La bola negra

Ahir vam anar a veure aquesta pel·lícula una mica encuriosits per el ressò  de la més que possible inclusió com a candidata als Oscar de l'any vinent. I també per el seu enquadrament amb personatges i moments històrics determinats que van afectar a l'Espanya dels anys 30 del segle passat.

 

La valoració que faig de la pel·lícula es positiva, tot i que no l'acabo de veure com a candidata per l'Oscar, malgrat la guinyada d'ull que suposa la inclusió de la Glen Close com a experta en l'obra de Lorca. Potser perquè li trobo reiteracions i escenes excessivament dilatades, com p. e. la de la neu quan el protagonista de l'obra teatral, en Carlos, es va extingint.

 

Però el que si em va impactar es una cosa que ja he experimentat en altres ocasions, com quan vaig visitar Dachau o vaig llegir la "Península de les cases buides", de l'Ucles: la apertura  d'una finestra a l'horror, a la destrucció d'essers humans per altres essers humans i no únicament des del punt de vista físic, sinó la seva destrucció anímica, mental i de sentiments, la seva anihilació per la manera de pensar, emocionar-se o gaudir de la vida. O simplement per enveja, odi, prejudicis o ira incontrolada.

 

L'escena en la que les forces vives del Casino: autoritats, clergues, policia, etc.  rebutgen la incorporació  d'en Carlos com a associat de l'entitat i fan servir el sistema de boles blanques o boles negres, per  en definitiva deixar-lo afora amb motiu de la seva presumpta homosexualitat, només especulada en els cercles "socials" de Granada,  es espectacular i al mateix temps un monument a l'estupidesa humana. Es diu que hi ha un paral·lelisme entre en Carlos i el propi Garcia Lorca i que els que van promoure el seu assassinat potser van ser membres de la seva pròpia família, representats entre aquelles forces vives.

 

De l'obra "La bola negra" d'en Lorca només es conserven quatre pagines manuscrites, que son les que han servit als Xavis com a base per construir la historia, en part idealitzada i en part referent a fets reals. Sí va existir en Rafael Rodriguez Rapún, que va col·laborar en el teatre universitari La Barraca, que Lorca va fundar el 1933 a Madrid i amb qui sembla que va tenir una apassionada relació fins la mort d'en Lorca el 18'agost del 1936. A conseqüència d'això en Rodríguez es va enllistar a l'exercit republicà, tot i que no va morir afusellat com mostra la pel·lícula, sinó com a conseqüència de les ferides rebudes en un bombardeig, exactament el 18 d'agost del 1937.

 

Ara però s'especula amb que en Lorca va tenir un altre amant, que el va sobreviure i visqué fins els anys vuitanta, treballant com a crític d'art en el diari ABC: en Juan Ramirez de Lucas. L'any 1984 va publicar uns poemes que presumptament li havia dedicat el poeta: "Sonetos del amor oscuro" i una carta que li va enviar poc abans de que l'assassinessin. Sembla que ambdós tenien intenció de marxar a Mèxic per visitar a la Margarida Xirgú.

 

Els demès personatges i circumstàncies serveixen com a fil conductor per a definir la historia fins l'any 2017, però no es corresponen amb la realitat històrica.

 

Gran treball tècnic cinematogràfic i efectes especials a càrrec de la filla d'una bona amiga nostra, la Laura Pedró: Un monstruo viene a verme, Way down, La sociedad de la nieve...