Divendres vaig participar en un dinar d’amics i amigues d’un curs a la universitat. En la taula va sorgir una conversa sobre el documental que tv3 ha produït: “Negrers, la Catalunya esclavista”.
La idea tant sols, produeix rebuig. Però el cert es que n’hi van haver. Està clar que el més famós i blasmat va ser l’Antonio Lopez, Marques de Comillas, de qui fins i tot l’any 2018 es va retirar la estàtua que tenia dedicada a la Plaça del seu nom, al costat de Correus.
Però no va ser l’únic i des d’aquí es van noliejar
molts vaixells que es dedicaren a aquest tràfic inhumà i innoble. Com per
exemple el del capità Ventura Riera, comandant
del llaüt Bayhano construït a les Drassanes de Vilassar de
Mar. Mitjançant l’exvot que reprodueixo i que actualment està dipositat en
el MNAC, donava les gràcies a la Verge de l’ermita de La Cisa per la seva intercessió en evitar-li ser
capturat per un vaixell de guerra anglès que perseguia transports negrers, fet
ocorregut el 1846, davant de la costa del Brasil.
No creieu que la persecució del vaixell
anglès es devia a un afany de preservar els drets dels pobres esclaus
capturats. La historia es més complexa i l’origen bastant més antic.
Essencialment des de Catalunya el que es feia, com
he destacat, era noliejar vaixells que anaven a recollir esclaus a les costes
d'Àfrica en estacions a càrrec d'holandesos o portuguesos i els transportaven a
paisos americans. Allí eren venuts per a utilitzar-los sobretot en explotacions
agrícoles, moltes d'elles propietat d'empresaris espanyols.
L’Emperador Carlos I d’España i V d’Alemanya ja va
tenir intervenció en el negoci negrer i se’n beneficià, mitjançant una mena
d’impost sobre els cost de venda dels esclaus, que podia arribar a ser d’un
25%. I que anava directament a la seva butxaca.
Aquesta contribució es va mantenir en benefici
dels successius membres de la dinastia que ocupaven el tron del país, fins a
arribar als Borbons. En Felip V va negociar amb els anglesos la cessió d’aquest
“dret” a canvi de la seva retirada de la Guerra de Successió ("Asiento de
negros", Tractat d'Utrecht). Amb aquest acord es va deixar de donar suport
a Catalunya per part de tots els intervinents i van reconèixer com a Rei en
Felip V.
En el segle XIX els britànics van decretar varies lleis sobre l'abolició del tràfic i de l'esclavitud. I convidaren a altres nacions a imitar-los, si be els resultats no sembla que tinguessin un gran impacte, al menys durant el període entre 1807 i 1870. En tots aquests anys només es va dedicar un miler de vaixells i unes mil persones a tasques de persecució i per a evitar-ho.
O sigui, que no se ben be si el que feien els
vaixells anglesos era perseguir el tràfic d'esclaus o la intromissió dels
navilis estrangers en aquesta antiga “exclusiva”.
A Espanya es va declarar l'abolició el 1837, però
afectava tant sols a la península, perquè va seguir vigent per les colònies,
com Puerto Rico, que la va obtenir el 1873 o Filipines. Cuba on hi van arribar
a haver 400.000 esclaus, va ser la
darrera en obtenir-la el febrer de 1880. Una forma d'aplicar-la va ser la de
decretar la "Llibertat de ventres", que volia dir que les mares
seguien sent esclaves però els fills en néixer ja eren lliures.
Malgrat les corrents abolicionistes, la monarquia
borbònica, des de la reposició de Fernando VII, passant per la Regent Maria
Cristina i fins la reina Isabel II (coneguda com "La Reina Castiza" i
a qui el Papa Pius IX evocava com "Puta pero pia"), es va beneficiar de
quantioses compensacions, gràcies a acords de protecció per el tràfic amb
armadors bascos i catalans. Molts d'aquests cognoms estan avui en les arrels
d'empreses que cotitzen a l'Ibex 35.
Les dades que es contemplen sobre el tràfic
d'esclaus d'Àfrica a Amèrica son les següents:
Estats
Units / Amèrica del Nord Britànica
1.775.000 al nord i 3.950.000 a les colònies del sud.
Gran
Bretanya 2.600.000
Espanya
1.600.000
França
1.250.000
Països Baixos 500.000
Dinamarca
50.000
Altres 50.000
A part dels armadors que realitzaven el tràfic,
molts empresaris catalans establerts en aquelles colònies van utilitzar ma
d'obra esclava i se'n van beneficiar. Més o menys el repartiment del rendiment en una explotació sucrera, quedava de la següent manera:
Material 65,3 %
Personal assalariat 24,4 %
Esclaus 10,3 %
Guanys abans impostos 7,8 %
Rendiment net 2,5 %
Malgrat això aquests rendiments suposaven uns
ingressos espectaculars per els empresaris de noms ben coneguts, com l'Antonio
López, els Vidal-Quadras, en Güell i Ferrer, els Xifré i Casas, en Biada i altres
que no participaven en el tràfic, però si es beneficiaven de la compra
d'esclaus. Aquests ingressos els invertien en promoure empreses industrials, de
serveis i edificis residencials, com es el cas dels Porxos d'en Xifre al Pla de
Palau, promogut per l'arenyenc Josep Xifré i que en el seu moment, 1840, va ser
l'edifici més espectacular de Barcelona. On es el restaurant "Les set
portes" inaugurat a la mateixa època.
O sigui, que es cert que hi van haver catalans
embolicats amb temes d'esclavitud, però ni van ser els únics (i no pretenc
disculpar-los) ni van ser exclusivament l'origen de l'auge de la industria o de
la construcció modernista a Catalunya.
I per a rematar-ho, en acabar el dinar se m'acudi
tornar a peu a buscar el tren a la Plaça Catalunya, baixant per la Rambla. En
arribar a prop de l'encreuament amb el carrer Diputació em cridà l'atenció un
vestíbul davant del que hauré passat desenes de vegades, però no se perquè
aquesta m´hi vaig fixar millor i hi vaig entrar. A la porta una placa anunciava
que l'edifici era conegut com a Casa Rodolf Juncadella. Investigant informació
sobre aquesta família, m'he assabentat que va estar lligada al desenvolupament
industrial de Barcelona, en el terreny del tèxtil, amb la creació d'una fàbrica
de vapor al Barri del Raval. Però això donaria per una altra historia.
El que si vull de moment es destacar que el pare
del titular d'aquesta casa, Jeroni Juncadella, que arrancà la saga i va fer-se
construir un edifici al Carrer Ferran, 30,
va ser fundador el 1863 de l'entitat Crèdit Mercantil. I sabeu qui n'era
el principal accionista? L'Antonio Lopez i Lopez, uns dels negrers de qui es
tracta més amunt.
