Art fotogràfic

Un dia d'aquesta setmana passada vaig visitar l'exposició fotogràfica que es celebrava a la Torre Mapfre, en el Port Olímpic.

L'exposició glosa les fotografies de dos artistes: l'Edward Weston, nord-americà, que va viure entre els anys 1886 i 1958 i el foto-periodista català J. Andreu Puig Farran nascut el 1904.

 

Sobre en Weston trobo que es interessant veure a traves de les fotografies exposades la seva evolució durant els anys, tant des del punt de vista tècnic, com des del punt de vista de la creació fotogràfica que queda reflectida en les imatges. Al principi, en els primers anys del segle XX prenia imatges, per dir-ho ras i curt, del que trobava davant de la camera. Més endavant va anar seleccionant l’escenografia i la temàtica de les seves fotografies, amb un notable domini de la llum i amb algunes incursions a temàtiques més socials, com les imatges que va fotografiar, sobre tot en els seus viatges a Mèxic. Va fer fotografies d'objectes, de natura - moltes - d'objectes i de models.

 

La fotografia d'ell mateix que obre l'exposició podria considerar-se una precursora de les actuals selfies. Per cert, a la vista del ambient en les diverses sales, hi havia més gent fent-se selfies que contemplant les fotografies exposades i la seva descripció.

 

D'en Puig Farràn el que puc dir es que les seves fotografies, que sobre tot publicava en diaris i revistes barcelonins, reflectiren la vida esportiva, social, d'actualitat (va treballar molt per la Exposició Internacional del 1929) i de successos, en les dues dècades dels anys 20 i 30 del segle passat.

 

Tràgicament també li toca viure els esdeveniments històrics previs i simultanis de la guerra civil espanyola. Contemplar les imatges es com tenir una visió directa dels esdeveniments que van succeir, el que afegeix una capa més de repulsió pel que van suposar aquells fets, El periodista va  fer freqüents visites als fronts, a Mallorca i a l'Aragó. En acabar la guerra civil es va haver d'exiliar a França i al tornar el van internar en el Camp de Concentració de Miranda d'Ebre on el condemnaren a mort.

 

En últim extrem es va salvar per la intervenció del seu cunyat, aviador franquista i en ser alliberat tornà a la fotografia, però en la faceta industrial i publicitària. Morí l'any 1982

 

Objectes: una ratlladora d'ous, Weston

Weston fent-se una selfie en els seus inicis 

                     

Una model d'en Weston

 

Weston, fotografia d'un nu, 1936    

 

Productes i productes

 

La setmana vinent s'inaugura aquesta exposició en la que participo amb tres fotografies. El tema es molt obert: Productes.

Hi poden haver milions de temes susceptibles de ser objectiu de les fotografies i es fa una mica difícil el.legir-ne algun que tingui un factor diferencial que li doni caràcter exclusiu.

Es clar que es pot triar un tema i donar-li caràcter per mitjans de tècniques fotogràfiques, sigui en directe forçant les escenes o be per mitjans de tècniques d'edició, tipus photoshop o d'altres programes semblants.

Per no parlar de la utilització de Intel·ligència Artificial, amb la que segons el meu parer s'entra en una altra concepció que no te res a veure amb l'art fotogràfic, tot i que com a base es puguin fer servir fotografies convencionals.

Com he dit, participo amb tres fotografies, que son les que a continuació comento i que seguint la meva costum no es tracta únicament d'imatges sinó que al darrera hi han conceptes o histories que tenen relació amb el que les fotografies mostren.

La primera es un bodegó, tema ben conegut en l'Art Fotogràfic i amb connexions orientades cap a la fotografia gastronòmica, que en si es pot considerar en dues vessants: la professional en el camp de la publicitat que pretén destacar les qualitats de sabor i paladar i l'artística que emmarca el producte centrant-se en les imatges però sense entrar en les seves qualitats gustatives.

