Sento els crits darrera meu i em giro a veure que passa. Veig a un dels cambrers que atenien a la terrassa on la meva dona i jo hem estat asseguts, a la Rambla de Badalona, que amb pas ràpid i gest irat ens ve cridant i des de deu passes lluny ens esbotza “la cuenta hay que pagarla”.
Sorprès li contesto que ja l’hem pagat i ell branda el dataphon davant nostre i diu que no li consta.
Busco el tiquet per les meves butxaques, però abans de que el trobi ve un altre cambrer i diu “que tienen razón, ya me han pagado a mi”. El primer li diu que no en te constància, miren les seves anotacions i troben que el pagament havia estat atribuït a una taula diferent de la que estàvem.
Novament ens demanen excuses, aquesta vegada tots dos, i tracten d’explicar els motius pels que s’ha produït la confusió. Acceptades, però no em puc estar per menys de dir-los que abans de fer un numeret com el que acabem d viure haguessin fet be de comprovar la realitat dels fets. També per què segurament un cop passat, no anirien a explicar a les persones que encuriosides havien presenciat l’episodi, com havien anat les coses en realitat.
Els vaig fer el retret sense aixecar la veu ni amb cap paraula altisonant i van tornar al seu comés no sense haver demanat novament excuses. I nosaltres també vam continuar el nostre camí, però en reprendre’l ens vam trobar de cara un home, si fa o no fa de la meva edat, que acabava de sortir d’una escala, portant uns bosses a les mans .
Dirigint-se a nosaltres ens diu que no els hi tinguéssim en compte perquè s’hi troben molt amb gent que marxa sense pagar. Li vaig contestar que jo no era d’aquests i que m’havia molestat la forma en que s’havia produït la crida d’atenció, imputant-nos que no haguéssim pagat.
Va insistir novament en que no els hi tinguéssim en compte i altra vegada li vaig manifestar que si havia desaprensius que no els pagaven les consumicions no era culpa nostra i que a més ni els havia escridassat, només els havia assenyalat que haurien fet be en comprovar la veritat abans.
L’home va girar cua, tot seguint el seu camí, però abans d’allunyar-se massa vam poder oir clarament que deia “tu ets un desgraciat”.
Em vaig quedar parat. Tampoc havia aixecat la veu ni havia blasmat els cambrers, només havia defès el meu dret i un bon senyor que passava per allí amb les orelles ben disposades es va permetre opinar que soc un desgraciat.
Ho vaig sentir, però lamentablement em vaig posar al seu nivell i li vaig dir “I tu imbècil”.
No diré que ens amargués el dia, però si que em va deixar un mal sabor de boca.
