Els magnicidis - Joan de Canyamars

Aspecte actual de la Casa de'n Joan de Canyamars

       Atemptat contra el rei Ferràn II d'Aragó.

Avui que he estat llegint la noticia de l’atemptat contra el candidat a la Presidència dels EEUU Donald Trump, m’ha vingut a la memòria un fet semblant més a prop de casa nostra, si be va passar cinc-cents trenta un anys enrere.

El 7 de desembre del 1492 un home es va barrejar amb els síndics dels camperols que havien participat en una reunió celebrada amb el rei Ferran II d’Aragó, que tingué lloc al Palau Reial de la Plaça del Rei de Barcelona.

La reunió estava orientada a dirimir com s'havia d'aplicar la sentencia arbitral emesa pel monarca al monestir de Guadalupe el 21 d'abril del 1486, amb la que es pretenia resoldre les disputes entre els pagesos de remença i els seus senyors, que anteriorment havien conduït a les  guerres de remença. De fet obligava als pagesos a restituir castells ocupats i indemnitzar als senyors amb unes quantitats, que si be no eren  importants, en conjunt semblava que la balança s’inclinava a favor del feudals. A canvi aquests renunciaven als mals usos com el maltractament i altres conductes abusives.

En realitat aquesta nova situació va ser la base per un alliberament de la pagesia, que va pogué acollir-se a la lliure contractació emfiteutica, deixant enrera el sistema feudal d'alou i que a partir del segle XV suposà un avançament pel camp català que ni a la resta de territoris de la península, ni tant sols en els d’Europa s’aconseguiria fins els segles XVIII i XIX.

 

L’home que es va infiltrar entre els síndics per acostar-se al rei era un pagès que no estava d’acord amb com s’havia d’aplicar l’esmentada sentencia arbitral per que suposava que en definitiva la propietat seguiria sent dels nobles, tot i que algunes versions el consideren un llunàtic que volia ser rei enlloc del rei. I quan aconseguí ser-hi a prop, traient una espasa que duia amagada li clavà a en Ferran el Catòlic un cop al coll que no va ser una ferida mortal gràcies a que impactà en la cadena del Toison d'Or que el monarca duia posada i de la que es recuperà en breu temps.  Els guardaespatlles i concretament Iñigo López de la Cuadra que va perdre un braç en la baralla, van immobilitzar immediatament al pagès, de nom Joan de Canyamars i veí d'aquesta localitat del  Maresme. López de la Cuadra es retirà sota la protecció del rei a Somorrostro (Bilbao) i obrí una saga familiar en la que sembla s'hi comptava en els nostres dies en  Miguel de la Cuadra Salcedo, però aquesta es una altra historia.

La casa de'n Canyamars, tot i que modificada reestructurada amb posterioritat, encara existeix.

Dos dies més tard desprès d'haver-li arrencat la confessió de que ho havia fet perquè sentia la veu del diable que l'aconsellava en aquest sentit, al regicida el van esquarterar en mig d'uns ordalia de tortures comeses de mentre els passejaven per la ciutat.

 

La reina Isabel volia marxar corrent, perquè considerava que l'atemptat era una conxorxa dels barcelonins en contra de la monarquia, però finalment els Consellers van convèncer a la parella reial perquè es retiressin al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra (Badalona) on continuaria el restabliment del monarca i aprofitarien per esperar allí el retorn de l’Almirall Cristòfol Colom.

A qui va atemptar contra el candidat Trump, que a més havia matat a altres dues persones,  el van eliminar amb un tret net d'un franc tirador de la policia. I com a resultat, es possible que hagi proporcionat a en Trump un inesperat recolzament de cara als seus votants per les properes eleccions d'Octubre.

Bibliografía: Les cases pairals catalanes, J. de Camps i Arboix, Francesc Català i Roca 

 

1 - Dibuix de l'època sobre l'atemptat

                                                                                                                2 - Monestir de Guadalupe, vista actual.     

3 - Església de Sant Esteve a      

Canyamars.

4 - Claustre de Sant Jeroni de la Murtra

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                        

                                                                               

5 - Finestral gòtic del segle XV conservat a la Casa Canyamars

Castell de Santa Florentina - Sant Vicenç de Montalt

 

                                                                                                                                                                   

La Sala Noble, presidida pel quadre de Pau Bejar, amb l'escena de la llegenda de les quatre barres de Guifré el Pilós

Circulant per la C32 en direcció a Barcelona, a l'alçada de Canet, se'l pot albirar per un moment a la dreta. Una construcció que si no saps que hi es et sorprèn, perquè no t'esperes veure un castell d'aparença neo-gòtica tant a prop de l'autovia. 