En aquesta fotografia hi apareixen com a temes centrals un formatge, portat des de Zamora per la meva dona (i del que pràcticament ja em donat un bon compte i l'hem assaborit be) i una ampolla de vi, un Rioja criança, La particularitat es que aquesta botella es de l'any 2000; ens la va regalar gent de la família i en teoria el vi - de 25 anys -hauria d'estar passat o malmès. 

El vaig agafar de la bodega per fer la fotografia i pensant en llençar-lo després. La sorpresa va ser que el vi estava en bones condicions i el vam poder beure amb tranquil·litat.

En la segona vull destacar les contradiccions entre els objectes tecnològics actuals i la utilització d'allò que en diríem estris de tota la vida: una ploma estilogràfica. Malgrat les facilitats enormes que ens proporciona una Tablet  encara som molts els que ens agrada sostenir en les mans una cosa que sembla tant passada de moda com aquesta ploma i en trèiem satisfacció ni que la fem servir només per redactar la llista de la compra. Experimentant aquesta sensació comprenc molt be els mestres de la cal·ligrafia  japonesa, el shodo, que més enllà de fer unes curoses obres d'art, els serveix per aconseguir harmonia entre el cos i la ment.

El text de la carta es autèntic, la vaig trobar entre la correspondència del meu avi, si be no he pogut identificar a ningú dels personatges que es mencionen ni al signant de la carta, però clar, es un escrit de l'any 1905, 42 anys abans de néixer jo. 

Es curiosa la intencionalitat de l'escrit, demanant a un personatge informació per verificar la certesa de les manifestacions d'un pretendent i les seves intencions respecte de la noia a qui pretenia. Suposo que aquesta mena de coses eren habituals en la societat d l'època.

I la última no te massa historia al darrera, es una fotografia dels cargols continguts en una caixa que guardo en el garatge. Son cargols dels que es van fent servir per mil coses i dels que sempre en sobren uns quants i com que no saps que fer-ne els vaig dipositant en aquesta caixa, per si son necessaris en alguna altra ocasió. Ocasió que rarament arriba, perquè quant en necessites algun difícilment coincidirà amb les característiques dels que tinc guardats.

O sigui que res de pensar que aquests cargols son els que vaig perdent i en conseqüència se m'afluixa la xaveta,

El catxoflino

 

Si alguna vegada voleu menjar un plat especial, veniu a Palafrugell, al Carrer Sant Antoni, on es  al restaurant que presideix aquesta escultura, La Xicra i demaneu un Catxoflino. 

Es un plat creat per qui va ser l'amo d'aquest restaurant, en Pere Bahí, que a més de cuiner també va ser escultor (la senyora de l'escultura es obra seva i tambe ho son els fanals que decoren la entrada i la sortida del carrer), decorador i escriptor.  

Un restaurant immers a prop del nucli central de la ciutat i que precisament està en el carrer que en Josep Pla, natural de Palafrugell, nat el 1897 ben a prop d'on es La Xicra, va glosar en la seva novel.la "El carrer Estret". Tot i que l'escriptor no es refería a Palafrugell com a escenari de la narració, sinó a una inventada Torrelles.

A l'entrada del carrer, en el terra, podem llegir una frase gravada en el terra, referint-se a les caractéristiques d'aquest carrer , i que es una frase continguda en el libre de'n Pla, capitol V : 

"Aquesta forma fa que de l'entrada del carrer no es vegi la sortida –malgrat ésser un carrer tan curt– i que de la sortida no es vegi l'entrada. Fa encara que des del centre del carrer no es vegi ni l'entrada ni la sortida."

Fa temps que no he anat a aquest restaurant. La darrera vegada hi vam anar amb una parella d'amics dels que desafortunadamente ella ja no hi es entre nosaltres i ens va fer molt bona impressió. será qüestió de tornar a probar el catxoflino i comprovar si segueix tan bo com quan el menjaven en Pla i el veterinari del carrer Estret.