Un mosqueig

"Unos días antes de que empezara, la noches se hicieron más oscuras. Según el registro astronómico, la descripción de mi padre coincide con una rotura de la boveda celeste por causas desconocidas. En todo caso el cristal de la gran cúpula se recompone en unas horas, así que con el canto del gallo ya debería haber luz…Si se rompe la bóveda, ¿porqué hay menos luz? - Porqué se cuela la oscuridad del Universo."

 

Pàgina 119 del llibre del Xavier Ucles “La península de las casas vacías”. El dia 28 d’abril estava llegint aquestes paraules i reflexionava sobre l’escenari que pretenia evocar l’escriptor: els moments anteriors a la guerra civil, l’any 1936.

 

L'atmosfera que l'escriptor recrea d'aquells moments penso que te una certa correspondència amb l'atmosfera que estem vivint actualment: enfrontament de col·lectius diferents de persones, que bàsicament s'alineen en dos grans grups per la seva tendència:  esquerres i dretes.

 

Però dins de cadascun d'aquests grups també hi ha diferencies i controvèrsies entre subgrups atenent les diferents afiliacions a partits, si de cas de manera més notòria entre les fileres dels d'esquerra que entre les dels de dreta. Aquests estàn més orientats cap a una ideologia conservadora i de caràcter patriòtic (a conveniència) que exalten i obeeixen per damunt de tot, professant una unitat de criteri que els fa minimitzar les dissensions.

 

Contràriament al que fan els altres, els pretesos esquerrans, que les exacerben i les fan servir com eines per desacreditar-se entre si, obrint enormes forats que els impedeixen assolir objectius d'interès per la ciutadania.

 

I, segons l'Uclés, aleshores, en el juliol del 1936, es va produir una apagada. No se si metafòrica - he provat d'esbrinar si va ser real, però no n'he tret l'entrellat  - o va ser una evocació de la negror que se li venia al damunt a el país.

 

I el dia 28 d'abril passat sobrevingué una apagada general, de la que ningú en sap encara les causes. Una apagada general que de manera similar a quan vam patir la pandèmia ha obligat a la gent a quedar-se tancats a casa, a recórrer a la despensa per  cercar alguna cosa per menjar que no fos necessari cuinar, a fer servir una radio a piles per saber que estava passant, donat que no funcionaven ni els telèfons ni la TV i a il·luminar-se amb lots o espelmes.

 

Tot això m'ha portat a pensar en les recomanacions de l'Úrsula von der Leyen sobre la necessitat de disposar de kits de supervivència. I la suma de tot plegat m'ha produït un mosqueig notable.

 

De què ens estava tractant d'advertir l'Úrsula? Veient el panorama mundial amb conflictivitat per tot arreu: Russia- Ukraina, Israel-Gaza-Síria, l'Índia- Paquistà, repercussions de droga i delinqüència en paisos europeus, bel·licisme en nombrosos països africans...es possible que una apagada es pugui produir en qualsevol moment.

 

Les presses

Les noticies sobre accidents d'automòbil amb resultat de mort s'han incrementat notablement durant els primers mesos d'aquest 2025, han augmentat un 40% les víctimes mortals amb 52 defuncions, respecte al mateix període del 2024.

I no m'estranya, perquè les afectacions circulatòries son notables i qualsevol les pot apreciar:

1. Increment de trànsit de camions, més densitat de vehicles a les vies urbanes i interurbanes deguda a les deficiències del transport públic -especialment rodalies.
2. Les pressions que reben els repartidors de mercaderies o de encàrrecs gastronòmics perquè facin les seves entregues en el menor temps possible.
3. L'esverament de ciclistes o portadors de patinets que no respecten cap norma de circulació ni els espais que els estan reservats per ells.
4. El consum de substancies estupefaents, alcohol o simplement medicines que tenen recomanacions inhabilitants per la conducció.
5. La pressa. Amb o sense altres condicionants que la produeixin. Simplement la sensació de que tenir el comandament d'un vehicle ens permet empènyer l'accelerador, córrer, efectuar maniobres imprudents i tot per la sensació prepotent d'avançar a un altre vehicle o sortir els primers quan es posa verd el semàfor. O apurar el temps passant davant d'altres, tot i que els altres tinguin preferència de pas, com en les rotondes, els encreuaments de vies o les incorporacions en les autovies.
6. Tot el descrit, si a més es fa descuidant l'atenció al govern del vehicle, si es parla per telèfon o es manipulen estris o documents de mentre es porta el manillar o el volant.

En fi i com a prova, el que em vaig trobar fa uns dies. Si hi una cosa que em posa molt neguitós es que un altre vehicle se m'enganxi al darrera sobre tot perquè sempre condueixo respectant al màxim la velocitat marcada. Tant es així que moltes vegades en el moment que puc m'aparto per deixar-lo passar i que em deixi tranquil.

 

Dons be jo estava circulant per la autovia i em dirigia al tanatori de la Vall d'Hebron, on m'havia de trobar amb un amic que hi havia hagut d'anar per assistir les exèquies d'un tercer a qui jo no coneixia, però amb qui el meu amic hi tenia una bona relació. Va ser per això que aquest amic em va demanar que l'acompanyes, perquè ell no s'hi veia amb cor d'anar-hi sol.

 

I de cop vaig notar el que dic, un altre vehicle se m'havia enganxat al darrera i m'estava pressionant perquè anés més de pressa i no em podia avançar per l'esquerra degut a la densitat de la circulació.

 

Pel retrovisor me'l vaig mirar i el vaig veure com desencaixat. Vaig pensar que segurament estava arribant tard a algun lloc i aquesta circumstancia el duia a arriscar la seva integritat i la dels demes. De cop va començar a fer-me ràfegues de llum per demanar-me pas o perquè acceleres.

Molts anys de conduir, no sempre amb tranquilitat ho haig de reconeixer, m’han fet arribar al criteri de que no paga la pena arriscar-se i per això em vaig arrimar tant com vaig poder a la dreta i va passar pel meu costat com una exhalació. De seguida el vaig perdre de vista i el meu pensament va ser "Au ves, un altre dia surt abans, coi!"

 

Amb tranquil·litat i en arribar al tanatori vaig aparcar i la meva mirada es fixà en que una mica més enllà estava el cotxe que m'havia avançat i que ara, veient-lo pel seu costat de l’esquerra, m'adonava de que tot el lateral lluïa uns desperfectes notables. No m'estranyà, tenint en compte la precipitació que havia lluït el seu conductor uns moments abans.

 

Uns instants desprès em trobava amb el meu amic en el vestíbul del tanatori i pujàvem a la sala de vetlla. Em va dir que la mort del seu amic havia estat com a conseqüència d'un accident de trànsit que li havia ocasionat un infart i em preguntà si l'acompanyaria a l'interior de la sala  per a fer-li el seu darrer comiat.

 

En principi m'hi vaig negar, al·legant que jo no el coneixia i que si era allí era per fer-li costat a ell. Va insistir dient-me que precisament per això em necessitava i finalment vaig accedir. Desprès de donar el condol a la vídua i a la filla que eren presents a l'entrada, ens atansarem, jo amb molta recança, a l'interior, on era dipositat el difunt en el seu taüt.

 

I allí un calfred em recorregué  l'esquena. La persona que hi havia a dins del taüt era la mateixa que moments abans m'estava pressionant a l'autovia perquè corregués més.