El castell actual està edificat damunt de restes de construccions més antigues, que segurament es remunten a l'època romana, possiblement una domus que explotaría el cultiu de la vinya en les terres circumdants.

Oficialment les referències que se'n tenen son del 1024 a nom del seu propietari en Gaudamir de Canet. Les torres fortificades, que li donen l'aparença predominant actual van ser construïdes més tard per el cavaller Ferrer de Canet que morí el 1251 i que va ser qui inicià el llinatge que a través d’aliances, matrimonis i herències ha arribat fins els nostres dies i dels que els darrers representants han estat els Montaner i els Campmany.

Tocant els Montaner, Julia de Montaner, esposa de Ricard de Campmany i filla de'n Ramón de Montaner i Vila, el creador de l 'editorial Montaner i Simón a l'edifici del carrer Aragó, on avui en dia resideix la Fundació Tapies, va morir el 1964 i la propietat dels castell va passar a nom de les seves netes,  Només la part de l casa forta roman en mans de les dues germanes Campmany i la resta va ser venuda el 2014 a una societat russa.

L'aspecte actual es degut a l'arquitecte modernista  nebot d’en Ramon Montaner, Lluis Domenech i Montaner, qui entre el 1908 i el 1910 va aconseguir harmonitzar l'aspecte medieval del castell amb aportacions arquitectòniques modernistes, no únicament en la seva estructura, sinó també en elements com vitralls, forjats, artessonats il·luminació, banys o mobiliari. També dissenyà la cripta on es enterrada la dona d’en Ramón Montaner, na Florentina Malatto-Dotto, per la qual i sota l'advocació  de Santa Florentina es confirmà el nom del Castell. 

Pel que fa als Campmany, en Ricard de Campmany era fill d'un comerciant barceloní, casat amb la germana de la dona d’en Lluis Domenech i Montaner. Es va dedicar a la pintura i a la creació d'elements decoratius, pel que va tenir una intervenció notable en la reconstrucció del Castell de Santa Florentina, Com a decorador va tenir una projecció important, col·laborant amb altres figures de la creació modernista catalana, com en Gaudí, Gallissà, Falqués, Masriera, etc. en l'ambientació de locals importants. Com per exemple el Cafè Torino, la vermuteria del Passeig de Gracia, que atenent a les poques fotografies que hi han era veritablement espectacular.

Avui en dia, a part de pogué visitar-lo, el Castell es dedica a l'organització d'esdeveniments com casaments, celebracions, convencions, etc. Alguns d'ells tant curiosos com la celebració  la festa dels morts vivents, amb les seves consegüents disfresses i decoració en consonància...

En el pati d'armes es poden observar diverses gàrgoles, però hi ha una que crida l'atenció  damunt de les altres i es la que representa una figura amb un nas prominent. Es diu que aquesta figura correspon al rector de l’església de Canet en l’època d’en Lluis Montaner, personatge que sembla que volia posar massa el nas - mai millor dit - en els temes dels Castell i l'arquitecte per ridiculitzar-lo el va fer plasmar en la figura de la gàrgola esmentada.

Ha estat escenari per rodatges de pel.licules i series, entre elles Joc de Trons. Els jardins que envolten el Castell també son mereixedors de fer-hi una bona passejada.

Les torres fortificades van ser incorporades per en Ferran de Canet, ambaixador davant de la Cort Pontifici d'Avinyó. En una d'elles es van guardar les reliquies de Santa Florentina, que li va donar el Papa Benet XII i que van suposar el nom del castell, refermat per el nom de la dona de'n Ramón Montaner, que es enterrada a la cripta del Castell

Entrada principal

Galeria de la primera planta. Moltes de les estançes del Castell van ser reconstruides amb peces provinents del Santuari del Tallat (Vallbona de les Monges)

La llar de foc en la Sala Noble del Castell 

                                                                                                                                                                 

Un dels dormitoris. El castell va estar habitat com a vivenda fins el 2014                                                                                                                                                                                                                                                                                       l                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                              

                                                                                                                                                                      

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                        Altres vistes del Pati d'armes                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                       

                                                                                                                                                                                                                                                                        

                                                                                      

L'escultor Carles Flotats i Galtes, originari de Canet de Mar, va ser el creador de les gàrgoles del Castell. Flotats es centrà en la escultura d'imagineria religiosa, seguint les passes del seu pare i per perfeccionar les seves obres fins i tot estudià anatomia en l'hospital Clínic. Aquesta es la referida al rector de l'Esglèsia  de Sant Pere i Sant Pau.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                  

Can Wertheim de Teià

 

A Teià hi ha un edifici amb llarga historia, conegut pel nom de Casa Wertheim, però que ha canviat de nom amb el pas dels temps i depenent de qui fossin en cada moment els seus propietaris.

