de la celebració del següent dia 2 de Novembre, el dia dels Fidels Difunts. D'anècdotes com aquesta la Església Catòlica en va ple, tot i que no es l'única religió que fa servir aquesta mena d'estratagemes.

 

Una de curiosa es que tothom creu que a les catacumbes romanes s'hi enterraven els cristians perseguits i massacrats pels romans. Sembla que no, que això va ser resultat de que el Papa Damàs I, nascut a l'actual Portugal, baixant  un dia a les esmentades Catacumbes va començar a identificar els allí enterrats segon qualsevol adorno o senyal que estigués present en la làpida: que hi havia una fulla, aquest cristià, un símbol tot i que no es conegués el significat: aquest o aquesta cristià. I així va crear la llegenda que ha estat  present històricament i que fins i tot Hollywood ha recollit en molts "peplums"

 

Una altra curiositat es com l'Església en la seva penetració en les estructures de l'imperi, tant d'orient com d'occident, va anar adoptant les formes pròpies de projecció i identificació dels poders imperials, com cerimonial, administració, protocols, organització, etc.. Algunes d'aquestes formes perduren encara avui en dia. Però aquesta es una altra matèria.

 

El terme Halloween es una derivació de Old Hallowmass en angles antic, que es transformà, tenint en compte la data de celebració del Samhain el 31 d'Octubre, en All Hallow Eve i finalment per contracció en Halloween.

 

Casa Coll i Regàs a Mataró

 

L'arquitectura modernista va suposar una transició que trencà amb els estils més clàssics vigents fins el segle XIX, derivant cap a formes més suaus i introduint en la construcció corbes, adorns, figures i escultures integrades en les estructures tant en els exteriors com en els interiors i la utilització de materials diferents  en arquitectura com el ferro forjat. El Modernisme va canviar el concepte d'edificació, per a simultaniejar-lo amb el de obra artística.

Es conegut que a Catalunya entre els anys 1885 al 1910 es va produir una notable eclosió de l'arquitectura modernista, propiciada per la presencia de grans arquitectes com Rogent i Amat, Domènech i Montaner,  Puig i Cadafalch i el propi Antoni Gaudí, entre molts altres. I també per la presencia d'una burgesia propietària de grans negocis, que aprofitant aquesta corrent va encomanar la construcció de palaus, edificis, cases i també monuments funeraris, que els donaven una empremta especial en el seu àmbit econòmic i en la seva projecció social.

 

A la Casa Coll i Regàs  vull referir-me en particular, dissenyada per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, dissenyador de nombrosos edificis modernistes per tot Catalunya i natural de Mataró, on va néixer.

 

Joaquim Coll i Regàs fou un empresari del sector del tèxtil, nascut el 1855 i descendent d'una família que arrencant des del seu besavi,  s'havia dedicat a la fabricació de peces de calceteria, mitges i gèneres de punt en general. A part dels mercats peninsulars, va tenir una gran projecció cap mercats centre americans, Cuba i Puerto Rico.

 

L'any 1897 va decidir transformar dues cases de la seva propietat, situades en el Carrer Argentona de Mataró, per a habitatge propi i li encomanà el projecte a l'esmentat Puig i Cadafalch, que el va dur a terme, tot i que no va ser ell qui va signar els planells de la construcció, segurament per temor a una possible incompatibilitat al haver estat l'Arquitecte Municipal.

 

Joaquim Coll no va ser un empresari típic de l'època. De fet, els seus competidors i altres empresaris el consideraven ben malament degut a les seves accions i reconeixements per al empleats de la seva fàbrica: va instituir un Patronat d'Obrers i Obreres l'any 1892, que estipulava la percepció d'estipendis per els treballadors i treballadores en situació de baixa deguda a malaltia o per part. A les dones se'ls reconeixia un permís d'un mes abans i un mes posterior al part.

 

Va ser el primer empresari que permeté l'acabament de la setmana laboral el dissabte al migdia i promogué salaris per damunt dels usuals en el sector. Tot això com he assenyalat, li procurà l'animadversió de la resta d'empresaris de la ciutat i per contra, el reconeixement dels seus empleats i de organitzacions i premsa de caire republicà, que així ho manifestà a la seva mort el 1904. També era conegut per les seves accions de mecenatge en l’ordre social (Hospital de Mataró) o artístic (Coral La Perla).

 

Joaquim Coll es casà una primera vegada amb Maria Magdalena Surià i Prats i tingueren cinc filles i un fill en l'espai de set anys. L'any del naixement del darrer fill va morir la dona.

 

Casat en segones núpcies amb na Dolors Jaumandreu, s'instal·laren a la casa del Carrer Argentona. L’any 1903 l’industrial va emmalaltir d’una malaltia mental que va dur a la seva inhabilitació i de la que en va morir l’any 1904, el dia abans de la celebració de Les Santes de Mataró.

 

La fàbrica havia experimentat una notable davallada econòmica, degut a la malaltia del seu propietari i també per la pèrdua del mercats centre-americans. Tant va ser així que una setmana abans de la seva mort l’havien subhastat i se la va quedar el metge barceloní Rafael Bofill.

 

La casa del carrer Argentona es va vendre també i a finals del segle passat pertanyia a la Caixa Laietana, que va utilitzar part dels jardins posteriors per a construir-hi un casal per la gent gran, d’un estil arquitectònic que xoca notablement amb el disseny modernista de la casa. Actualment la Fundació Iluro gestiona la casa Coll i Regàs i s’hi poden fer visites guiades.

 

 https://www.casacolliregas.cat/activitats/visites-guiades/ 

La façana de la casa està farcida de elements escultòric que es refereixen a l'activitat industrial del seu propietari, en aquest cas La Filosa, que sosté un fus. 

La sala central de l'edifici, il·luminada per la llum d'una claraboia modernista.

                                                                                                                                                               

                 Aquesta làmpada es l'original, signada per l'arquitecte Puig i Cadafalch.                                                                                                                                                                                                                                                              

                                                                           Despatx del propietari de la casa                                                      

Això no es un baix-relleu, es una pintura decorativa

El menjador. Les parets estan decorades amb pintures que evoquen paisatges del Nil. Es creu que segurament degut a que l'empresa comprava a Egipte el cotó amb el que manufacturava els seus productes.

Aspecte de la part posterior de la casa

Reixa exterior envoltada de simbologia del mon tèxtil,
com el gripau de l'esquerra que esta vestint-se amb uns pantalons.