 

La referencia més antiga l'ubiquem el 1553, registrant-se com a propietari en Manuel Valls i era coneguda com "Manso Valls" o també com a "Torre dels gegants". L'any 1749 va ser registrada a nom de Salvador Tamarit i Xanmar, esdevenint a conèixer-se com a "Can Tamarit".

 

En el segle XIX l'adquirí Antoni Freixa, originari de Berga i establert com a banquer a la ciutat de Barcelona. Aquest home participava en diverses empreses i fins i tot va fundar una fàbrica de ciment a Santa Margarida i els Monjos que seria la matriu de la que més endavant es convertí en Uniland. Els negocis no li van anar be i es va haver de vendre la casa de Teià, que la comprà el fabricant de màquines de cosir Wertheim.

 

En Freixa va morir el 1905 i en el seu enterrament assistiren moltíssims dels  seus empleats que li professaven un gran respecte (LV, 18/11/1905)

 

Com a historia curiosa, en el jardí hi queden les restes d'una palmera devastada segurament pel Picut Roig, de la que els orígens provenen del tractat de pau de Wad-Ras, signat entre Espanya i el Marroc l'any 1860. En aquell acte es van servir dàtils i uns quants ossos d'aquells fruits arribaren a mans del Pintor Marià Fortuny, que en el seu moment li entregà a Buenaventura de Palau, de la Diputació de Barcelona i que al seu torn els donà a l'Antoni Freixa, qui els va fer sembrar a l'esmentat jardí. Com es sabut, en Fortuny va pintar el monumental quadre de la Batalla de Tetuan, dipositat en l'actualitat al MNAC.

La batalla de Tetuan de Marià Fortuny, 1862-1864

La casa va romandre en propietat dels Wertheim fins que el 1936 el Govern de la Generalitat la confiscà i  la cedí a l'Ambaixada de Suècia que hi va constituir la Societat Sueca-Catalana. Aquesta entitat, administrada per el suec Eric Ragnar Svensson, bon coneixedor de Catalunya, va proporcionar allotjament i alimentació per infants durant la Guerra Civil, tant del poble com provinents d'Espanya, en una tasca humanitària que va deixar gran record a Teià. El 2017 s´hi va celebrar una reunió en la que participaren persones que havien rebut assistència a la Colònia i també algunes professores sueques ja molt grans.

 

Estàtua dedicada a Karl Faust, al Passeig Marítim de Blanes

Svensson va ser amic personal de l'Abat de Montserrat, Antoni Mª Marcet, gran aficionat a la botànica i també treballà per l'alemany Karl Faust, creador dels jardins Marimurtra a Blanes. Desprès es trasllada a Gran Canària per seguir treballant en    projectes relacionats amb jardins botànics, morint el 1973 atropellat per un automòbil. 

   

Posteriorment se la quedà la firma Hispano Olivetti, que n'és la propietària actual i que la destina a casa de colònies per els fills dels seu treballadors. Ha mantingut la denominació de Can Wertheim. Al costat mateix es troba Can Godó.

 

Inventari Patrimoni Históric Catalunya - 9075

Bens Culturals d'intterés nacional 

 

Can Verboom

 

Dies enrere un amic em va preguntar qui havia estat aquest personatge del que duen el nom uns jardins ubicats a prop d'on visc. Si heu llegit Victus, novel·la d'àmbit històric escrita per l'Albert Sánchez Piñol, ja tindreu alguna referencia de qui va ser aquest senyor, en Joris Prosper Van Verboom.

Nascut l'any 1665 a Brussel·les era fill d'un militar al servei d'Espanya en els Països Baixos, en Corneli Verboom. Seguint la tradició familiar també va fer carrera com a enginyer a l'exercit espanyol. Part del seu aprenentatge el va rebre d'un altre "geni" militar, el francès Montauban.

 

En la seva executòria, a part de les accions de caire pròpiament militar, com la seva intervenció en el setge de Barcelona del 1714, el de Mesina el 1718 o el de Gibraltar en el 1727, s'hi pot trobar la generació de nombroses obres de construcció, gairebé sempre relacionades amb objectius militars.

 

Per exemple, va ser el responsable de construir la Ciutadella de Barcelona, instal·lació de trista memòria per els barcelonins i especialment pels del barri de la Ribera, que van ser expulsats de les seves llars amb aquest propòsit. Per a donar una sortida als damnificats va suggerir construir una barriada en el lloc que ocupava antigament l'illa de Maians i fins i tot tingué cura en el disseny de les cases per que no destorbessin la trajectòria dels projectils disparats des dels canons ubicats a la Ciutadella.

 

Aquesta proposta no es va realitzar en aquell moment però el 1753 el Marqués de la Mina la va recuperar i es construí el barri de la Barceloneta, fent servir part de les idees d'en Verboom.

 

A tall de curiositat l'actual edifici del Parlament Català era en origen el polvorí incorporat entre la resta de les construccions.

 

En Verboom tingué un destacat paper en l'assetjament i bombardeig de Barcelona, a les ordres del Duc de Berwick i per això utilitzà els seus coneixements sobre la configuració i estructura de la ciutat, adquirits durant el seu captiveri el 1710, havent estat capturat a la batalla d'Almenar.

 

Anteriorment, el 1709, el rei Felip V li havia encomanat la creació del Cos d'Enginyers Militars Espanyols. Aquest captiveri va interrompre la missió, però un cop alliberat el 1712 des de Viena, a conseqüència de les negociacions del Tractat d'Utrecht, es posà immediatament a les ordres del rei, reprenent la comesa i  responsabilitzant-se dels sistemàtics bombardejos que va patir la ciutat fins que va caure en mans dels borbònics.

 

Desprès va tenir intervenció en moltes activitats relacionades amb obres de caràcter militar i fortificacions, tot i que no es va limitar a aquest camp, sinó que també va impulsar obra civil, en menor intensitat però: l'edifici de la Fàbrica de Tabacs de Sevilla, el Port de Ceuta o el Canal d'Urgell entre altres.

 

Va arribar al càrrec de Capità General de Catalunya i Felip V el va dignificar amb el títol de Marqués. Segurament amb intenció de retirar-se, va adquirir uns terrenys i una masia fortificada del Segle XIV a Premià de Dalt, però només la va habitar durant 8 anys. El mateix any de la seva mort, el 1744 als 79 anys, la va vendre a un llibreter de Barcelona, en Francesc Ribes.

 

En l'actualitat aquesta finca comparteix espai amb una entitat dedicada a l'organització de casaments i banquets, que precisament es el seu nom: "El Banquet".

 

Davant de Can Verboom es pot observar el que queda de l'efímer monument que estava ubicat en aquests jardins: el d'en Jordi Pujol.

 

Joris Van Verboom es un personatge poc conegut i controvertit. El llibre de'n Sánchez Piñol li va posar el focus al damunt, situant-lo en el marc de la guerra de Successió i la imatge que en dona no es precisament massa positiva. Hi ha nombroses coincidències en aquesta valoració, de manera important entre els que s'estimen perjudicats per aquells fets i el tracte rebut posteriorment des dels Governs espanyols. Se´l tenia considerat com un "Carnisser".

 

D'altra banda hi ha qui el defensa, afirmant que en definitiva no era més que un militar professional que complia amb el seu deure. Qui el defensa normalment son persones vinculades a estaments militars o que estan en contra de les posicions catalanistes.

 

 

Masia Freixa

 

A Terrassa s’hi troba enclavat al bell mig de la ciutat el Parc de Sant Jordi.

Es tracta d’una àrea de jardins d’estil romàntic que envolten la Masia Freixa, una edificació  d’estil modernista, inspirada clarament en l’arquitectura gaudiniana, però amb característiques pròpies que la defineixen particularment.

 

Aquesta edificació  realitzada a l’any 1896, havia estat en principi destinada a fàbrica de filats.  Però el propietari, en Josep Freixa i Argemí va decidir convertir-la en la seva residència particular, encomanant la reforma a l’arquitecte Lluis Muncunill que la dugué a terme entre el 1907 i el 1910. Altres professionals que hi van intervenir van ser en Joaquim Vancells, que dissenyà el mobiliari del que se’n conserven moltes peces i el pintor Rafael Benet, que va dissenyar els jardins.

 

En Freixa havia nascut a Olot el 1862, de mare egarenca. Més endavant  la família es traslladà a Terrassa, amb el propòsit de establir-hi la seva fàbrica. Varen adquirir uns terrenys que en la època no formaven part del nucli urbà i al damunt d’una antiga masia van fer edificar la primera construcció fabril i d’aquí ve la denominació com a Masia. Aquest industrial, que va donar una gran empenta al sector del tèxtil egarenc, va morir el 1925.

 

La Masia continuà en mans de la família,  però quan la guerra civil va estar expropiada. Desprès de la contesa la família la va poder recuperar i la va fer servir com a segona residència, fins el 1958 que la vengué a l’Ajuntament de Terrassa.

 

Ha estat Conservatori de Música i posteriorment Seu del Servei Municipal de Turisme, de la Sindicatura Municipal de Greuges i de la Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya. Es pot visitar normalment.

 

Cada any a primers de Maig s’hi celebra la Fira Modernista de Terrassa, a la que molts egarencs assisteixen guarnits amb vestits característics d’inicis dels Segle XX.